Aigua per a qui? Hàbitat i turisme a la Ciutat Patrimoni: el cas de Puebla

A Mèxic, el turisme s'ha perfilat amb força des dels anys setanta com a estratègia de desenvolupament econòmic i com una de les respostes alternatives a les crisis de desaparició de la pagesia (Salas i González, 2013) i de desindustrialització d'alguns sectors manufacturers. D'acord amb les dades presentades per l'Organització Mundial del Turisme (OMT), al país s'ha vist un creixement significatiu d'aquest sector, situant-lo l'any 2019 en la setena posició a escala mundial en arribades de turistes internacionals, 45 milions de persones, sumant a això les xifres que desplega el turisme nacional. Davant la magnitud de desplaçament de persones i demandes de serveis, cada vegada més, es reconeix com un sector important que consumeix molta aigua en l'àmbit local, regional i mundial (Deyá-Tortella et al., 2016), un recurs crític i necessari per al seu funcionament.

El 2003, l'OMT va dur a terme la Primera Conferència Internacional sobre Canvi Climàtic i Turisme a Djerba (Tunísia), on es va posar de relleu que "el canvi climàtic posa en risc el turisme" (UNWTO, 2003). Amb freqüència, les poblacions locals han de competir per aquest escàs, però essencial recurs (Cole, 2012). No obstant això, el canvi climàtic no és l'únic factor que permet comprendre l'accés desigual a l'aigua, sinó que també s'utilitza com a raó principal per altres decisions polítiques.

Abordem el cas d'una ciutat mexicana, Puebla, com a exemple de la transformació socioespacial del centre històric pel turisme. Aquest ha aguditzat la precarietat de la vida de la població local com a resultat d'una sèrie de renúncies a polítiques públiques i de canvis legals en la gestió del servei públic de l'aigua.

Font: elaboració pròpia.

Puebla: una aposta pel turisme

A la ciutat de Puebla, igual que en la resta del país, des de finals dels anys seixanta, amb la crisi, es produeix una reconfiguració en l'estructura ocupacional que es va aguditzar durant la dècada següent amb les polítiques neoliberals. L'activitat econòmica principal de la ciutat va passar del sector secundari al terciari. Va augmentar també el treball informal produint-ne formes més heterogènies i una precarització laboral i de la vida quotidiana. De manera paral·lela a aquestes transformacions, el creixement morfològic de la ciutat va incidir en la intervenció focalitzada sobre els espais urbans amb la finalitat de desenvolupar projectes que generessin noves inversions i guanys.

L'any 1977, al centre de la ciutat de Puebla, es declara la "Zona de Monuments Històrics", un total de 6,99 quilòmetres quadrats. Aquesta àrea inclou 2.619 monuments històrics i religiosos situats a 391 illes de cases [1]. La creixent crisi econòmica i política de l'època dels anys setanta va impedir la gestió municipal d'aquests monuments (Galvéz, 2009). El centre històric de la ciutat evidenciava ja els nous interessos del capital financer per l'àrea central que es van emfatitzar amb la Declaració de Patrimoni Mundial de la Humanitat per part de la UNESCO (1987). A partir de llavors, el centre històric (un territori caracteritzat per l'abandó de les polítiques públiques urbanes) es transforma en un lloc per a recuperar, renovar i preservar a fi de fomentar el desenvolupament econòmic de la ciutat, entre d'altres a través del turisme.

El turisme es va convertir en un dels agents de transformació socioespacial més importants del Centre Històric de la ciutat. Dins de la seva arquitectura colonial es van anar mimetitzant hotels cinc estrelles, restaurants de luxe i cadenes internacionals de menjar ràpid i, així com emergien nous serveis per al turisme, van anar tancant antigues fondas (restaurants tradicionals de menjar econòmic) i les botigues de barri que quedaven. El creixement va ser constant, com es pot observar en el gràfic 1. 

Font: elaboració pròpia a partir de DATATUR, 1992-2022.

Aigua per a qui

En el cas mexicà, s'estima que el consum mitjà d'aigua per habitant és d'entre 150 a 380 litres al dia (CONAGUA, 2015), mentre que el consum diari per turista és de 350 a 520 litres (Santacruz i Santacruz, 2020). Depenent de les temporades altes del turisme, aquesta activitat pot contribuir a l'estrès hídric per demanda en un país amb grans diferències en la disponibilitat d'aigua potable. Per aquesta raó, el tipus de turisme que predomina al país es considera una activitat amb alt impacte socioambiental que s'entrecreua amb realitats on es posa clarament de manifest les bretxes de desigualtat en espais compartits entre el turisme i els habitants locals.

A partir de 1993 es van donar les primeres experiències de privatització del servei d'aigua que, lluny d'incidir en la millora de les condicions de vida de la població ha contribuït a precaritzar el seu accés. Actualment, en vuit estats del país l'aigua és un servei administrat per iniciatives privades: Aguascalientes, Querétaro, Quintana Roo, Sonora, Coahuila, Veracruz, Ciutat de Mèxic i Puebla.

A la Constitució Política Mexicana, aquesta privatització està expressada en l'Article 24 de la Ley de Aguas Nacionalesde 1992en la qual es garanteixen les concessions (del servei de subministrament, proveïment, manteniment, etc.), que no seran menors a cinc anys ni majors a trenta anys, amb possibilitat de pròrroga, així com, el permís de cobrament i instal·lació de mesuradors d'aigua. Fins i tot, en l'Article 64 del Reglament d'aquesta llei, s'indica que podran transmetre's els drets de les concessions o assignacions a empreses particulars. Cada estat o municipi decideix com es donarà l'administració del servei de l'aigua.

En el cas de la ciutat de Puebla, la privatització d'aquest servei és resultat de la Ley del Agua para el Estado de Puebla, proposta pel governador Rafael Moreno Valle (2011-2017) i aprovada per el Honorable Congreso del Estat de Puebla el 31 de desembre de 2012. La llei estableix que l'aigua és un bé de domini públic vulnerable i finit. En el Capítol III, Article 5, s'estipula que la preservació dels recursos hídrics "en quantitat, qualitat i sostenibilitat és tasca fonamental de les autoritats en matèria d'aigua i de la societat". La llei va atorgar un ajut indirecte als capitals privats que van participar en el negoci, de tal manera que "la licitació va ser guanyada per Aguas de México, que va transferir el dret a un consorci creat dies abans, Agua Puebla para Todos, situació emparada pel marc legal mexicà. Aquest, que actualment gestiona la concessió del servei d'aigua, està integrat per empreses nacionals i estrangeres, així com per un fideïcomís bancari" (Navarro, Fini i Castro, 2017: 82).

El Centre Històric de la Ciutat de Puebla no es va veure transformat únicament per les diferents intervencions de renovació i intervenció espacials per a embellir-lo sinó també per la tendència de polítiques de privatització en la gestió de serveis públics.

La falta de l'aigua és un tema recurrent en els barris del centre de la ciutat per la manera en com condiciona i organitza els temps i ritmes de vida d’aquestes persones i els recursos econòmics emprats per a resoldre la seva manca. Testimoniatges com "des que van privatitzar l'aigua aquí no va tornar a caure ni una gota" [2] o llargs períodes d'espera per a rebre aigua en cubetes, evidencien l'efecte devastador de la seva privatització per a les poblacions precaritzades.

Actualment, la lògica de la ideologia neoliberal condueix a una major privatització dels serveis públics, perquè s'assumeix que aquesta és inherent a la modernització de l'administració pública i per a la gestió eficaç i racional d'uns recursos considerats escassos. Això ha justificat l'increment en el cost de l'aigua i, per tant, la desigualtat en el seu accés. Els arguments a favor de la privatització assenyalen que, si bé aquesta no és en si mateixa una mercaderia, allò que sí que té valor econòmic són els procediments que converteixen en utilitzable el recurs hídric. En conseqüència, la sobreexplotació d'aqüífers requereix un ús racional i que els usuaris es responsabilitzin de la seva cura i del pagament de les despeses de manteniment.

Al voltant del problema de la manca de l'aigua s'articulen molts aspectes de la vida quotidiana on un dels efectes d'aquesta fase del capitalisme és l'aprofundiment de la precarització de la vida de les persones. La precarietat o precarització entesa com un "procés que no sols produeix subjectes, sinó que produeix «inseguretat» com a preocupació central del subjecte" (Lorey, 2016: 16). Aquesta inseguretat es refereix a un estat d'incertesa, angoixa, vulnerabilitat, fragilitat i amenaça que, com bé assenyala Pérez-Orozco (2014: 21), ens posa davant d'una "crisi sistèmica que implica la degradació generalitzada de les condicions de vida i la multiplicació de les desigualtats socials" que, comparada amb alguns elements de seguretat, estabilitat i certesa que va produir l'estat keynesià, podem dir que s'ha exacerbat (Beck, 2000).

Reflexió

Una de les grans preocupacions que va comportar la pandèmia de COVID-19 va ser controlar la transmissió a partir de mesures sanitàries com el distanciament, la higiene i el sanejament. Com aconseguir-ho en els llocs amb accés reduït o inexistent a l'aigua potable? La falta d'accés no és exclusiva de les regions rurals i a les ciutats es prenen mesures pal·liatives com la seva distribució a través de les "pipas" (camions cisterna amb aigua) subministrades per l'ajuntament. No obstant això, el problema de l'accés permanent a l'aigua continua, però no així per als hotels, restaurants, museus, galeries, etc.

La reactivació de la ciutat per al turisme és un fet, fins i tot per a molts que depenen d'aquest sector econòmic, una necessitat. Així i tot, no es reactiva d'igual manera per a totes les persones, ho fa mantenint i reproduint la desigualtat. Les condicions de precarietat material en els habitatges del centre històric estan motivant a molts habitants locals a abandonar aquests espais i traslladar-se a la perifèria de la ciutat. Els serveis per al turisme continuen expandint-se i generant processos de gentrificació en les zones "vulnerables" de l'àrea central (Bailleres i Vélez, 2021). Processos lents, sostinguts per diferents polítiques i intervencions (o per falta d'aquestes) que transformen els espais habitats de la ciutat.