La COP15 sobre la Biodiversitat: passos cap a la descolonització de la conservació

Passats dinou dies des del final de la Conferència de les Parts núm. 27 (COP27) o Cimera del Clima, s’inicià la 15a Conferència de les Parts de les Nacions Unides sobre la Diversitat Biològica (CDB) o COP15, que va durar des del 7 de desembre fins al 19 de desembre de 2023. La CDB fou creada durant la Cimera de la Terra celebrada a Rio de Janeiro el 1992, i avui en dia té 196 membres. En aquesta edició ha tingut lloc a Montreal, Canadà, i ha estat presidida per la Xina.

Després d’anys postposant-se a causa de la pandèmia de la Covid-19, s’han reunit 188 països que en formen part (més els EEUU i el Vaticà), i han concretat les bases per a un marc global de biodiversitat post-2020. L’informe final s’ha anomenat “Marc Global de Biodiversitat Kunming-Montreal” (MGB) i substitueix el Pla Estratègic per a la Biodiversitat 2011-2020 que recollia les Metes d’Aichi, un total de 20. Per tant, la COP15 ha estat una trobada important d’àmbit mundial per tal de guiar els pròxims anys en qüestions de biodiversitat i ha resultat en l’adopció de 4 objectius principals i 23 metes per l’any 2030.

Resum del Marc Global de Biodiversitat

Els 4 objectius principals adoptats han estat:

1. Incrementar l’àrea d’ecosistemes naturals a partir de reduir l’extinció d’espècies i de mantenir la seva diversitat genètica.
2. Preservar la biodiversitat segons el desenvolupament sostenible.
3. Repartir de manera justa i equitativa els beneficis que deriven dels recursos genètics, ja que la majoria d’aquests se solen extreure de terres indígenes o de països amb rendes més baixes.
4. Promoure un flux econòmic i tecnològic des dels països rics als països pobres per tal que s’apliquin de manera efectiva les metes incloses en el MGB. Es calculen uns 30 mil milions de dòlars a l’any fins l’any 2030.

De les 23 fites marcades se’n poden destacar les següents, totes centrades en l’objectiu per l’any 2030:

• Protegir el 30% del sòl, els oceans, la costa i les aigües interiors de la Terra, mesura coneguda com el 30x30, i tenir en compte els drets dels pobles indígenes.

• Reduir els 500 mil milions de dòlars a l’any que reben en forma de subsidis alguns governs i que utilitzen per a propòsits que són nocius per a la biodiversitat.

• Reduir el risc que suposen l’ús de pesticides i l’excés de nutrients.

• Reduir la contaminació, el malbaratament alimentari, els efectes del canvi climàtic sobre la biodiversitat i la introducció d’espècies no autòctones.

• Aconseguir el finançament necessari per a l’any 2030 en matèria de biodiversitat, que és d’uns 700 mil milions de $. S’ha proposat la creació del Special Trust Fund.

• Requerir més transparència a companyies transnacionals i institucions financeres perquè informin dels riscos que suposen les seves activitats.

• Harmonitzar la relació entre la raça humana i la naturalesa mitjançant planificacions urbanístiques que incloguin més àrees verdes a la ciutat i informar de pràctiques relacionades amb un maneig sostenible de les activitats humanes.

• Posar en relleu el rol i els drets de les dones i d’aquelles persones que lluiten pel medi ambient.  

Per tal de fer un seguiment de la correcta implementació de les metes i objectius, s’ha demanat als països que ho signen que presentin un informe, com a mínim cada 5 anys. Les reaccions generals han fet un balanç positiu de la COP15 malgrat que algunes veus, com l’ecologista argentina Sandra Díaz, s’han queixat de la generalitat dels enunciats i la poca concreció en els números, sobretot pel que fa a l’ús de pesticides, el control del sector empresarial i els canvis de patrons de consum.

Un acord controvertit

Una de les mesures que s’ha inclòs en el MGB, però que portava des del 2020 en discussió ha estat el 30x30: la protecció del 30% de la Terra pel 2030. Els pobles indígenes han estat una de les comunitats mundials que amb més preocupació ha seguit l’evolució d’aquesta mesura. En un principi la proposta 30x30 responia a una conservació estricta d’àrees naturals amb un enfocament neoproteccionista, és a dir, no permetre cap mena d’activitat humana en la zona a protegir. Això posava en perill aquelles comunitats que visquessin en les noves àrees delimitades, amb el risc de ser expulsades de les seves terres. Davant d’aquesta possible vulneració dels drets indígenes, durant els últims anys han fet pressióperquè es tingués en compte el rol del poble indígena en la conservació de la biodiversitat.

Yoho National Park, Field, Canadà. Imatge de Hendrik Cornelissen en Unsplash. 

Segons el Consorci de “Territoris i àrees conservades per pobles indígenes i comunitats locals” (TICCA, per les seves sigles en anglès), el primer plantejament del 30x30 responia a una proposta de “conservació vertical” imposada del Nord cap al Sud que no tenia en compte les característiques específiques de cada territori i els estils de vida que hi prevalen.

Un 30x30, tal i com es plantejava en un principi, podria ser valorat positivament a països com els EEUU, on s’han implementat plans com “America the beautiful”, per tal de frenar el creixement desmesurat de la construcció derivat de la industrialització o d’habitatges. Però la definició d’àrea protegida cal que sigui repensada en aquells països on viuen comunitats locals/indígenes que tenen una relació de respecte amb els recursos naturals de la terra i no la posen en perill. En un article publicat a la revista Science Advances (Dinerstein et al, 2019) es mostra objectivament que alguns països són categoritzats com àrees que encara els hi queda molt per assolir l’objectiu de protegir el 30% de les seves terres. Però el periodista d’origen indi Subhankar Banerjee, professor també d’Art i Ecologia a la Universitat de Nou Mèxic, remarca que aquestes localitats solen coincidir amb països que presenten alts nivells de biodiversitat, com és el cas de l’Índia, perquè tenen més presència de comunitats indígenes que preserven millor la naturalesa gràcies als estils de vida que porten.

Durant la COP15, gràcies a la feina feta prèviament per grups com el TICCA o el Fòrum Indígena Internacional per la Biodiversitat (IFFB), s’ha aconseguit que el MGB englobi les demandes dels pobles indígenes. D’una banda, perquè en el punt del 30x30, s’ha inclòs que cal tenir en compte els drets, deures i responsabilitats dels pobles indígenes a l’hora d’aplicar mesures de protecció i conservació de la biodiversitat. I, d’altra banda, perquè les pràctiques indígenes s’han passat a considerar un “ús tradicional i sostenible dels recursos naturals”.

Turisme i comunitats locals/indígenes

Canadà, seu de la COP15 d’enguany, és un bon exemple de com un govern treballa conjuntament amb les comunitats indígenes per tal d’avançar en l’objectiu comú de la conservació de la biodiversitat sense vulnerar els drets ni menystenir els deures i responsabilitats dels pobles locals. Amb els Canada Nature Funds, el govern del Canadà dona finançament econòmic a la plataforma Iniciativa de Lideratge Indígena (ILI), fundada el 2013 i gestionada per indígenes. L’any 2021 el valor econòmic d’aquestes ajudes va pujar a 340 milions de dòlars per ser destinats en els següents cinc anys a iniciatives de conservació liderades per indígenes.

Un dels programes amb més èxit de l’ILI ha estat l’Indigenous Guardians Program. Consisteix a formar a persones de comunitats indígenes perquè esdevinguin expertes, tant en saber tradicional com occidental, en gestionar els recursos naturals del territori i fer-ne un seguiment/monitoratge. D’aquesta manera sempre hi ha algú sobre el terreny que aporta el seu coneixement quan s’han de prendre decisions sobre els usos que es vulguin fer en una àrea. Actualment, hi ha 120 programes en acció en els quals les funcions dels Guardians varien segons les necessitats de cada indret. Cal remarcar que és una posició remunerada i, per tant, incentiva que el jovent es quedi a treballar per la seva comunitat, es creïn vincles amb les generacions més envellides, i disminueixi la inestabilitat social.

Els Guardians també són els responsables de proposar la creació d'Àrees Protegides i Conservades per Indígenes (IPCA, per les seves sigles en anglès). Són àrees delimitades sobre el mapa pels mateixos indígenes, que també són els responsables de cuidar els recursos hídrics i del sòl del territori i formar part de la presa de decisions. Així doncs, els IPCA són designats per la llei indígena i posteriorment es redacten acords de cooperació amb el govern del Canadà. Actualment, hi ha tres IPCA consolidats des del 2018 i 27 més estan en procés de tramitació.

Colòmbia. Imatge de Sébastien Goldberg a Unsplash.

Aquestes iniciatives són rebudes de forma positiva per part de la societat, ja que permeten que la comunitat que hi viu tingui possibilitats de subsistència: gràcies a una bona planificació dels usos del sòl, s’identifiquen àrees dins dels mateixos IPCA destinades només a la conservació, i d’altres on es poden desenvolupar determinades activitats econòmiques, prèviament consensuades. D’aquesta manera, pot haver-hi indústria, que sovint s’abastirà de productes manufacturats de la zona, i també s’han impulsat iniciatives d’ecoturisme gestionades pels mateixos pobles indígenes.

Algunes de les activitats turístiques dutes a terme són:

• La construcció de cabines i neteja de camins per part dels Guardians de la nació K’asho Got’ine en el IPCA anomenat Ts’udé Nilné Tuyeta.

• La formació de companyies de guiatge turístic (més de 12), liderades per indígenes o no, per tal d’incloure rutes amb guia dins del IPCA Dene K’éh Kusn.

• L’oferta d’activitats liderades per indígenes i que mostrin els valors tradicionals, com ara la pesca, l’observació de la naturalesa i rutes amb kayak. 

• L’emissió de permisos de visita dins del Maquinna Marine Park per part de la Ahousaht Stewardship Guardian Program.

D’altra banda, el mateix poble indígena va reconèixer en el seu moment la seva falta de coneixement en temes relacionats amb operacions, finances i publicitat i és per això que es va iniciar un Programa d’Educació en Ecoturisme en col·laboració amb el Consell Tribal Heiltsuk, la Vancouver Island University i el North Island College. Consisteix en un programa de set mesos per a estudiants d’algunes nacions indígenes. Cada mes viatgen a una comunitat que emprèn activitats econòmiques relacionades amb el turisme i aprenen de les seves experiències que serveixen d’inspiració per crear-ne de pròpies.

El turisme és vist cada cop amb millors ulls per part de membres de les comunitats indígenes. Consideren que és una manera d’impulsar la seva economia i crear una nova oportunitat de sostenir, revitalitzar i administrar la terra i així avançar cap a un futur d’acord amb els nous temps i les necessitats de les generacions joves.

Exemples com aquests serveixen d’inspiració per trobar reconciliacions i formes de treballar entre institucions governamentals i comunitats locals. Amb el mateix objectiu en ment per conservar la biodiversitat, es poden repensar les maneres de protegir les àrees i respectar la gent que encara hi habita. La COP15 n’ha establert les bases sobre paper i ara cal posar-les en acció en continuïtat amb els passos ja fets per altres països com Canadà o Austràlia, amb els aborígens. Els pobles indígenes aposten per treballar en la formació d’aliances Nord-Sud, la participació en la presa de decisions i l’accés més fàcil i directe als recursos financers. També estan a favor d’implementar sistemes de monitoratge per controlar que hi hagi una correcta conservació de la biodiversitat tant en els seus territoris com en els propers a zones industrialitzades.