Militarisme a Amèrica Llatina

Militarisme a Amèrica Llatina és el títol d’aquest nou treball del Centre Delàs d’Estudis per la Pau (Justícia i Pau), publicat dins la col.lecció “Quaderns de Solidaritat” (núm. 39, desembre 2010). El Centre Delàs va néixer l’any 1999 com a resultat del treball desenvolupat des de 1988 per la Campanya Contra el Comerç d’Armes (C3A) i funciona com un Centre d’Investigació sobre temes relacionats amb el desarmament i la pau a l’Estat espanyol. El Centre té com a missió el foment d’una cultura de pau i la construcció d’una societat desarmada i per això es dedica a fer recerca i sensibilitzar sobre els efectes perversos de les armes i el militarisme. Combina el treball d’estudi i publicació amb la difusió i mobilització social al voltant dels efectes negatius del militarisme, entre ells la despesa militar, la R+D militar, la fabricació i el comerç d’armes, les forces armades, les missions militars a l’exterior en que participa l’Estat espanyol.

L’estudi, publicat en castellà i català, aborda les actuals dinàmiques que s’etan produint a Amèrica Llatina de militarització, entesa com a un sistema de valors que justifica l’ús de la força amb intencions bèl·liques, alhora que també és una perversió del fet militar quan pren unes dimensions excessives en la vida política nacional o internacional. Per conèixer de primera mà les principals reflexions i anàlisis derivats d’aquest estudi, conversem amb Pere Ortega, coordinador del Centre Delàs i un dels seus autors.

Quina és, al teu entendre, la situació d’Amèrica Llatina en el context internacional actual en relació als diferents poders tradicionals i emergents existents?

Els canvis polítics que s’han produït en diversos països llatinoamericans impulsats per moviments populars representen, dins del context mundial, l’avenç de l’esquerra social més important que s’ha donat des del final de la guerra freda. Bolívia, Uruguai, Equador, Brasil, El Salvador, Paraguai, Veneçuela, Argentina, malgrat les diferències entre ells i que no tots han mostrat la mateixa preocupació per renovar i aprofundir la democràcia, són enormement esperançadors. Doncs pretenen fer polítiques més redistributives en favor dels més desposseïts.

Però el problema de fons al que s’enfronten els governs d’aquests països és que els resulta molt difícil conjugar les demandes socials que els ha portat al poder amb la “real polític” que imposen els poders fàctics que dominen l’economia local i mundial.

Per exemple, Lula al Brasil, ha pretès acabar amb la pobresa, però ha seguit un camí “desarrollista” similar al que duen a terme països amb governs de dretes. Vull dir que, en el terreny industrial i agrícola, s’han produït greus impactes ambientals i socials. Tot i que el PIB de Brasil creix, les desigualtats han disminuït una mica, i que avui tot indica que hi ha menys pobres al Brasil que fa vuit anys, el cost ha estat molt elevat. Per exemple, les comunitats indígenes de l’Amazonia veuen com els seus habitats es deterioren igual que abans de l’arribada de Lula.

De quina manera l’emergència d’aquests governs “progressistes” a diferents països d’Amèrica Llatina està afectant la dinàmica de militarització de la regió?

Es curiós que en el terreny militar l’esquerra no difereix gaire de la dreta quan arriba al poder: busca la seguretat a través d’armar més i millor les forces armades; quan la seguretat s’ha de buscar per altres camins, el que es coneix com a seguretat humana, que vol dir desenvolupament humà a través dels drets humans, més sanitat, més educació, etc. En el passat les forces armades a Llatinoamerica han conformat un militarisme al servei de les elits i grups més conservadors que van comportar innumerables cops d’estat i règims militars. Ara, l’esquerra quan arriba al poder pretén democratitzar  aquestes forces armades pel camí de formar-les i armar-les millor. És el cas de Xile. O d’altres, que busquen convertir-se en potències regionals, com el cas de Brasil, creant una indústria militar més potent i unes forces armades que juguin un paper en la política exterior per tot el continent. És a dir, Brasil aspira a ser potència emergent mundial i per aconseguir-ho també aspira a fer-ho en terreny militar, com ho han fet tantes altres potències en el passat. Però el preu que pagaran serà alt: és crearà un lobby militar-industrial que, al final, coartarà la seva política interna; i a més tindrà que dedicar uns enormes esforços econòmics a aquest sector (ara vol adquirir submarins nuclears) llevant-los de l’economia civil, que és la veritablement productiva.

D’altres, com Veneçuela, per rivalitat amb Colòmbia i per incordiar a EUA, gasta enormes sumes de diners en la compra d’armament. El perill de la militarització de Veneçuela és evident: arma una milicia popular amb armes de foc que pot tenir unes conseqüències nefastes, doncs obre el camí a més violència interna en un futur, amb un possible canvi de govern. Recordem el cas de la ex-Iugoslàvia, per què van servir tantes armes repartides entre el poble? Van facilitar la guerra interna.  O el mateix cas de Colòmbia, amb tants paramilitars que actuen en el país. O en El Salvador, quan els ex-guerrillers es van desmobilitzar i no tenien com reinsertar-se en la societat, i malauradament alguns es van convertir en delinqüents.

Quines són les características i estratègia de l’actual intervencionisme nord-americà a la regió? Ha canviat alguna cosa l’Administració Obama en relació a les pràctiques anteriors?

Jo no veig cap canvi positiu a Llatinoamèrica. Continua el bloqueig de Cuba, els plans de la lluita contra el narcotràfic i un suposat “terrorisme” per la regió serveixen perque es desenvolupin plans denominats de “seguretat” regional, però que al darrera amaguen una penetració militar (Plan Puebla-Panamà, Plan Colombia, Iniciativa Merida). I a més l’aparició de IV Flota, que nou patrulla per aigües del Sud.

Com valores en aquest context el cop d’Estat a Hondures?

El cop d’estat d’Hondures no és podia fer sense coneixement de la Casa Blanca, és impossible. I no va fer res per impedir-ho. Una altra cosa és que EUA estigui implicat. En un primer moment Obama va condemnar el cop, però desprès va reconeixer al nou president ial govern il·legítim. I a més calla, davant la repressió que s’està exercint contra els opositors.

Quines són les principals amenaces a la pau que heu identificat actualment a la regió?

L’acord entre EUA I el govern d’Uribe a Colòmbia sobre l’utilització de noves bases, que tot i estar paralitzat per la Cort Suprema de Colombia en aquests moments és més que segur que serà ratificat pel Parlament, només pot ser vist per Veneçuela i l’Equador com a una provocació i un assetjament, doncs des d’aquestes bases es sotmetrà a vigilància la política interna d’aquests dos països. Després l’esmentada IV Flota que patrulla de nou per la regió i que es vista amb recel per gairebé tots els països. Les enormes compres d’armes de Brasil, Xile, Colòmbia i Veneçuela, especialment aquests dos últims, que poden obrir curses d’armament regional i enfrontaments.

Quines responsabilitats té la Unió Europea, i en especial, Espanya, en la dinàmica de militarització llatinoamericana?

La Unió Europea i Espanya no tenen prejudicis ideològics a l’hora de vendre armes, i les venen a tots els països per igual. Venen igual a Colòmbia que a Veneçuela. Això no ho fa EUA, que només ven armes als països “amics”, Perú, Colòmbia, Xile, Mèxic, Brasil. Espanya a més, presta ajut militar en Colòmbia. Per tan s’està subministrant armes i ajut  a un país que manté un conflicte intern, que té un govern denunciat per violacions dels drets humans.

Què és el que més us ha sorprès o preocupat dels resultats de la investigació realitzada?

Doncs aquest nou militarisme. Sembla que la negra historia passada al continent per culpa d’un militarisme antidemocràtic i contrari a l’estat de dret no hagi servit de res. Es torna a alimentar una maquinària militar sense adonar-se que consumeix recursos que són necessaris per al desenvolupament humà. En un futur la història podria tornar a donar un tomb i les armes podrien tornar a dirigir-se contra els pobles. Cal sempre recordar que de les armes pot sortir el poder, però mai surt la llibertat ni la democràcia.

Pere Ortega és llicenciat en Historia Contemporània i coordinador del Centre Delàs d’Estudis per la Pau (Justícia i Pau). Ha treballat com a investigador en temes de pau i desarmament. Actualment és professor del Màster Conflictology a la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on impartaix l’assignatura “Deconstruir la guerra”. És co-autor dels llibres: L’OTAN una amenaça global (Icaria, Barcelona, 2010); Mapa del militarismo en España (Icaria, Barcelona, 2009); Deconstruir la guerra (Generalitat de Catalunya, Barcelona, 2008); El militarismo en España (Icaria, Barcelona, 2007); Noviolencia y transformación social (Icaria, Barcelona, 2005); El ciclo armamentista en España (1989-1999). Una panorámica crítica(Icaria, Barcelona,  2000). És també col·laborador habitual de diverses revistes i publicacions de l’Estat espanyol sobre temes relacio­nats amb pau, desarmament, i relacions internacionals (Público, Materials de Treball de Justícia i Pau, Mientras Tanto, Diagonal, La Directa, En Pie de Paz, Noticias Obreras i Illacrua).