El terrorisme d'Estat és una política del govern

La persistent violació dels drets humans i la impunitat de què gaudeixen els aparells repressius -legals i il.legals- a Hondures ha estat àmpliament denunciada i comprovada per institucions de drets humans nacionals i internacionals. Segons aquestes organitzacions serien gairebé 200 les persones que van haver de sortir del país a causa del perill que corren les seves vides per la persecució política.

En algun lloc de la regió centreamericana on es troba exiliada, Sirel conversar amb Yuli, la identitat real es manté en l'anonimat per raons de seguretat. Yuli una de les persones que han patit en carn pròpia la violència i la repressió desfermades després del cop d'Estat.

En què treballava a Hondures?

Treballava a una organització de drets humans i era executora de projectes, específicament en el tema de la violència de gènere i els feminicidis. També sóc part d'una xarxa de dones que treballa a les comunitats i sóc promotora legal.

Per què va haver d'abandonar el seu país?

El cop d'Estat va aguditzar la situació de persecució i violència a tot el país, sobretot contra les dones. Hi ha un odi que es manifesta clarament quan ens capturen. S'acarnissen contra els nostres cossos. Al costat d'altres defensores de drets humans ens vam comprometre amb la tasca d'organitzar la resistència a la nostra comunitat i denunciar la il.legalitat del procés electoral de novembre de 2009. A més, seguim denunciant l'aprofundiment de la violència de gènere i l'augment dels feminicidis en la comunitat. Com defensores de drets humans no podíem quedar-nos callades.

Quina va ser la resposta dels aparells repressius?

A partir d'aquest moment van començar les amenaces i la persecució. Ens prenien fotos en les mobilitzacions, cossos paramilitars arribaven a la comunitat a buscar i fonts fidedignes ens van avisar que estàvem en una llista negra. Davant d'aquesta situació abandonem les nostres cases i ens vam amagar. No obstant això, a les meves dues companyes els van assassinar el marit i una neboda de 14 anys, i a mi em van avisar que el proper objectiu seria la meva filla de 19 anys. Finalment, una organització de drets humans em va aconsellar sortir del país amb les meves dues filles. Ja tenim quatre mesos d'estar a l'exili forçat i no podem tornar perquè segueixen buscant-nos.

Quins són els aspectes més difícils de viure a l'exili?

Emocionalment ha estat difícil. Deixar la família, el treball, la lluita. Arribar a un país on no es coneix a ningú, sense poder fer plans per al futur. Em fan falta moltes coses, però crec que el meu treball ha estat de molt valor i compromís, i no me n’empenedeixo del que vaig fer. Davant el que ha passat a Hondures no podia quedar-me callada. Vaig fer tot per convicció, pels meus ideals i crec que hem de seguir impulsant un canvi radical al país. Volen desestabilitzar i dividir. És per això que ens hem de mantenir units en la resistència. És l'única forma per canviar aquest règim que està controlat per militars i grups poderosos.

Porfirio Lobo insisteix a dir que no hi ha persones exiliades i que no existeix una política d'Estat violatoria dels drets humans. Què opina sobre això?

Les meves filles i jo som la prova que hi ha persones exiliades, i conec a moltes més que van haver d'abandonar Hondures per la política repressiva de l'Estat. Si avui ho podem denunciar és simplement perquè ens vam adonar abans que ens anaven a assassinar. El terrorisme d'Estat és una política del govern contra les persones que han decidit no callar. Però ja no tenim ni venes ni morrió. El poble està als carrers i no el podran fer callar.

Publicat originalment en la pàgina web de la Rel-UITA, el 8 de febrer de 2011.