Tensions entre extractivisme i redistribució en els processos de canvi a Amèrica Llatina

Vaig a tocar quatre aspectes en relació al tema del vincle que existeix entre l’extractivisme i la redistribució de la riquesa, entenent que aquest vincle implica relacions de poder.

Manca de debat sobre el model

Una primera tensió és la manca de debat que tenim sobre el model. En general, s'ha acceptat, s'ha assumit, per part dels governs, que aquest és el model viable i possible, que aquest és el model necessari per seguir endavant. I no hi ha debat. Les esquerres ens hem enfortit, els moviments ens hem enfortit, en la trajectòria, discutint, debatent, interpelant, confrontant. No cal rebaixar el nivell del debat, defugir el debat per seguir sent d'esquerra o per tenir un cert nivell de suport als governs. Si no discutim, si no elevem la temperatura dels debats, es seguirà fent el mateix, es seguirà continuant amb un model que ja té un camí fet. Podria acceptar si els governs progressistes i d'esquerra argumentessin "a final de mes l'Estat ha de pagar als funcionaris, als mestres, als metges, a les infermeres, als militars, pagar les obligacions que té tot Estat, pagar els salaris, com a mínim. I per això necessitem ingressos". Però no s'argumenta així, se'ns diu que aquest és el model bo, quan hi ha una mínima interpel.lació. Si acceptéssim aquest debat, llavors estaríem en aquest altre lloc per dir "avui això és el que hi ha, però vegem de quina manera es pot intentar sortir d'aquest model". Hi ha un mínim avenç en aquest sentit en el cas del projecte ITT. És un espai interessant però absolutament insuficient. El que predomina és la continuïtat: la continuïtat, sense debat. Com anem a enfortir alternatives a l’extractivisme? Dient que l’extractivisme és bo, que cal fer preses hidroelèctriques gegants, que cal continuar amb la mineria, que cal continuar amb la soja, que cal continuar amb la canya de sucre per fer biocombustibles, amb el repoblament, etc.? Cal obrir un debat profund en els moviments i entre els moviments i els governs. Obrint un debat, ja estaríem en un altre lloc, en una altra situació.

Difícil construcció de nous actors socials

El segon problema que veig és que encara no hi ha actors socials prou consolidats per combatre el model estractivista. Vaig a donar un exemple: durant la fase de privatitzacions del model neoliberal existien actors, si més no a sud-amèrica, al voltant del moviment sindical. El que es privatitzava eren empreses estatals. Llavors, els sindicats i bona part dels treballadors de l'Estat i d'altres sectors-encara que no fossin de l'Estat-ja tenien una clara consciència que aquestes empreses, si es privatitzaven, anaven a implicar una pèrdua per als treballadors i per al país. I hi havia una consciència de drets que girava al voltant d'aquesta propietat estatal, de les empreses de telecomunicacions, de petroli, de gas, d'electricitat, de correus i altres. Avui en dia és més complex: les iniciatives extractives estan lluny de les grans ciutats, a la serralada andina, oa la Pampa, o en situacions que no afecten, o només indirectament, al gruix de la població, les poblacions de les grans capitals (i avui tenim una població majoritàriament urbana a Amèrica Llatina), no estan immediatament afectades per una concessió minera a cinc-cents, a mil quilòmetres de la ciutat, o perquè s'obren camps per a la soja o per a la forestació. I moltes d'aquestes àrees són territoris poc poblats. L'any passat, estava a Equador. Només anant a les comunitats més afectades per la contaminació d’on neixen els rius, un pot comprendre aquesta dificultat perquè aquella comunitat, que està a prop de conca, li transmeti a la gent de la ciutat: "a nosaltres ja ens arriba l'aigua contaminada, dins d'un temps vostès tindran un problema gravíssim". Hi ha una dificultat enorme que està travant, enlentint la constitució d'actors socials.

Aleshores és natural que la construcció d'actors socials per enfrontar l’extractivisme sigui una tasca més complexa, més llarga, més dificultosa, perquè llevat del cas d'unes quantes comunitats que combaten els efectes immediats de l’extractivisme, aquests efectes no són clarament perceptibles pel gruix de la població. I en aquest període, és imprescindible obrir un debat necessari per a la constitució d'actors socials. Els actors socials es constitueixen en conflicte. I el paper del debat, de la clarificació d'idees, és fonamental. Debat i conflicte van de la mà.

Efecte domesticador de les polítiques socials

La tercera tensió que observo, almenys des d’Amèrica del Sud, és la qüestió de les polítiques socials. D'una banda, les polítiques socials alleugen la pobresa. Han aconseguit disminuir la població sota la línia de pobresa. Han aconseguit que les persones tinguin més alimentació, més salut, etc. No han estat suficients per disminuir la desigualtat (al meu país, Uruguai, la desigualtat segueix creixent, encara que la pobresa va baixar de la meitat), el que és un indicador que el patró d'acumulació segueix sent polaritzador. I el mateix succeeix a l'Argentina, a Brasil i per descomptat a Xile.

Però a més, aquestes polítiques socials tenen un altre problema, i aquí hi ha la tensió i contradicció. Tendeixen, i ho vaig a dir amb totes les lletres, a domesticar els actors socials, a dificultar el rellançament dels conflictes. Tendeixen a dividir, a tallar, a fragmentar, ja no a dirigents puntuals sinó a organitzacions senceres. I als que no se sotmeten a aquesta domesticació, se'ls criminalitza.

Llavors tenim una necessitat de discutir les polítiques socials, que ara per ara no estan en el debat. S'accepta que ajuden a millorar la situació de pobresa, però no es veuen els problemes que creen en l’afebliment dels moviments. Les polítiques del combat a la pobresa no són noves, les va inventar, arran de la derrota del Vietnam, un senyor que es deia Robert McNamara, que va ser president de la Ford i després va ser ministre de defensa. Després de la guerra del Vietnam, va ser durant anys president del Banc Mundial i va inventar el combat a la pobresa, dient: "si no combatem certs nivells extrems de pobresa, mai guanyarem". Pensava com un militar.

Aleshores el Banc mundial va ser el pensament dur de les polítiques socials, i els governs de la nostra regió, penso sobretot a Amèrica del Sud, han assumit el combat a la pobresa amb alguns canvis. Les polítiques socials continuen sent polítiques compensatòries i faciliten l'acumulació de l’extractivisme, acumulació per despossesió, per robatori dels béns comuns.

Fins a quin punt i de quina manera les polítiques socials desarticulen moviments? Conec -perquè he treballat amb ells i mantenim un diàleg des de fa anys- el cas del Cauca, dels Nasa, de Colòmbia. Estan sent atenallats per una banda per la guerra, ferotge, terrible -tot els mesos hi ha dirigents indígenes morts, assassinats- i per l'altre costat per polítiques socials. En alguns casos es tracta simplement de repartir diners i, en altres casos, crear organitzacions socials que es diuen indígenes que parlen de la "pluri" i de la "multi", però que són creades des del Ministeri del Interior, i això és política antisubversiva.

Llavors crec que aquí tenim una contradicció, perquè les polítiques socials són duals: milloren indicadors de pobresa però domestiquen. Tenim un treball importantíssim per fer amb alguns dels conductors d'aquestes polítiques que són o bé treballadors i treballadores socials, o bé sociòlegs i sociòlogues, o bé dirigents sindicals o dirigents socials, ex “piqueteros”, ex assembleistes o encara “piqueteros” que són incrustats en els moviments i que condueixen les polítiques socials al territori.

A Amèrica del Sud les polítiques socials d'última generació, que es pretenen no compensatòries, són polítiques territorials. I la creació de pensament ja no és el Banc Mundial, si no de la FLACSO (Facultat Llatinoamericana de Ciències Socials). Llavors quan estem discutint d'això, estem discutint per lluitar, en part, contra nosaltres mateixos, perquè aquestes polítiques ens travessen i molts i moltes estem implicats en aquestes polítiques. I crec que cal tractar de discutir per veure com fem perquè aquests fluxos facilitin l'organització i el conflicte, serveixin per enfortir els moviments, no per debilitar-los. És una batalla que alguns moviments ja estan desenvolupant, a l'Argentina i a altres països. Aquí hi ha un escenari obert, una tensió molt forta que no sabem encara com manegar i que moltes vegades ens manega a nosaltres.

Nova elit en el poder

La quarta i l'última tensió és la més complicada de formular. Sospito que està sorgint una nova elit en el poder, que potser sigui una nova classe, una nova nomenclatura, integrada per alguns sindicalistes (sobretot els vinculats als fons de pensió, els que han treballat a la banca), per quadres polítics d'esquerra (els que han fet carrera en municipis, en ministeris, que estan allà dirigint polítiques, dirigint empreses públiques, estatitzades en el cas que han estat privatitzades), i també per vells funcionaris de l'Estat, funcionaris de carrera de l'Estat, com Samuel Pinheiro Guimarães que dissenya estratègies al Brasil. En alguns països també hi ha militars en aquesta nova elit.

Llavors aquí està formant-se una cosa, que com diu un pensador brasiler, Chico Dóna Ribeira, les categories que teníem abans -cooptació, traïció, classe dominant, burgesia- potser ja no són tan útils per pensar la nova realitat que estem vivint. Però mirem la realitat de cara, i moltes vegades ens trobarem amb parts nostres en aquesta nova elit. Potser no nosaltres directament, però amics, veïns, familiars, i nosaltres fins i tot col.laborant per a això.

Està sorgint una elit dominant que manega el nostre discurs, que fa servir les nostres paraules: drets humans, etc. Llavors, el continent està transformant-se. Radicalment. En aquesta transformació, els moviments estan debilitats, sorgeix un nou sector dominant que ens coneix molt bé perquè ve de nosaltres, dels nostres moviments, que sap com gestionar els vincles.

Hi ha un conjunt de tensions que estan enfortint un model que en si mateix mai podrà distribuir, i que en el seu costat més pervers implica brutals nivells d'acumulació. Els nostres països són exportadors d'or, de plata, de materials que són fonamentals per a l'acumulació de riquesa. I en l'altre extrem del mateix model, polítiques socials que ens debiliten, que fan que per a molta gent sigui més interessant integrar-se a un moviment, ja no per combatre, si no per fer tràmits en un ministeri i entrar en una dinàmica que finalment no aporta res al conflicte social. El conflicte social, el debat social, és l'únic que ens pot treure d'aquest model extractivista i obrir les portes perquè –potser– en el futur hi hagi un model que encara no tenim clar, però que sigui més just, més horitzontal, més redistribuïdor.

Intervenció publicada el dijous 20 de gener de 2011 en la pàgina web d’ALDEAH, un espai d'informació sobre els conflictes sòcio-ambientals i les eleccions i alternatives en matèria de desenvolupament. Transcripció de Donatien Costa.