Zonas de Reserva Campesina: una figura de lluita pels drets del camperolat colombià

Segons la Asociación Nacional de Zonas de Reserva Campesina (ANZORC), les ZRC són àrees geogràfiques delimitades per les organitzacions camperolesque les habiten i que les reconeixen com el seu territori per ser el lloc on desenvolupen totes les seves activitats polítiques, econòmiques, socials, ambientals, productives i culturals. Per tant, les ZRC són una forma d’ordenament territorial, però no atorguen títols de propietat a les persones camperoles que treballen el camp. Actualment, la ZRC és l’única figura jurídica a Colòmbia que reconeix a la població camperola i el seu dret a la terra.

Els antecedents històrics d’aquesta figura es remunten fins a l’època colonial (rochelas, baluartes, zones de autodefensa campesina), però no va ser fins a la dècada dels vuitanta, quan la comunitat camperola d’una regió del Macarena (al departament deMeta) va fer una proposta concreta al govern per tal de formalitzar el seu dret a la terra. Aquesta zona havia estat declarada àrea natural protegida feia poc, i la comunitat va oferir encarregar-se de la preservació dels boscos i recursos naturals a canvi que els fessin titulars de les terres. Tot i la resposta negativa de l’Estat davant d’aquest plantejament, la comunitat va crear els “resguardos campesinos”.

El 1994, com aconseqüència de l’abandonament dels camps de cultiu a causa dels desplaçaments forçats, va esclatar una crisi alimentària a tot el país. Això va obligar al govern a donar forma jurídica als “resguardos campesinos” amb la creació de les Zones de Reserva Campesinas, mitjançant la llei 160 de 1994 de Reforma Agrària.

Malgrat tot, no va ser fins l’any 1996 que es van constituir les primeres ZRC, gràcies a les mobilitzacions camperoles que hi va haver arreu del país en contra de l’acció paramilitar i les fumigacions aèries amb glifosat als cultius de coca, que afectaven també als altres conreus.

Per desplaçament forçat, s’entén l’acció per la qual les famílies camperoles són expulsadesde les terres que cultiven i queden relegades a zones de selva. Aquest desplaçament forçat pot originar-se principalment per dues causes. La primera, degut a l’acció violenta per part de grupsparamilitars contractats per terratinents per fer fora a la gent de les terres que cultiven, sobre les quals no tenen els títols de propietat, ja que les escriptures de les terres solen estar en mans de latifundistes. En conseqüència, les persones propietàries dels terrenys, permeten l’entrada de grans multinacionals encarregades de l’explotació de recursos miners (petroli i or) i l’agroindústria (cultius de palma africana). En altres ocasions, únicament utilitzen tota l’extensió del territori per a la ramaderia extensiva, com una manera de delimitar la seva propietat.

Finca en el municipi de San Pablo. Foto cedida per Mar Casals Fanlo.

La segona causa és el conflicte armat entre guerrilles (dissidències de les Fuerzas Armadas Revolucionarias de Colombia-FARC i Ejército de Liberación Nacional-ELN) i grupsparamilitars (Autodefensas Gaitanistas de Colombia-AGC), que ha ocasionat que sigui massa perillós per algunes comunitats viure en els seus nuclis poblats, per culpa del foc creuat.

Com a conseqüència dels desplaçaments forçats, es va produir unaprogressiva “colonització” per part de la població camperola cap a les zones verges de la selva amazònica i, per això, a vegades també es coneixen amb el nom de “colonos”. En aquest sentit, el que fan és talar i/o cremar la selva, un fet que constitueix una problemàtica ambiental, i avançar a través d’ella per tal de fer-hi assentaments humans i estendre les terres de conreu. De per si, les noves àrees netejades són cada vegada menys fèrtils i de difícil accés (més elevades i amb més pendent). Això provoca que començar de nou suposi un esforç i un desgast per a la comunitat camperola. A més, la creixent distància entre aquests assentaments i les capçaleres municipalsfa que tampoc hi hagi infraestructures viàries, d’educació o de sanitat, i que les hagin hagut de construir cada cop que s’han desplaçat cap a una nova regió.

La ZRC del Valle del Río Cimitarra

La colonització del Valle del Río Cimitarra es va dur a terme durant les dècades dels anys quaranta i cinquanta per part de la comunitat camperola que hi va arribar a causa dels desplaçaments forçats. El 1996, les comunitats van participar en diverses mobilitzacions camperoles, concretament en la “Marcha de los Parques”, cap a la ciutat de Barrancabermeja i al municipi de San Pablo, per tal d’exigir al govern que protegís les seves vides i els seus drets a la terra, la sanitat, l’educació i l’accés a una xarxa de transport. Enmig d’aquests processos, es va crear l’Asociación Campesina del Valle del Río Cimitarra (ACVC), una organització social camperola no governamental.

El 1998, es va tornar a fer una gran mobilització coneguda com l’“éxodo campesino” a Barrancabermeja per protestar en contra dels desplaçaments forçats, l’entrada d’empreses multinacionals a la regió i l’abandonament estatal. Com a resultat, es va firmar el “Plan de Desarrollo y Protección Integral de los Derechos Humanos del Magdalena Medio”, i un dels punts que recollia era la conformació d’una Zona de Reserva Campesina a la regió.

Finalment, gràcies a la pressió exercida per l’ACVC, la ZRC del Valle del Río Cimitarra (ZRC-VRC) es va crear el desembre de 2002, tot i que entre  l’abril de 2003 fins al febrer del 2011 va quedar suspesa durant el govern d’Álvaro Uribe, per considerar-se font de conflictes socials.  

Avui en dia,la ZRC-VRC és una de les set ZRC constituïdes a tot Colòmbia. Té una extensió total de 550 000 hectàrees, de les quals 370 000 són Reserva Forestal, i està situada dins l’àrea geogràfica del Magdalena Medio. Geopolíticament, la ZRC-VRC pertany als municipis de Yondó i Remedios (Antioquia) i de Cantagallo i San Pablo (al sud de Bolívar).

El riu Cimitarra. Foto cedida per Mar Casals Fanlo.

Dins de la ZRC-VRC hi ha una reserva natural protegida per les mateixes comunitats camperoles que es coneix com La Línea Amarilla, un territori de 70 000 hectàrees d’extensió ubicat al sud de la Serranía de San Lucas (al sud del departament de Bolívar). L’any 1993, a causa de l’arribada de més població camperola desplaçada per episodis de violència, es va decidir posar un fre a la frontera agrícola per tal de preservar un territori de selva humida verge amb alts índex de biodiversitat. Així doncs, es va pintar una línia groga a partir de la qual no es podrien talar arbres, caçar, cultivar o construir. Des de llavors, ha estat la mateixa gent que habita la zona l’encarregada de vigilar que es respectin aquests confins.

La Línea Amarilla equivaldria a un Parc Natural Nacional, però el seu valor afegit és que és un exemple de conservació comunitària que resisteix encara fins avui en dia, malgrat les amenaces extractivistes a causa de la presència de roques riques en minerals com l’or.

En el documental “Línea Amarilla: una apuesta de conservación comunitària”, realitzat per l’Agencia Prensa Rural l’any 2018, les comunitats fan una crida perquè aquesta reserva es reconegui com a territori protegit legal, però demanen que durant el procés de planificació es faci partícip a la mateixa comunitat i que la figura final de protecció no sigui una imposició.

Un altre dels instruments ambientals presents dins de la ZRC-VRC són els “campamentos ecológicos”, trobades d’entre quatre i cinc dies entre diferents pobles, on es discuteixen temes com ara la defensa dels drets humans, l’impacte d’economies extractivistes i latifundistes, les figures de protecció i conservació ambiental, la sostenibilitat ambiental i la reducció de la petjada de carboni. En total, s’han organitzat cinc des del 2007, i l’últim es va realitzar a mitjans d’agost de l’any passat.

Aquestes trobades serveixen també per tenir una radiografia completa de la situació viscuda als nuclis poblats i obtenir informació valuosa per a la redacció dels Plans de Desenvolupament Sostenible (PDS) de la ZRC-VRC. En el primer PDS de la ZRC-VRC, que correspon al període 2012-2022, van quedar recollides algunes de lesproblemàtiques ambientals més destacades de la zona, com ara, la contaminació de l’aigua. Aquesta és causada per la mala gestió de les aigües residuals, la presència de mercuri per a l’obtenció de l’or, o l’ús de químics utilitzats en els cultius de coca o de palma africana. A més, també hi ha en curs la desaparició de pantans per culpa del dragatge dels rius; la desforestació, que resulta de la ramaderia extensiva i el consum de llenya per cuinar; i una mala gestió de residus, ja que la majoria es crema per falta d’un lloc per acumular la brossa o dificultats per reciclar per culpa de problemes amb el transport (Instituto Colombiano de Desarrollo Rural [INCODER], Corporación Desarrollo y Paz del Magdalena Medio [CDPMM] i Asociación Campesina del Valle del río Cimitarra [ACVC], 2012, p. 61-65).

En el mateix PDS s’inclouen programes i projectes específics per fer front a aquestes problemàtiques i enguany, la ZRC-VRC, es troba en procés de revisió i redacció del nou PDS que englobarà les línies d’acció per a la següent dècada.

 “Campamento Ecológico”, en el municipi de Yondó. Foto cedida per Mar Casals Fanlo.

Els comitès ambientals són els grups de treball dins de l’ACVC que s’encarreguen dels temes sobre el medi ambient i vetllen pel desenvolupament de projectes d’aquest tipus. És per això que la implicació activa de la població camperola en la conservació del medi ambient en la ZRC-VRC brinda un contraexemple molt valuós davant l’estigmatització de ser “destructors de la naturalesa i cocaleros” a la que sovint sotmet el govern colombià a la comunitat camperola(Bocarejo i Ojeda, 2016, p. 4). 

Alternatives econòmiques

Durant els Acords de Pau de Colòmbia del 2016, es van aprovar una sèrie de mesures com són la Reforma Rural Integral i el Programa Nacional Integral de Sustitución de Cultivos de uso Ilícito (PNIS). Set anys després, en la zona del Magdalena Medio, s’observa l’incompliment d’aquests acords degut, entre d’altres, a la poca presència de l’Estat.  

En conseqüència, la població camperola encara viu en territoris dominats per un o altre dels grups armats i continuen els cultius de coca, a causa de la falta de confiança de rebre els incentius econòmics i agraris promesos als acords si s’erradiquen les mates de coca. En els darrers anys, l’abandonament de l’activitat agrícola alimentària ha persistit per culpa del poc accés a la terra i la dèbil estabilitat econòmica que aquesta ofereix. D’aquesta manera, gran part del camperolat ha optat per començar a treballar al sector de la mineria, de l’agroindústria o cultivar coca.

En aquest context, l’ACVC, des d’una perspectiva comunitària i d’abast local, ha agafat com a punt de partida els Acords de Pau per tal d’oferir alternatives econòmiques pel camperolatdes d’un model de desenvolupament basat en la cooperació, l’autogestió i la sobirania econòmica. 

Alguns exemples d’aquestes activitats de diversificació són la Finca Comunitària La Bufalera, on té lloc la recria de búfals i la venda de productes que se’n deriven (llet, carn, formatge). També, s’han iniciat projectes per incentivar els cultius d’arròs, canya o cacau, o bé la producció de iogurt, mel i olis essencials. Al mateix temps, dins de l’ACVC, l’eix de dona rural i gènere ocupa un lloc rellevant. És per això que s’impulsen projectes dirigits específicament a aquest col·lectiu, com ara el de les “Gallinas ponedoras”, que consisteix a dotar de gallines a les dones i que puguin vendre els ous al restaurant escolar, per exemple. D’altra banda, s’ha iniciat un mercat camperol per tal que la gent pugui oferir els seus productes (INCODER, CDPMM i ACVC, 2012, p. 180-193).

Finca La Bufalera. Foto cedida per Mar Casals Fanlo.

A part, també s’han iniciat activitats turístiques mitjançant les quals es vol conservar, protegir i donar valor al paisatge, que és l’atractiu principal. Aquestes iniciatives no busquen una massificació turística i, de moment, el públic que reben és local o nacional, per part de membres de la comunitat universitària o d’ONGs del Magdalena Medio.

L’Asociación Ecoturística de la Ciénaga de San Lorenzo es un dels projectes turístics amb més trajectòria present a la zona i es va iniciar el juny de 2015. Durant els quatre mesos anteriors, es van oferir classes de formació en ecoturisme en una col·laboració entre l’ACVC i el  Servicio Nacional de Aprendizaje (SENA). Entre les activitats que ofereix l’associació hi ha passejos en llanxa, visites als pantans i classes de pesca artesanal, amb possibilitat d’allotjament i dietes.

Un projecte futur és l’anomenada Apuesta Verde/Bosque de Paz que consistirà enun museu antropològic, una estació d’investigació camperola, un sender ecològic i un espai anomenat “Bosque de la Memoria”, on cada arbre plantat serà un record a les víctimes del conflicte armat.

Un dels instruments amb els quals compta la ZRC-VRC per a la formació en temes d’ecoturisme és la “Escuela Itinerante de Economía Campesina y Paz Sandra Vélez Vélez”. A més, també s’organitzen intercanvis per anar a visitar altres projectes fora de la ZRC-VRC que ja tinguin uns anys d’experiència, com ara l’Associació comunitària Yarumo Blanco que ofereix serveis ecoturístics en el Santuari de Fauna i Flora “Otún Quimbaya” (Pereira, Risaralda) o la finca La Floresta (San Vicente del Chucurí, Santander), on es duu a terme la producció de cacau.

Malauradament, l’oferta de les activitats turístiques a la ZRC-VRC queda limitada per una sèrie de factors. D’una banda, la precarietat de les infraestructures viàries fa que a vegades no sigui possible arribar fins al punt turístic concret per culpa de l’estat de les carreteres o la inundació d’aquestes. D’altra banda, la presència dels grups armats redueix la sensació de seguretat de les persones visitants: tocs de queda a partir de les 18h, zones minades, “paro armado” o el no poder sortir de casa durant uns dies, disposar de permisos per desplaçar-se d’un lloc a un altre, entre altres factors.

A més, l’activitat de l’ACVC també es veu afectada per les amenaces rebudes i elsassassinats d’algunes persones que ocupaven càrrecs de líders comunitaris. Els atacs a l’ACVC són motivats pels diferents interessos que tenen sobre l’ús de la terra tant grups paramilitars (AGC) com guerrilles (dissidències FARC, ELN) i que entren en conflicte amb els objectius que persegueix la comunitat camperola organitzada. Aquests fets han provocat que una part de la gent activista s’hagi desplaçat a la ciutat.

Malgrat aquestes dificultats, l’ACVC confia en el seu projecte comunitari a través de la figura de la ZRC-VRC, i fa palesa una història de resistència d’una comunitat camperolaque lluita per a la conservació de la natura, la defensa dels drets humans i el seu dret a la terra. Segons paraules de la Yenidia Cuéllar, membre de l’ACVC, líder camperola i feminista, els reptes de la comunitat camperola de la ZRC-VRC “són les lluites pròpies independentment del context” i confia en la força d’aquests processos comunitaris perquè són “molt legítims, més que legals, i això és el que els permet mantenir la defensa del territori”.