Turisme i memòria a l’Escola d’Estiu d’Alba Sud

El passat 21 de juny de 2023, va tenir lloc la taula sobre memòria i turisme, moderada per Carla Izcara, membre de l’equip tècnic d’Alba Sud. Van participar-hi tres ponents: Raül Valls, de l’equip tècnic d’Alba Sud i president de l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya, una associació que treballa per recuperar la memòria dels guerrillers antifranquistes; Andrés Antebi, antropòleg i coordinador de l’Observatori de la Vida Quotidiana, una organització que fa recerca social a través de l’acció comunitària i les arts visuals; i Ernest Cañada, investigador sobre el turisme des de perspectives crítiques i membre fundador d’Alba Sud.

El binomi de la memòria i el turisme és un tema d’estudi dins d’Alba Sud des de fa tres anys, quan la relació entre aquests dos àmbits va reprendre una importància especial a causa de la COVID-19. Degut a la pandèmia, hi va haver un augment en els turismes de proximitat, nínxol en el qual es pot incloure el turisme de memòria. Arrel d’això, com bé comentava Ernest Cañadaa l’inici de la taula, algunes entitats memorialistes van començar a rebre una demanda turística creixent, fet que va provocar certa preocupació sobre com assumir correctament la responsabilitat de divulgar la memòria històrica. És per aquesta raó que, des d’Alba Sud, es va començar a investigar en aquesta direcció per tal de superar els reptes que planteja “l’estranya parella”del turisme i la memòria, tal com l’anomenen en Raül Valls i la Gema Martínez-Gayo.

La recuperació de la memòria democràtica

La taula va iniciar-se amb l’explicació dels processos més significatius pel que fa a la recuperació de la memòria democràtica, sobretot en el context de les transicions de les dictadures a les democràcies. Cada ponent va centrar-se en el seu camp de coneixement: Raül Valls ens va parlar de la memòria relacionada amb la Guerra d’Espanya i els anys de la dictadura franquista; Andrés Antebi va portar la discussió sobre el llegat colonial, tant europeu com espanyol; i Ernest Cañada va exposar el cas llatinoamericà.

En el context espanyol, Raül Valls ens va explicar com la llei d’Amnistia de 1977, aprovada durant la transició amb un ampli consens polític perquè fos un “acord d’oblit”, va instaurar un silenci que no es va trencar fins a inicis del 2000, amb les obertures de les fosses comuns i actes d’homenatge als resistents antifranquistes. Aquest canvi s’emmarca en el gir memorial que hi va haver a nivell mundial a partir dels anys 80, quan es va situar el tema de la memòria democràtica a l’ordre del dia de les ciències socials. Així doncs, a partir del 2000, a Espanya, les entitats memorialistes van prendre un fort protagonisme i es van iniciar tímidament polítiques públiques per la recuperació de la memòria democràtica. D’aquestes últimes en són exemples la creació del Memorial Democràtic a Catalunya (2007) i, a nivell estatal, la Ley de Memoria Histórica (2007) i, recentment, la Ley de Memoria Democrática (octubre de 2022). Cal dir però que l’evolució d’aquestes polítiques públiques ha avançat ràpidament o s’ha aturat en funció de si governaven partits d’esquerres o de dretes.

Malgrat tot, aquest gir memorial, no va anar acompanyat de la revisió del passat colonialista europeu ni espanyol, un llegat colonial al qual Andrés Antebi s’hi referia com “el gran oblidat”. No va ser fins la creació de moviments populars com el Black Lives Matter (2013), que van ressorgir amb força en moments concrets de la història, com per exemple, en resposta a l’assassinat de George Floyd (2020), que algunes institucions polítiques europees van començar a treballar en aquesta direcció. Andrés Antebi destacava la importància que va tenir, l’any 2018, que el president francès Emmanuel Macron encarregués un informe (informe Savoy-Sarr) per tal d’impulsar una nova política de devolucions d’objectes dels museus francesos al continent africà. Des de llavors, aquesta reconstrucció colonial ha estat liderada principalment pels museus, mitjançant els “provenance research”: la recerca sobre la traçabilitat d’objectes d’origen colonial. A Catalunya, destaca el projecte (Tr)african(t)s que “revisa críticament el patrimoni d’origen colonial en museus públics per afavorir la reflexió col·lectiva sobre els drets dels pobles a gaudir de la pròpia cultura”.

Monument a Cristóbal Colón, Santo Domingo, República Dominicana. Imatge de Kevin Olson en Unsplash.

Pel que fa a la reconstrucció de la memòria democràtica en el cas d’Amèrica Llatina, la intervenció d’Ernest Cañada va destacar quatre idees clau sobre els processos liderats allà. En primer lloc, han estat lluites contra la impunitat i que s’han abanderat sota els principis universals de justícia, veritat, reparació i garanties de no repetició. Segon, han estat liderats, en gran part, per les organitzacions de víctimes i, en alguns casos, han comportat una “memòria en calent”, és a dir, la visibilització de les injustícies ocorregudes mentre el conflicte encara persistia. Tercer, s’ha donat centralitat a les víctimes i a les violacions dels drets humans (DDHH) i també a reivindicar les causes per les quals lluitaven. Per últim, Cañada assenyalava que no es pot obviar la gran complexitat d’Amèrica Llatina, on cada país ha tingut casuístiques molt diferents en relació a les seves dictadures, sobretot pel que fa als responsables de les violacions de DDHH (Estat, guerrilla, narcotràfic) i al suport internacional, present o no, durant les transicions a les democràcies.  

Riscos i potencialitats de la relació entre el turisme i la memòria

Els reptes que porta associats la divulgació de la memòria són nombrosos i és per això que és necessària la seva contínua revisió i investigació. El passat 3 de juliol va aparèixer un nou vídeo a tiktok que mostra a unes noies ballant en el monument de l’Holocaust jueu, a Berlín, i que torna a ser un exemple del mal ús que es fa, a vegades, dels espais de memòria. A més, cal tenir en compte que la memòria no es pot deslligar d’una actualitat política, econòmica i social, com ja indiquen les paraules de l’historiador Enzo Traverso, i que Raül Valls ens recordava a l’inici de la taula: “la memòria perpetua el passat en el present, a diferència de la història que fixa el passat en un ordre temporal tancat”. Així doncs, és important saber quins són els reptes als quals s’enfronta el turisme memorial, però també veure com els podem superar per tal de generar noves maneres de materialitzar-lo.

Un dels riscos que es va anomenar durant la taula és el perill que suposa l’apropiació de les activitats de memòria per part del turisme mercantilitzat. Segons Antebi, aquesta amenaça és major si el grau de turistificació del lloc és elevat. Com a exemple va posar els búnquers del Carmel, a Barcelona, on s'ha hagut de tancar l’accés al recinte durant l’horari nocturn (19:30h-9h) a causa de la quantitat de turistes que hi anava per veure la posta del sol i fer “botellón”.

Un altre dels problemes que resulta del turisme memorial de masses és caure en la banalització dels fets ocorreguts en el passat, com ara, a través de les recreacions històriques que busquen l’espectacularització de la història per davant del rigor científic. Un cas seria la representació teatral que es fa al poble de la Fatarella sobre l’entrada de les tropes republicanes durant la Batalla de l’Ebre (Guerra d’Espanya).

Font: Alba Sud. 

Un altre repte important, i amb major presència en països llatinoamericans com Argentina, és que algunes polítiques de memòria estiguin massa vinculades a un partit polític concret i, per tant, quedin subjectes a una temporalitat determinada i limitades a l’ús de certs codis.

Per a la superació d’aquests reptes, durant la taula, es van anomenar un seguit de potencialitats del turisme memorial. La primera, i més rellevant, és que caldria considerar el turisme com una pràctica social transformable i no només com una pràctica reproductora del capital, segons Ernest Cañada. En aquest sentit, Andrés Antebi, apostava per la construcció de noves narratives que s’allunyessin d’una història oficial i es centressin en les “memòries des de baix”. D’aquesta manera, seria possible començar a trencar amb la lògica dels museus, herència del segle XIX, i des- i remonumentalizar els espais públics per tal d’el·liminar les dinàmiques colonialistes encara presents avui en dia. D’exemple va posar la idea desenvolupada a Barcelona sobre les “memòries visuals de barri”, un projecte fotogràfic per tal de recuperar la memòria popular de la ciutat.

En el cas d’Amèrica Llatina, Ernest Cañada assenyalava la importància dels museus comunitaris, impulsats per les organitzacions de víctimes. Una de les experiències que va comentar va ser el museu AMA y no Olvides, de l’Associació Madres de Abril, a Nicaragua, que té l’objectiu de “dignificar a les víctimes de l’Estat de Nicaragua a partir de l’abril de 2018”.

D’altra banda, Raül Valls, com a membre de l’Amical d’Antics Guerrillers de Catalunya, va explicar una de les activitat que ofereixen des de fa uns anys, les rutes dels maquis: una manera d’unir l’oci excursionista amb els espais de memòria, i així donar un valor afegit als camins, a banda del paisatgístic.

Alta Garrotxa, rutes dels maquis. Imatge de Raül Valls.

Per últim, tots tres coincidien que la funció pedagògica i educativa hauria de ser l’objectiu principal de la recuperació de la memòria democràtica i, de retruc, “l’esquelet del turisme de memòria”, segons paraules de Raül Valls.

Línies d’investigació en turisme i memòria

L’elevat nombre d’intervencions durant el debat posterior a la taula va demostrar que la relació entre turisme i memòria és un tema que apel·la directament a la gent, ja que la memòria col·lectiva, ens agradi o no, forma part de nosaltres per la manera com ha influït en les pròpies històries familiars i individuals. És per això que és important que es doni unasimbiosi encertada entre els àmbits del turisme i la memòria i, en la recerca d’aquest objectiu, els estudis en turisme poden ser un punt de partida molt útil.

Des d’Alba Sud, en els darrers tres anys, s’han encetat varis articles i debats sobre els vincles i les potencialitats del turisme de memòria, sobretot com a forma de turisme de proximitat de caràcter cultural, amb un contingut ètic-polític i amb una gran capacitat per aprofundir en el caràcter democràtic de la nostra societat.

Per seguir amb aquesta línia d’investigació dins d’Alba Sud, a continuació, exposo algunes idees per a desenvolupar:

• Destacar la funció educativa del turisme de memòria i analitzar quin tipus d’activitats disponibles hi ha que estiguin dirigides a un públic més jove. En general, hi ha molt poca participació del jovent en actes memorials i és una realitat que preocupa. A més, acostar-nos a les noves generacions és un pas estratègic per fer que la memòria continuï viva segons uns ideals democràtics i així afavorir l’esperit crític d’aquesta part de la població.

• Desenvolupar propostes per fer recreacions històriques que mostrin escenes que no banalitzin ni espectacularitzin la memòria, sinó que convidin a la reflexió. En aquest sentit, desincentivar que es presentin únicament escenes de lluita, que moltes vegades atrauen a fires de material de guerra, i apostar per la representació d’escenes més quotidianes, com per exemple, converses que mostrin algun aspecte polític i donar protagonisme a personatges o tasques normalment invisibilitzats per la història, com ara les dones i les cures. D’aquesta manera, també es generen espais de debat sense caure en el morbo de la tragèdia.

• Incorporar un anàlisi de les condicions laborals dels actors i actrius que participen en aquest tipus de recreacions, i fer un balanç del nivell de precarietat que hi ha.

• Fer un seguiment, com fins ara, de les activitats que sorgeixin al voltant del turisme memorial i analitzar els límits ètics que plantegen així com l’ús que es fa d’aquests espais.

L’estudi del turisme memorial dins d’Alba Sud denota el seu compromís per la democratització del coneixement sobre el passat i per la defensa d’un turisme al servei del moviment de la memòria.