Salvem el Montseny: defensa de la natura. Entrevista a Carles Lumeras

La Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny (CSM) és un associació ecologista i conservacionista nascuda l’any 1986 a Sant Celoni. Focalitza la seva activitat principalment en el Massís del Montseny. El col·lectiu té com a objectiu l’estudi i la protecció dels sistemes naturals, així com també la millora de la qualitat de vida de les persones que viuen a la regió natural del Montseny i del Montnegre. Entre les diverses campanyes que sostenen hi ha l'exigència d'una moratòria de nous projectes, especialment pel que fa a la concessió d'extraccions d’aigua i altres iniciatives especulatives, mentre mantenen una actitud favorable a la recuperació del sector primari (ramaderia extensiva, pastures, conreus de muntanya, silvicultura respectuosa amb els hàbitats protegits), que consideren factor primordial  per a la conservació dels espais naturals i la recuperació de biodiversitat.

La CSM treballa també en la creació d'un banc de terres que permeti l'accés de noves generacions als espais agraris, trenqui amb la inèrcia de l'expulsió de població d'aquest sector, permeti el reequilibri territorial i col·labori amb la producció alimentària de qualitat i proximitat. En aquest sentit, la CSM promou la participació ciutadana en el debat sobre el nou Pla de Protecció del Montseny, que s'està duent a terme actualment. Periòdicament publica la revista a La Sitja del Llop-Revista del Montseny, que en 2023 ha complert 32 anys.                                                                                                            

Claudio Milano (CM): Podries explicar l’evolució de la Coordinadora per la Salvaguarda del Montseny (CSM) i quins han estat els objectius de les seves reivindicacions?

Carles Lumeras (CL): La Coordinadora per la Salvaguarda del Montseny neix el 1987 oficialment (encara que es venia gestant des de feia més d’un any). No ho fa com a resposta a una problemàtica relacionada amb el turisme en aquell moment, sinó per contenir la creació i la instal·lació d’una línia de molt alta tensió que travessava el Montseny des de la banda de Sant Celoni fins a la Plana de Vic. O sigui, aquest va ser el motiu inicial de l’origen de la Coordinadora. Evidentment, estem parlant de l’any 1986-1987, però després hi ha una evolució, en la qual la Coordinadora es conforma com a associació i es dota d’uns estatuts en els quals una de les coses que es fixa com a objectiu és el fet de la defensa dels sistemes naturals del Massís del Montseny, i també del Montnegre. Això és el que diuen els nostres estatuts.

Carles Lumeres. Font: Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny (CSM). 

CM: Quin paper té el turisme en les reivindicacions de CSM?

CL: Dintre d’aquesta feina per mantenir i salvar els sistemes naturals, evidentment, s’ha acabat trobant també el tema del turisme, com a un dels elements que pot ser problemàtic. Si en el 86-87 podia començar a ser un problema, a aquestes alçades el problema s’ha multiplicat per cent i estem davant un fenomen que amenaça seriosament la pervivència d’aquest espai natural protegit. Recentment s’ha produït una explosió d’activitats, moltes d’elles lesives per al medi ambient i les persones que hi viuen també: curses de motos, de bicicletes BTT, de quads, de motos d’enduro, de cotxes d’alta cilindrada i de cotxes d’època.

CM: Es podria dir que la mobilitat ha jugat un rol rellevant. 

CL: En caps de setmana hi havia hagut una activitat brutal. Posa en evidencia que durant més de trenta anys, les autoritats del parc, les que se suposava que havien de vetllar perquè els sistemes naturals estiguessin realment protegits, han fallat radicalment. I han fallat, entre altres coses, perquè des d’aquesta autoritat s’ha estat promovent la utilització massiva de tot el que són, no només les infraestructures del parc, sinó els seus mateixos sistemes naturals. Això ha implicat que durant aquest període, augmentés de manera exponencial la freqüentació dintre de les zones nucli del parc, que són les mes protegides, teòricament. Ha implicat també l’ús massiu dels vehicles particulars, el cotxe bàsicament, i, per tant, això ha significat la necessitat d’implementar una sèrie d’infraestructures en aquestes zones nucli, com Santa Fe del Montseny, la zona de Collformic, Pla de la Calma, Sant Marçal, coll de Bordoriol, per posar exemples emblemàtics del que estic dient. Però n’hi ha d’altres que també s’han convertit en pols d’atracció turística massiva, i que tots els caps de setmana, principalment a la primavera i tardor, però també al estiu i a l’hivern (sobretot quan neva), i de manera indiscriminada arriba tota mena de gent i en tota mena de vehicles.

Turisme, impactes al medi ambient ihíper freqüentació

CM: Parlem aleshores majoritàriament d'impactes al medi ambient?

CL: És innegable que això té un impacte directe sobre els ambients, sobre els hàbitats i sobre les espècies que hi viuen en aquests habitats. Ha sigut exponencial, però el problema és que no tenim en aquest moment unes estadístiques fiables que permetin constatar la progressió que hi ha hagut des de finals dels anys 80 fins avui. El que sí sabem, perquè hi hem participat directament en tot aquest procés, és que no s’ha fet res efectiu per evitar que es produís aquesta massificació amb la conseqüent degradació dels sistemes que s’han utilitzat per tota aquesta gent. Al contrari, el que s’ha fet des de les instàncies públiques ha estat promocionar l’ús i la freqüentació. I els únics intents que hi han hagut en els darrers anys, en els quals nosaltres hem estat presents per tal de donar-li una orientació conservacionista, com ha estat instaurar un sistema de transport públic que permetés reduir la presència de vehicles privats en els punts nucli del parc, no han funcionat. La utilització que s’ha fet d’aquests autobusos, que venen combinats amb el tren per fer-ho més fàcil i atractiu, han tingut un ús baixíssim i s’han acabat convertint en un plus de freqüentació, a més a més de la que ja es produïa amb els vehicles privats. Això ha comportat un impacte directe sobre tota la zona de la Vall de Santa Fe, perquè s’ha escampat per tota aquesta àrea, i el que ha passat, ni més ni menys, és que els vehicles privats no han reduït las seva presència, i, per tant, no s’ha aconseguit rebaixar el nivell de contaminació i de producció de CO2 a l’atmosfera, ni de soroll, ni de contaminació acústica, ni lumínica. Cap d’aquest paràmetres s’ha rebaixat, sinó que, a més a més, hem posat sobre la carretera, i sobre aquests punts, uns autobusos de gran capacitat, molts d’ells són per a 45-50 persones, i que la major part del temps viatgen buits, i s’han sumat al caos de trànsit que hi havia en aquestes dues carreteres, la que va de Sant Celoni a Campins, a Santa Fe -Viladrau i la que va des de Santa Maria de Palautordera al Brull, passant per Collformic.

CM: L’híper freqüentació, els usos de cotxes particulars i la congestió de la xarxa de carreteres se situen doncs com a problemes principals.

CL: Efectivament, la densitat de trànsit ha augmentat els cap de setmana principalment. I per tant, l’objectiu teòric que s’havia d’aconseguir, ha estat el contrari: hem augmentat els problemes i no n’hem resolt cap. Aquest seria un exemple de primera mà del que ha estat el comportament de l’autoritat del parc en relació al turisme. Venim advertint-ho des de fa molts anys. A finals dels anys 90 ja vam elaborar un document en el qual es podia fer una reflexió sobre l’ús públic del parc, quan s’estava revisant la normativa de protecció del parc, i es recollien tota una sèrie d’opinions i d’enquestes que s’havien fet sobre visitants del parc , entre les quals estava el tema dels esports. Moltes d’aquestes opinions, diria que en un percentatge elevat, ens indicaven la necessitat de controlar l'activitat del turisme dintre del parc i d’implementar un sistema de transport públic que limités la utilització del vehicle privat.

El debat entorn al Pla Especial de Protecció

CM: Quin impacte ha tingut el Pla Especial de Protecció?

CL: Aquestes consideracions no van ser tingudes en compte quan es va elaborar el Pla Especial del 2008, i la cosa ha anat en augment enlloc de reduir-se. També paga la pena comentar la desaparició del Pla Especial de Protecció de l'any 2008, que va ser aprovat pel que aleshores era conseller de Política Territorial i Obres Públiques (actualment conseller de Recerca i Universitats) Joaquim Nadal. L’anul·lació d’aquest Pla el 2016 per una sentència del Tribunal Suprem, basada en l’absència d’una avaluació ambiental  prèvia, ens va fer retrocedir a la normativa de l’any 1977, que va ser preparada i avaluada per les anteriors diputacions franquistes, quan encara no s’havien celebrat les primeres eleccions democràtiques de 1977. Ara la situació que tenim al Montseny és aquesta: la normativa de protecció que fa referència a tots els usos del parc, incloent-hi el turisme, és la que correspon a l’any 1977. Hem tornat 40 anys enrere pel que fa la normativa i els usos del que és la natura, dins del parc del Montseny. I aquesta és la situació, en resum, que tenim en aquests moments.

Font: Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny (CSM). 

CM: Quin és el conflicte principal que s’identifica actualment per part de la CSM?

CL: Hi ha tota una problemàtica més global i complexa que no només el turisme. Hem de dir que el problema del Montseny, concebut com un espai natural a protegir, és molt més complexa. I ho és per molts motius, entre altres perquè al Montseny el 85%, com a mínim, de la seva superfície és de propietat privada, que a més està concentrada en ben poques mans. Una altra part està, en aquests moments, dedicada a l’especulació urbanística. És a dir, instal·lacions de tipus hoteler, amb totes les infraestructures que això requereix. Aleshores, intenten explotar zones internes del parc, no de la zona d’influència, si agafem els termes en què està redactat el pla especial de l’any 1977, sinó de les zones nucli. Això, evidentment, en molts casos significa l’obertura de noves carreteres o la conversió de pistes de terra, que només eren utilitzades per la gent que hi viu o que hi treballa, en carreteres, perquè així es pugui fer servir des del punt de vista turístic. Clar, tot això comporta un impacte molt considerable, i durant els últims cinc o sis anys venim assistint a un augment d’aquests projectes, que pràcticament no som capaços d'absorbir-los tots. A nosaltres ens arriben a través del Departament d’Acció Climàtica quan entren en la fase d’avaluació d’impacte i ho fan perquè presentem les nostres al·legacions o consideracions en cada cas.

Podem dir doncs que l’augment ha estat brutal. Si tenim en compte el que dic de l’augment de carreteres, per exemple, al 2013 va entrar un projecte per a la instal·lació d'un molí eòlic al santuari de Sant Segimon, una antiga edificació religiosa ubicada al municipi de Viladrau, en la qual fa potser cent-cinquanta o dos-cents anys que no s’hi fa cap mena d’activitat religiosa. La va comprar un d’aquests grans propietaris privats, juntament amb altres propietats de la zona, totes elles de tipus religiós, que provenen del Bisbat de Vic. Aleshores, el 2013, van entrar un projecte per col·locar-hi un molí eòlic amb el pretext que havia de donar energia elèctrica a la caseta del guarda que, en aquest cas, controlava les obres per arreglar la teulada del santuari. El projecte, al qual nosaltres ens hi vam oposar amb justificacions tècniques de pes, va rebre el permís per tirar endavant i, al final, va acabar convertint-se en un restaurant il·legal que necessitava evidentment energia elèctrica, i com que fins allà no arriben les línies de mitjana tensió li van implantar el molí eòlic i, a més, un generador de gasoil perquè el molí  eòlic no era suficient.

CM: És l'únic exemple?

CL: Això ho poso com a exemple perquè veieu fins a quin punt les trampes legals han permès la proliferació de tota una sèrie d’instal·lacions del sector terciari dins del parc. Això va ser el 2013, però també us puc dir que a principis de 2019 va aparèixer un altre projecte del mateix propietari, al mateix lloc, que ara pretenia fer un complex turístic en aquest santuari. I si l’any 2013 teníem un projecte d’aquest tipus, el 2018 ja en teníem 13. Al 2019 en van ser 10, i així successivament. Com veieu, si miréssim aquest gràfic, aniria escalant, des del primer any que seria 1, el segon 3, el tercer 4, el cinquè 7, el sisè 8 i després ja ens aniríem a 13, com he dit fa un moment. I ara ens estem mantenint, i fins i tot durant la pandèmia, ens estem mantenint en aquesta progressió. Estem en el punt àlgid de la corba, per dir-ho així. La majoria d’aquests projectes estan relacionats directament amb modificacions dels plans generals urbanístics dels pobles, amb modificacions d’edificis existents per acabar-los convertint en hotels, per a l’ampliació d’alguns que ja existeixen, per la construcció de carreteres o per la conversió de pistes en carreteres.

CM: Sembla que hi ha una transformació econòmica del territori.

CL: És evident que tot el que he explicat, podria dir que en un 90%, està relacionat amb el turisme. Apunta cap a noves urbanitzacions de cap de setmana o directament cap a hotels, cases de turisme rural, càmpings, etc. I, a més, la major part d’aquestes obres (em refereixo als projectes d’infraestructures viàries, per exemple), són fetes amb diners públics que, per una altra banda, només afavoreixen interessos privats, alguns d’ells directament vinculats a càrrecs d’ajuntaments locals, concretament ajuntaments de les zones nucli, és a dir, Montseny o Fogars de Monclús, per posar casos concrets.

CM: Hi ha altres motius de conflicte?

CL:Hi ha altres qüestions que estan més relacionades amb això que he dit abans, perquè nosaltres no tenim un concepte estàtic del què és la salvaguarda dels espais naturals, i tampoc estem en contra del turisme “perquè sí”, sinó que més aviat som de la banda del què expressa moltes vegades el catedràtic d’ecologia de la Universitat de Barcelona, Joandomènec Ros i Aragonès, que la paradoxa dels espais naturals de Catalunya és que els estem matant amb el turisme. No ho diu exactament com ho he dit jo ara, però més o menys així, i a més ho remarca en diferents ocasions, tant pel que fa el turisme de costa com el d’interior. És a dir, que els espais naturals, teòricament pretenem protegir-los, però els acabem destruint gràcies a aquesta invasió turística sense mida i sense control. I el què passa al Montseny és que hi influeixen unes quantes coses: que sigui tan a prop de Barcelona, o relativament a prop de Barcelona, és a dir, s’hi arriba en mitja hora a través d’una autopista que et permet ser-hi en un tres i no res, i també s’hi pot accedir des de l’altra banda, des de la carretera que va a Vic, i que és de fàcil accés també. Vull dir, que està molt ben comunicat. I té, per contra, dues línies de tren que també permeten aproximar-s’hi, però que són menys utilitzades, precisament perquè tothom utilitza el cotxe. I aquest ja comença a ser un problema greu.

Font: Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny (CSM). 

CM: I l’altre inconvenient que esmentaves?

CL: El turisme de creuer. Aquesta facilitat de comunicació permet també que un turisme d’un cert nivell econòmic li pugui resultar atractiu acostar-se a un espai natural com aquest, que té molt predicament fora d’aquí, entre altres coses perquè és una reserva de la biosfera mundial i, per tant, és conegut a molts llocs. I és clar, això porta aparellat el fet què hi hagin grups de pressió econòmica, o grups inversors, com li vulguis dir, que estan interessats en fer negocis aquí, perquè poden ser rendibles a un nivell que no ho poden ser a un altre lloc. Això és el que està promovent tots aquests projectes d'infraestructures o simplement d’ampliació de la capacitat hotelera: anar a buscar un determinat tipus de turisme. Per tant, aquí coincidiria turisme de cap de setmana típic de les conurbacions de Girona i de Barcelona, per posar un exemple, o de Vic o de Granollers també, juntament amb un altre tipus de turisme que podria provenir de més lluny, a través de les entrades clàssiques de Barcelona, com són els creuers. I això és una característica que no tenen en altres llocs i que aquí ho fa atractiu.

CM: Hi ha altres col·lectius socials que s’oposin a aquesta dinàmica? Abans mencionaves els Amics del Montseny, però quins són els moviments actius ara al Montseny?

CL: No, per desgràcia no n’hi ha, a part de la Coordinadora. A veure, hem de tenir en compte coses diverses. Amics del Montseny, que és una associació en la qual nosaltres també hi estem associats, i ells a nosaltres, és a dir, que som com germans, per dir-ho així, és una associació bàsicament de tipus cultural.I a part d’ells, altres organitzacions que s’hi dediquin directa i frontalment, en aquests moments, potser queda alguna amb el nom en el registre, però activa, que jo conegui, i fa molts anys que m’hi arrossego per aquí, no n’hi ha cap.

Substitució de les activitats tradicionals i pràctiques convencionals

CM: Ara bé, hi ha algun tipus de crítica respecte a la substitució de les activitats tradicionals?

CL: Bé, hi hauria alguns cínics, suposo, que dirien que les activitats tradicionals avui en dia són les del turisme. Clar, si portem des de finals dels anys 60 del segle passat fins ara amb una desaparició progressiva, sistemàtica, brutal, del que és el sector primari de la muntanya. És a dir, que la major part de la gent que treballava i vivia a la muntanya, que s’hi guanyava la vida, amb una economia de subsistència, van haver de marxar cap a la plana perquè no tenien els mitjans per poder gaudir d’un mínim de comoditat: no tenien llum, no tenien aigua corrent, telèfon, gas, escoles, etc. Tota aquesta gent es va veure, diguem-ho així, obligada a emigrar cap a la plana, cap al que nosaltres diem la capital del Baix Montseny, que seria Sant Celoni, perquè allà hi havia indústria i això els hi garantia un salari que els hi permetia llogar o acabar comprant algun habitatge, i s’acabaven desprenent de la feina i fins i tot de les propietats que tenien a la muntanya, cosa que afavoria els grans propietaris que eren els que se les acabaven quedant.

Aquestes activitats tradicionals anaven des de la pagesia de muntanya a la ramaderia, i el carboneig, combinades amb altres més estacionals, com el tema del glaç, perquè aquí hi havien pous de gel que s’exportava cap a Barcelona, per exemple. Tot això, es va anar perdent durant aquestes dècades fins que pràcticament han quedat en res. Part de les masies de dalt de la muntanya estan abandonades, s’han deixat caure, no s’han restaurat i, per tant, tota l’activitat agrícola que estava relacionada amb elles, també s’ha perdut. I això ha fet que hi hagi un contínuum de boscos. S’ha produït el fenomen de la transició forestal, que ja ha estat estudiat abastament fa uns quants anys, i que ha comportat el que la gent contràriament es pensa i és que, moltes vegades, en comptes d’haver més biodiversitat, n’hi ha menys. S’ha produït una reducció de la biodiversitat per la manca d’activitat agrària que hi havia hagut tota la vida aquí. Per una altra banda, els treballs silvícoles que eren molt diversificats i dels quals hi participava molta gent, en una escala més o menys reduïda, també han desaparegut.  

CM: És podria parlar de transició forestal, declivi d'activitat agrària i pèrdua de la biodiversitat?

CL: Ara, quan es tala un bosc (que ho tenim molt clar que els boscos d’aquí, com a tot el món, necessiten una gestió perquè ja han estat intervinguts des de fa mil·lennis per l’activitat humana), la gestió que se’n fa és majoritàriament inadequada. Perquè és l’única rendible, segons entenen alguns propietaris. És l'única que pot produir, diguem-ne, uns dividends interessants. I això es fa a base de maquinària pesant i de gent inexperta, perquè gent que sàpiga manegar els boscos n’hi ha molt poca ja, per no dir que és pràcticament inexistent. Això què vol dir? Que els impactes que hi ha cada vegada que es fa una intervenció d’aquestes són elevats. I no tant pels arbres que es tallen, que és una cosa amb la qual ja s’hi comptava, sinó per la transformació del sòl. Quan s’entra amb maquinària pesant en terrenys amb pendents té una repercussió sobre els hàbitats importantíssima.

CM: Llavors va haver-hi també un fenomen de despoblació i d'abandó del sector primari?

CL: Va haver unapèrdua d’aquesta petita massa social que vivia a l’interior del parc que ocupaven un seguit de masies, que parlaríem de desenes de masies abandonades, potser més de 150 en total. L’existència de la pagesia ajudaria a mantenir la protecció i la biodiversitat de la muntanya, i a que hi hagués menys turisme, o una altra mena de turisme diferent del que hi ha ara. I a més a més, a que hi hagués gent vivint i treballant a la muntanya. I mantenint un sector primari que avui en dia és pràcticament inexistent i que estaria produint tot una sèrie de productes alimentaris d’una qualitat excepcional, varietats úniques d’aquí, que podria ser perfectament promocionat sense cap mena de problema. És evident que els mitjans de producció han millorat i, per tant, la vida i les condicions no són tan dures ni molt menys que les que hi havia als anys 60 del segle passat. És una de les nostres preocupacions més importants. No només la de protegir hàbitats i animals concrets, sinó considerar que la presència humana en aquest sentit seria positiva. Però ni les autoritats ni el sistema econòmic estan preparats per això. Es considera que és molt millor seguir amb el sector terciari.

El debat sobre la Llei de Declaració del Parc Natural del Montseny

CM: I quina és la perspectiva de la vostra lluita en aquests moments?

CL: A la vista de la situació que hem comentat més amunt, en un passat immediat (2020-2022) vam promoure la presentació d’una proposició Llei de declaració del parc natural del Montseny, de paratges naturals d’interès nacional i de reserves naturals integrals, impulsada des de la Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny, juntament amb DEPANA, Ecologistes en Acció i SEO/BirdLife, per tal que fos discutida i aprovada pel Parlament de Catalunya. Aquesta proposta estava basada en la Llei d’Espais Naturals (Llei 12/1985, de 13 de juny d’espais naturals) i en la Llei 1/2006, de 16 de febrer de la Iniciativa Legislativa Popular (ILP), ambdues de la Generalitat de Catalunya i, fonamentant-se en criteris científics de conservació, tenia la pretensió de superar la cotilla imposada per la normativa de 1977, que no és altra cosa que una pla especial basat en criteris urbanístics.

Una llei s’ha d’aprovar per debat públic al Parlament. Precisament el que volíem és que tot això provoqués un debat públic, no només dins del Montseny, sinó a tota Catalunya. Que es pogués discutir sobre la problemàtica dels espai naturals: per què han de ser protegits, com ho han de ser i qui està pagant la seva protecció, perquè en el fons, la protecció dels espais naturals l’estem pagant tota la ciutadania i, per tant, tenim tot el dret per poder opinar sobre què es fa i què no es fa. D’altra banda, el resultat d’aquest debat podia tenir una gran repercussió a molts altres espais naturals, aquí a Catalunya. Espais que son conceptuats com EIN (Espai d'Interès Natural) o Parcs, però que no tenen cap mena de normativa de protecció, ni òrgans de gestió.

Font: Coordinadora per a la Salvaguarda del Montseny (CSM). 

CM: Quina mena d'iniciativa heu engegat?

CL: Vam començar amb una recollida de signatures. Dissortadament, la recollida de les 50.000 signatures físiques, necessàries per la seva discussió al Ple del Parlament, va coincidir, des l’inici de la campanya, amb les mesures restrictives imposades arran de la pandèmia de la COVID-19. Per tant, el procediment previst per la normativa es va veure interromput, contínuament, per les disposicions sanitàries i les limitacions a les activitats públiques. Malgrat les dues pròrrogues atorgades pel Parlament, resultava pràcticament impossible recollir la quantitat de signatures fixada per la Llei en el termini previst. Tot i així es van arribar a recollir 38.901 signatures vàlides (la majoria d’elles dins la zona d’influència dels municipis que composen el Parc natural), abans de la data fixada pel tancament legal de la campanya. La trista anècdota de tot plegat és que, primer el Govern i després el Parlament de Catalunya, havien tingut catorze anys per desplegar els mitjans necessaris i per implementar la recollida de signatures electrònica tal i com preveia la mateixa Llei (cosa que hagués permès recollir les signatures en un període de temps mínim), però no ho van fer mai abans ni tampoc ho han fet després. Quan nosaltres ho vam demanar a la Mesa del Parlament, assolint la responsabilitat de preparar el sistema de suport informàtic (cosa que ells no han estat capaços o interessats a fer), llavors ens van denegar el temps necessari per a executar aquesta feina.

Amb aquesta actitud dels representants dels partits polítics al Parlament, s’ha perdut una oportunitat per assentar una manera diferent de gestionar el Parc natural del Montseny i, de retruc, d’un bon grapat d’altres espais naturals “protegits” que haurien pogut emmirallar-se en l’exemple i aprofitar el suport que els estàvem aportant. Tot plegat un desastre que ens ha dut on som ara: un altre cop a barallar-nos amb la normativa de “protecció” de fa quaranta anys.

Posteriorment, el mes de juny de 2021 el Govern de la Generalitat aprovava un nou Decret de Parc natural (127/2021, d'1 de juny, sobre el Parc Natural del Montseny i sobre els espais del PEIN el Montseny i Cingles de Bertí) que tampoc no ha resolt res. De fet, l’únic objectiu que persegueix aquest Decret és la reorganització dels límits del Parc establerts l’any 1987 (Decret 105/1987, de 20 de febrer, pel qual es va declarar Parc Natural el massís del Montseny), que ja havien quedat obsolets per l’aprovació posterior (1992) del Pla d'espais d'interès natural i, més endavant (2006), per la integració d’aquest espai a la Xarxa Natura 2000.

Així doncs, ara estem en la fase de discussió d’un nou Pla de protecció que superi la normativa de 1977-78 i ho faci d’una manera adequada, sobre bases científiques i criteris basats en la conservació d’aquest espai.

CM: Hi ha alguna cosa més que creus que és important mencionar.

CL: La perspectiva que ofereix la situació d’emergència climàtica i de pèrdua de biodiversitat, adobada amb una ceguesa espantosa per part dels governs i les administracions i acompanyada per la prepotència dels poders econòmics que condicionen les polítiques ambientals al nostre país, no permet que siguem gaire optimistes de cara al futur immediat.

Tot i això, creiem que paga la pena seguir lluitant a tots els nivells en defensa del patrimoni natural, dels ecosistemes, de les espècies autòctones, i en favor d’unes altres formes de conviure amb el medi, que inclouen la protecció del sector primari, imprescindible per a la supervivència del territori. Per experiència pròpia sabem que allà on no arriben les normatives, arriba el treball organitzat de la gent que hi viu i s’estima l’entorn natural.

Tenim un bon exemple amb la recent lluita per a preservar l’existència de la bassa de Can Tàpies, a Llinars del Vallès, en la qual hi va participar la CSM, de bracet amb veïnes i veïns i organitzacions locals. Allà on es volia anorrear aquest espai humit, recuperat per la força de la natura, es va aconseguir el reconeixement dels seus valors naturals i l’aturada dels treballs i del projecte destructiu que es pretenia imposar. És aquest el camí que cal seguir si volem llegar algun patrimoni natural a les generacions futures. Nosaltres seguirem treballant per a la conservació dels valors que han fet del Montseny un territori únic.