Recursos naturals i transnacionals

La Xarxa de Solidaritat per a la Transformació Social - REDS, una associació amb seu a Barcelona dedicada a la cooperació i la solidaritat internacional, ha publicat una sèrie de quaderns que sota el títol "Postals de Centreamèrica", intenten retratar i analitzar diferents aspectes de la realitat centreamericana: drets humans (número 1), transnacionals i recursos naturals (número 2) i gènere (número 3).

El número especial sobre transnacionals i recursos naturals inclou diferents aportacions sobre: ​​conflictes turístics en Guanacaste, Costa Rica, elaborat per Ernest Cañada (coordinador d'ALBA SUD); mineria a Centreamèrica escrit per Javier Baltodano (membre de CEIBA Guatemala) i Gabriel Colomer (de Enginyeria Sense Fronteres Catalunya); agronegocis a Guatemala preparat per Sara Mingorría Martínez i Gonzalo Gamboa (membres de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambiental de la UAB) i Alberto Alonso-Fradejas (l'Institut d'Estudis Agraris i Rurals de la CONGCOOP-Guatemala); i finalment sobre l'Acord d'Associació entre Centreamèrica i Europa (AdA), entès com a element clau en la disputa pels recursos naturals, escrit per Raúl Moreno (Catedràtic de l'Escola d'Economia, Universitat del Salvador).

Per als coordinadors d'aquest treball col.lectiu, la perspectiva des de la qual enfronten aquesta mirada a la relació entre transnacionals i recursos naturals és clara: estem davant d'una nova fase de saqueig a les comunitats rurals. Reproduïm a continuació les seves paraules introductòries (pàgs. 5-6):

Quan la indústria, els governs, i les institucions financeres internacionals parlen de sostenibilitat, ho fan des de la sevaforma d’entendre el món: els consumidors demanen productes, elmercat demana infraestructures, el capital demana multiplicar-se. L’insaciable drac tecno-industrial exigeix contínuament el sacrificide zones verges. Els sacerdots del capital diuen que la mineriaés inevitable, que el seu impacte ambiental pot minimitzar-se, ique pot exercir de catalitzador per desenvolupar econòmicamentzones tradicionalment marginades. Diuen que les preses sónnecessàries per regular els capritxos naturals i per proveir d’aiguai electricitat a les zones urbanes i a la indústria. Que el turisme ésnecessari per obtenir divises que paguin el deute públic i privatdel país, que l’agricultura tradicional és un llast i que les millorsterres han de ser també les més eficients, les més industrialitzades. Diuen, al cap i a la fi, que el desenvolupament del Sud és necessari per mantenir l’estil de vida depredador del Nord.

Però per a les poblacions camperoles d’Amèrica Central i demig món, que des de l’època colonial s’han vist obligadesa abandonar les terres fèrtils i refugiar-se en zones mésmuntanyenques, l’arribada del desenvolupament és un nouassalt de l’invasor. Certament la situació no és senzilla: en alguneszones, recentment es recuperen de les massacres d’indígenes icamperols de finals del segle XX, en l’estratègia antiguerrillera de“treure l’aigua al peix”. Les comunitats, en procés de recuperaciói adaptació de les seves institucions, la seva cultura, les sevestradicions i la seva dignitat, observen com es menysprea la sevasituació, qualificant-la de “pobra”, i com se’ls ofereix substituir-la per la seguretat de les nòmines, per l’oci, pels serveis socials, i peruna educació que permeti “prosperar”.

No serà la industrialització del camp, la revaloració de la terra, laprincipal font de pobresa?

Entre les promeses i el temor, en ocasions acceptant la pastanagadesprés de rebre els pals, les comunitats rurals han descobertque les promeses no eren tan brillants. Escàs o breu ocupació,indemnitzacions ridícules, pols, soroll, pous secs, malalties ianimals morts, alcoholisme i prostitució, paisatges i ecosistemesdevastats després de l’esgotament dels recursos. Encara més,reactivació de conflictes apagats, amenaces, segrestos, morts…El que pretenia, al principi, activar l’economia local, acaba posanten risc la pervivència d’activitats anteriors, ocasionant tensions socials.