De la turistificació a la turistrofització: quan el turisme no es governa

Fa no gaires anys, en una investigació publicada en format Informe, el geògraf Agustín Cocola-Gant (2016) ja advertia de les profundes transformacions que s'estaven duent a terme al barri Gòtic de Barcelona. Per a Cocola-Gant, el desenvolupament turístic descontrolat de la zona, que aleshores suposava comptar amb un llit turístic per cada veí empadronat, generava fins a quatre tipus de desplaçaments diferents: el desplaçament directe, quan els habitatges i edificis eren convertits en hotels o apartaments turístics, de manera que, o bé per finalització del contracte o bé per mobbing, les persones que fins aquell moment l'ocupaven no podien continuar fent-ho; el desplaçament per exclusió, menys visible però igualment important, quan, per manca de parc d'habitatge assequible i accessible, una àrea apareixeria com a vetada per a la instal·lació i acolliment de nous veïns; el desplaçament per soroll i la convivència, quan els comportaments, els objectius i les actituds dels turistes fan impossible la vida social prèvia en una àrea determinada i, finalment, el desplaçament col·lectiu, quan a causa de les circumstàncies prèviament assenyalades només és possible la proliferació de nous hotels i apartaments de manera que es produeix una especialització i espacialització productiva. L'Informe de Cocola-Gant se centra, expressament, en els serveis destinats a l'acomodament i l'allotjament dels turistes, no entrant en altres consideracions, però és fàcil induir quins serien els efectes posteriors a les dinàmiques de desplaçament descrites una vegada s'han establert en un territori.

La desaparició i la substitució de veïns tradicionals que utilitzen l'habitatge sota condicions de valor d'ús, és a dir, per poder desenvolupar una vida ordinària, tasques de reproducció social, desenvolupament de la seva intimitat, etc., per altres de tipus temporal i d'extrem valor de canvi (Marx, 2021) duu associat, almenys, dos processos d'iguals característiques. El primer seria la transformació del paisatge comercial. La desaparició de les necessitats de la quotidianitat dels veïns/valor d'ús comporta la desaparició d'aquells comerços que supleixen la demanda de tota mena d'estris i serveis que necessiten: supermercats, botigues de conveniència, roba, bars i restaurants per a treballadors, papereries, etc., els quals són substituïts per un altre tipus de negocis destinats particularment als turistes i impulsats per l'empresariat, els quals operarien l'habitatge per a la maximització de les plusvàlues. És així que apareixerien botigues 12/24 hores, comerços de souvenirs, de lloguer de patinets, bicicletes o altres sistemes de transport individual (VMP), gelateries distintives, cafeteries, bars especialitzats i d'altres serveis i béns específics per a aquest tipus de públic.

El segon dels processos estaria relacionat amb l'ús de l'espai públic urbà. Sota condicions prèvies, els carrers i places de la ciutat exercirien una complexa i inseparable tasca vinculada al desplaçament de vianants, la socialització primària i secundària, l'economia, la reproducció social i altres mecanismes que abundarien en allò que l'historiador i antropòleg Karl Polanyi denominés incrustrament –embebbed–, és a dir, la indesligable separació de les diferents esferes que suposen la vida social. La mercantilització de l'espai públic portaria a la primacia d'una d'aquestes esferes, l'econòmica, que gestionada de forma mercantilitzada i individualista acaba per desplaçar i eliminar la complexa vida social prèvia existent. És així que assistim a la proliferació de terrasses de bars i restaurants, però també a la massificació del seu ús circulatori, a l'aparcament i trànsit de bicicletes i altres VMP, a la formació de coàguls de turistes que assisteixen a les interessants explicacions dels guies , a la presència de venedors i atrapa-clients a les portes dels restaurants, etc. Tota una panòplia d'activitats que desactiven qualsevol indici de valor d'ús de l'espai.

La suma de tots aquests factors, i segur que algun més, afegit al cert efecte bola de neu, detectat per Agustín Cocola-Gant, només pot donar com a resultat final un canvi total en el caràcter propi del lloc. Assistiríem, així, a un procés que he anomenat, en un altre lloc (Mansilla, 2016), turistrofització, establint un paral·lelisme amb el concepte d'eutrofització usat en les ciències biològiques. Estaríem davant d'una turistrofització quan la proliferació desmesurada de l'activitat turística genera uns efectes que suposa una amenaça per a l'existència de la resta d'activitats i grups socials de l'entorn espacial, sigui aquest urbà o rural. El concepte és una translació del terme eutrofització, el qual defineix la situació que es dóna quan hi ha una elevada contaminació, per aportació elevada de nutrients inorgànics, de llacs i embassaments; això comporta una proliferació descontrolada d'organismes, un descens del nivell d'oxigen dissolt i, finalment, la pèrdua de qualitat de l'aigua i l'aparició de toxines.

D'aquesta manera, si no es controlen els processos de turistificació en curs, és a dir, quan no es poden entendre les dinàmiques socials d'un territori sense tenir en compte el turisme, la seva conseqüència seria la consolidació de dinàmiques que podríem caracteritzar com de turistrofització, on la vida no turística ha desaparegut o està a punt de desaparèixer si no s'estableixen les mesures adequades, polítiques públiques de diferents nivells administratius, perquè això no passi. Allò interessant, doncs, seria la detecció de les primeres friccions del primer dels processos perquè la situació no acabi sent ingestionable, ja al segon.

La universitat i els acadèmics haurien de mantenir una responsabilitat amb l'aplicabilitat de la feina, sobretot quan parlem de ciències socials. La tanta vegades injuriada torre d'ivori que suposen els departaments universitaris hauria d'obrir les portes perquè entri l'aire i, alhora, surtin les idees; expressions que permetin a les administracions, però també i especialment, als moviments socials, partits polítics, sindicats i altres actors, articular propostes alternatives, a més de servir la ciutadania, en general, per construir hegemonia (Gramsci, 2017), sobre la realitat social en què viuen. És així, assenyalant la turistrofització de la ciutat, com a element gràfic, metafòric, del que la manca de govern sobre el turisme pot ocasionar, és que potser podem començar a fer els passos oportuns per revertir el procés.