Cal que la indústria turística decreixi

“La indústria turística ha tingut una gran capacitat per mostrar una imatge amable i beneficiosa per al conjunt de la societat”

Ernest Cañada és investigador, especialitzat en desenvolupament rural, turisme i comunicació social. Des de l’any 2005 resideix a Nicaragua. Actualment és coordinador de l’ONG ALBA SUD i membre del Grup d’Investigació en Sostenibilitat i Territori de la Universitat de les Illes Balears, on prepara la seva tesi doctoral sobre conflictivitat turística al sud de Mèxic, Centreamèrica i El Carib. Entre les seves darreres publicacions, destaquen: Turismo en Centroamérica, nuevo escenario de conflictividad (Editorial Enlace, Managua, 2010), i, en conjunt amb Jordi Gascón, Turismo y desarrollo. Herramientas para una mirada crítica (Editorial Enlace, Managua, 2006) i Viajar a todo tren. Turismo, desarrollo y sostenibilidad (Editorial Icaria, Barcelona, 2005).

Quina importància té el turisme a l’Amèrica Central?

A l’Amèrica Central el turisme s'ha convertit, de manera accelerada, en un important eix d'acumulació de capital. Aquest protagonisme creixent forma part, en realitat, d’una transformació estructural en l’economia de la regió. En poc menys de 30 anys, ha passat d’inserir-se en el mercat mundial a través de l’exportació de productes agropecuaris tradicionals, especialment cafè, sucre, cotó, plàtans, carn, a fer-ho d’una forma més complexa i diversificada. Ara, l’entrada de divises es deu a les remeses dels treballadors i treballadores que es veuen obligats a migrar a l’estranger, les maquiles, els productes agropecuaris tradicionals, nous cultius produïts de forma intensiva (com la pinya o la palma africana) i el turisme, fonamentalment. Aquests model econòmic segueix sent molt vulnerable i basat en una intensa explotació de la força de treball –tant a l’estranger com als seus mateixos països– i dels recursos naturals.

Quines són les característiques del model turístic?

A l’Amèrica Central, encara hi coexisteixen diverses estructures turístiques. Les iniciatives més tradicionals de petita i mitjana empresa local –i fins i tot d’organitzacions comunitàries– segueixen presents. Però són les empreses de gran capital –transnacional i de la pròpia regió– les que realment predominen i estan protagonitzant aquesta nova dinàmica. Des de l’any 2008 la crisi econòmica internacional ha disminuït el ritme de creixement turístic que es va produir de forma accelerada entre finals dels anys 90 i el 2007, però les seves tendències de fons continuen. Les costes d’Amèrica Central –especialment al Pacífic de Costa Rica, Nicaragua i Panamà– i algunes ciutats colonials –com Ciudad Antigua a Guatemala o Granada a la mateixa Nicaragua– es veuen com a un lloc ideal per atraure jubilats nord-americans i canadencs, a més dels sectors amb més recursos dels propis països de la regió. El resultat ha estat l'impuls de noves formes de turisme residencial, que combina grans complexos amb hotels de cadenes internacionals i habitatges de segona residència, ports esportius, centres comercials i altres serveis per a aquests sectors benestants. Aquest model, que és el que predomina avui en dia en la indústria turística, es combina amb la presència creixent de creuers i desenvolupaments immobiliaris de caire residencial que es van estenent pel litoral. Cal dir que no tot el que s’havia projectat i publicitat s’ha acabat construint i posant en marxa però l’especulació del sòl ha estat present com a base de molts negocis.

Quins impactes ha tingut el turisme de masses en les societats centreamericanes?

La concentració d'aquest desenvolupament turístic-residencial a determinats territoris ha provocat importants impactes ambientals, socials i econòmics. La turistització d'aquests espais s’ha basat en un procés d’acumulació per despossessió, que ha suposat l'apropiació de la terra que estava en mans de petits camperols. L'ús intensiu d'aigua per satisfer les demandes turístic-residencials ha entrat en competència amb els usos i necessitats comunitàries. A més, la presència aquest nou tipus d’activitat ha trencat amb la territorialitat tradicional de les comunitats rurals, en impedir l’accés a determinats camins de pas o a les costes. D'aquesta manera assistim a un incipient procés d’elitització del territori rural costaner. Això és molt clar a llocs com Guanacaste, a Costa Rica. L'espai es transforma en funció dels interessos de l'acumulació de capital i satisfacció dels interessos de sectors socials més adinerats, i no en funció les necessitats de les pròpies poblacions d'allà on s'assenta aquest tipus de desenvolupament. Si mirem destinacions turístiques properes, com la Riviera Maya a Mèxic, o Bávaro-Punta Cana a la República Dominicana, on aquest tipus de processos està molt més desenvolupat, podem veure cap a un apunta aquest model d’urbanització.

Aquest procés de transformació del territori i de noves activitats genera llocs de treball per la població local?

La transformació territorial que està en curs no hauria estat possible sense un procés de mobilització de mà d'obra impressionant, però, molt sovint, es recorre a població immigrant. I les condicions dels treballadors immigrants –en la majoria de casos en estat d'il·legalitat– es caracteritzen per la precarietat, l’escassa protecció social i els impediments a la seva sindicació. Aquest és el cas, per exemple, dels treballadors de la construcció nicaragüencs a Costa Rica, a zones com Guanacaste. Trobem un exemple clar en el trist episodi de la mort per intoxicació d’un obrer nicaragüenc que treballava en la construcció de l’Hotel RIU Matapalo, a Costa Rica. El mes de novembre del 2008 més de 200 obrers van van caure malalts degut a les condicions insalubres del campament on vivien. Com a resposta, els treballadors van provocar diversos incidents com la crema d’un autobús, fet que va provocar un gran escàndol i que va obligar el Ministeri de Salut a clausural temporalment la construcció. Ara, ja torna a funcionar com si mai no hagués passat res. En realitat, el recurs als treballadors immigrats en condicions de vulnerabilitat és una constant en la construcció dels complexos hotelers-residencials. A República Dominica aquesta feina la fan els treballadors haitians i, a la Riviera Maya, els centreamericans.

Per apoderar-se de parts senceres d’un pais, les multinacionals estrangeres aconsegueixen agenciar-se deuen necessitar la complicitat de la classe governant i d’unes lleis favorables, no?

Això és totalment cert. Els governs centramericans han apostat de forma decidida pel turisme i l’atracció d’inversió estrangera, com a mínim, des de mitjans dels anys 90. L’any 1996, els governs de la regió van signar la Declaració de Montelimar, que situava el turisme com un eix estratègic de l'economia regional i a través de la qual es comprometien a sumar esforços per a projectar-se com a una destinació turística única. Des d’aleshores, a més d’accions de promoció conjunta, a tots els països de l'àrea s'han succeït una sèrie de polítiques dirigides a atraure aquesta inversió, ja fos oferint incentius fiscals de tot tipus, donant facilitats als jubilats estrangers, conferint més seguretat jurídica sobre la propietat als inversionistes, reordenant l’estatus de les costes... Els beneficiaris d’aquest procés no han estat només els capitals transnacionals, si no que cada cop hi ha més presència i protagonisme de grans grups empresarials locals que actuen ja a una escala regional i que han posat en marxa inversions turístico-residencials a gran escala. La venda de bancs de capital nacional a països com El Salvador on, entre el 2005 i el 2007, quatre bancs van passar a mans estrangeres –Comercio, Agrícola Comercial, Cuscatlán i Salvadoreño–, o Nicaragua –on durant l’any 2010 es va vendre el Banco de América Central–, ajuden a entendre la disponibilitat de recursos de la burgesia local per a emprendre grans inversions turístiques residencials.

Quins conflictes ha generat aquesta transformació dels països a través del turisme?

El procés de transformació turística ha generat diferents reaccions i formes de conflicte. Hem identificat cinc grans expressions de conflictivitat. En primer lloc, destaca la resistència d'algunes comunitats rurals davant els processos de despossessió, principalment de la terra i l’aigua, així com la ruptura de la seva territorialitat, desarticulada per la nova funcionalitat turística. Un altre nivell de conflictivitat sorgeix quan l'activitat turística es posa en marxa i es duen a terme pràctiques abusives, i fins i tot il·legals. Això provoca la reacció de diferents agents socials, organitzacions de veïns, grups ecologistes i algunes autoritats locals que tracten de posar fre als abusos que genera la urbanització turística. La pressió imposada per la indústria turística per desregular les legislacions i les polítiques nacionals en qüestions com fiscalitat, accés a les costes, etc. representa un tercer escenari de conflicte. El quart àmbit de conflicte té a veure amb la diversitat del capital turístic, els seus diferents interessos i contradiccions internes. L'expansió de les activitats turístic-residencials protagonitzada pels grans capitals, tant d’origen transnacional com regional, ha suposat un progressiu desplaçament del petit i mitjà empresari, o la seva subordinació a aquests. Finalment, la reacció davant la degradació i precarització de la vida i les condicions laborals de la força de treball, tant en la construcció com en els serveis turístics, ha obert un altre front de conflictivitat.

Quines han estat les respostes socials davant aquest creixement turístic i les seves conseqüències?

En termes generals, els conflictes turístics a l’Amèrica Central han estat localitzats i els han protagonitzat sectors molt directament vinculats a l'impacte d'una determinada iniciativa, o bé es plantegen en termes molt reactius, sense capacitat per evitar la dinàmica global. En algunes zones, com Guanacaste (a Costa Rica), on més ha avançat el desenvolupament turístic residencial, hi ha una forta experiència de lluita i resistència davant determinats projectes. Però, en general, falta una visió de conjunt de la gravetat de les transformacions que està comportant aquest procés de turistització. El mateix moviment altermundista –tan actiu davant altres sectors, com les activitats extractives per exemple– ha tingut grans dificultats per reconèixer en el turisme una font d'amenaces. Per altra banda, la indústria turística, tant internacionalment com a la pròpia regió, ha tingut una gran capacitat per mostrar una imatge amable i beneficiosa per al conjunt de la societat. Les estratègies de Responsabilitat Social Corporativa i de cooptació d'autoritats i tècnics municipals, empresaris locals, cooperatives, etc. han contribuït a reduir la capacitat de resistència de les poblacions locals. Realment, preocupa i inquieta que un procés de transformació social tan profund i lesiu amb els interessos de la majoria de la població s'estigui produint amb una capacitat tan escassa de reacció i confrontació social.

Hi ha alguna possibilitat que aquest procés de transformació del territori sigui reversible? Com es poden reduir els impactes socials i ambientals que s'han generat?

És realment complicat. Malgrat tot, hi ha experiències de lluita i resistència exitoses que ens animen a pensar que encara s’hi pot fer alguna cosa. En trobem un exemple a Sardinal, també a Guanacaste. L’intent de construir un sistema de canalització d’aigua per atendre les necessitats de la indústria turística de la zona i garantir el seu creixement, va topar amb la mobilització comunitària i d’organitzacions ecologistes que finalment van aconseguir que el Tribunal Constitucional de Costa Rica dictaminés en contra de la construcció proposada. Malauradament, aquests casos no són majoria a l’Amèrica Central Centreamèrica, però sí que hi ha molts conflictes oberts que s’oposen al model de desenvolupament turístic que es va imposant. Aquestes lluites, encara que es perdin, són molt importants. Si no hi hagués cap forma de discrepància, l’allau turística encara seria més gran.

Què es pot fer, des de casa nostra, per contribuir als processos de resistència?

Cal prendre consciència, en primer lloc, que el turisme és un fenomen social que té unes dimensions enormes; estar alerta davant els fets que passen en aquesta indústria, que no són qualsevol cosa. I per tant, difondre i ajudar les manifestacions de resistència social que van apareixent. El protagonisme del capital turístic d’origen balear i català en l’àmbit internacional és molt gran i, per tant, ens trobem en un escenari privilegiat per informar, pressionar i denunciar el que fan aquestes empreses a d’altres bandes del planeta. Una altra cosa que cal fer és repensar la forma de concebre el turisme i el temps de lleure. El model turístic basat en els vols internacionals a qualsevol lloc del món o per mitjà de creuers no és sostenible. La càrrega de gasos d’efecte hivernacle que genera la indústria turística és insuportable. Cal decréixer. Per altra banda, l’oci d’uns quants no pot basar-se en la degradació de les condicions socials i ambientals d’uns altres. Aquí hi ha un problema cultural de fons. Creure que tenim dret a gaudir, durant uns pocs dies l’any, de la sensació de poder i luxe que ens proposen les cadenes hoteleres internacionals és un parany. Ningú no té dret d’explotar altres persones i territoris. Ja ho deia Pasolini que, en realitat, la burgesia no era una classe social si no una malaltia. Tenim dret al descans i al lleure, però les nostres opcions de consum han de ser coherents amb un model social més equitatiu i sostenible. Per tant, hauríem de potenciar la proximitat i actors socials arrelats al territori, iniciatives de petita escala. I quan, excepcionalment, es programem viatges internacionals, apostar per les iniciatives de base comunitària o en mans de petits i mitjans empresaris amb pràctiques més properes a aquestes idees.