El mode de vida turístic xoca contra els límits ecosocials planetaris: una reflexió des de les Illes Balears

S'ha escrit molt sobre el procés de turistificació, destacant sobretot les seves bondats. El turisme ha estat anunciat com a un passaport al desenvolupament, una eina per a la pau, i fins i tot s'ha arribat al punt d'assenyalar el turisme com un dret (gairebé al mateix nivell que la resta de drets humans). No obstant això, en els últims temps, aquestes mirades edulcorades i interessades han estat confrontades per la creixent crítica i resistència per part de múltiples moviments socials tant del Nord Global com del Sud Global. Els lobbies proturístics han qualificat aquestes resistències com a turismefòbia amb l'objectiu de minimitzar-les, deslegitimar-les i fins i tot de criminalitzar-les. En gran mesura, l'explosió de la crítica antiturística s'ha d'entendre com una expressió dels antagonismes anticapitalistes.

Així, el turisme actualment existent o hegemònic s'ha d'entendre com una via particular d'acumulació del capital i que, per tant, està regit per les lògiques de la mercantilització, el benefici i l'explotació. Tanmateix, hem de tenir en compte que en la crítica antiturística també es poden trobar elements reaccionaris que s'alcen contra el denominat overtourism (i moltes vegades contra un turisme de classe obrera) i que reclama una reducció del volum turístic. I aquests no només demanden una reducció del volum turístic, sinó que a més proposen que les classes treballadores que practiquen el turisme siguin substituïdes per les classes riques transnacionals. No obstant això, davant les crides al turisme elitista o de rics cal destacar que, tal com assenyala Ernest Cañada, no hi ha rics per a tothom. Així doncs, podem sintetitzar dues postures en la crítica antiturística: 1) una radical que reclama decreixement turístic vinculat a una transformació ecosocial justa; 2) una elitista i classista que reclama un turisme de rics.

Acceleració i intensificació de la turistificació després de la crisi de 2008

Intentarem explicar per què s'ha produït aquesta creixent corrent crítica sobre la turistificació. Per això hem de retrotraure'ns a la crisi financera de 2008 i les seves solucions. Així, el turisme global es va convertir en una de les principals solucions a la crisi. Des de llavors s'ha produït una profunda transformació turística que és de caràcter quantitativa, geogràfica i qualitativa. En primer lloc, des d'un punt de vista quantitatiu, després del col·lapse financero-immobiliari, el turisme global va experimentar una potent expansió, passant de 924 milions de turistes internacionals el 2008 a 1.461 milions el 2019. En el cas de les Illes Balears també es va experimentar un extraordinari augment dels fluxos turístics. Les illes Balears que ja eren una de les principals zones d'explotació turística del planeta van experimentar una profunda intensificació turística que es va traduir, com veurem més endavant, en un augment de les tensions socials i contradiccions vinculades a aquesta particular forma d'acumulació del capital. En un primer moment, la crisi es va traduir en una caiguda del nombre de turistes que va coincidir amb l'adopció de les polítiques d'austeritat dictades per la Troika al govern espanyol. La recuperació de les economies centrals de la UE i la crisi del nord d'Àfrica per les primaveres àrabs, es va traduir en un augment constant del nombre de turistes a l'arxipèlag balear que va passar d'11 milions de turistes el 2010 a 16,4 milions el 2019. Per entendre la incidència sobre la població d’aquestes magnituds, a cada habitant de les illes li correspondrien 14,3 turistes el 2019. Aquesta xifra contrasta amb la mitjana d'alguns dels principals països turístics d'Europa: Espanya (4,68 turistes/habitant), França (4,43 turistes/habitant), Regne Unit (2,42 turistes/habitant) o Alemanya (2,42 turistes/habitant).

En segon lloc, podem destacar com el procés d'intensificació turística després de la crisi de 2008 s'ha dut a terme a escala planetària plasmant-se en diferents patrons geogràfics. Fonamentalment es tracta d'un procés que reprodueix espacialment les lògiques del desenvolupament geogràfic desigual del capital. A escala regional destaca la enorme profundització de la via turística en el continent europeu i el creixent ascens dels països asiàtics i dels Emirats Àrabs. La major intensitat es produeix en els espais litorals i les ciutats, concentrant-se en aquestes darreres les majors resistències a la turistificació. No obstant això, cal assenyalar el fet que tot i que alguns espais puguin presentar un nivell baix de turistificació, la frontera de mercantilització turística s'ha anat expandint brutalment cap als espais rurals del Sud Global, els barris de misèria (slums) i, fins i tot, a les zones de conflicte.

Rio de Janeiro. Imagen de NakNakNak en Pixabay

A l'arxipèlag balear s'ha constatat com històricament després de les crisis cícliques del capital s'ha aguditzat la intensificació turística i s'han ampliat les fronteres de mercantilització turística. La solució espacial (spatial fix) a la gran crisi de 2008 es va articular al voltant de la mercantilització turística de l'habitatge, la renovació i ampliació dels hotels, la proliferació d'hotels boutique, a més de l'obertura d'altres fronteres de mercantilització turística com la del turisme nàutic –expressió del denominat capitalisme blau–. L'augment de la capacitat d'allotjament turístic a les illes ens dona una senyal de la intensitat del procés. Mentre que durant dècades, fins a mitjans de la dècada de 2010, la capacitat d'allotjament de les illes s'havia mantingut al voltant de les 415 mil places, l'any 2019 les places turístiques es van alçar fins a les 590 mil. Les raons d'aquest augment es deuen, d'una banda, a la legalització de bona part de les places il·legals en habitatges i, d'altra banda, a les noves infraestructures hoteleres resultat de les ampliacions i noves obertures. Els governs, amb l'excusa de la creació de llocs de treball per fer front a la crisi de 2008, van desplegar mesures per fomentar la inversió de capitals i van relaxar les normes turístiques i urbanístiques. Com a resultat de les polítiques procreixement turístic, en el nou cicle d'acumulació del capital, l'arxipèlag balear s'ha convertit en una extraordinària plataforma de negocis. Una mostra d'això la tenim en l'acceleració de la inversió immobiliària, protagonitzada per capital estranger i fons d’inversió, que es tradueix al seu torn en un augment constant dels preus de l'habitatge. Una bombolla immobiliària que supera notablement l'anterior que va esclatar el 2008 (2.500 €/m² del preu mitjà de l'habitatge el 2007 enfront dels 4.150 €/m² de 2023), encara que amb la diferència que ara aquesta bombolla està menys alimentada per les hipoteques de les classes treballadores i més pels capitals de les elits transnacionals.

En tercer lloc, cal assenyalar tota una sèrie de canvis de tipus qualitatiu que ens permeten entendre millor la intensitat de les transformacions recents de la turistificació. Després de l'esclat de la bombolla financero-immobiliària de 2008, s'ha produït un augment significatiu del denominat capitalisme digital, entre el qual destaca el capitalisme de plataforma, i, vinculat a aquest procés, s'ha dut a terme una intensificació de la financiarització amb un creixent protagonisme dels megafons d'inversió com BlackRock, Vanguard o State Street Corp.

Imagen de Peggy en Pixabay

En aquest sentit, les estructures del capital turístic també s'han transformat, destacant en primer lloc la irrupció del capitalisme de plataforma que ens permet entendre l'accelerat procés de mercantilització turística de l'habitatge (p.ex. Airbnb); en segon lloc, els canvis en l'accionariat de les companyies turístiques amb l'entrada de grans fons d'inversió i fons sobirans (p.ex. Abu Dhabi Investment Authority-ADIA); i, en tercer lloc, la penetració dels fons d'inversió immobiliària en l'adquisició d'establiments turístics. D'aquesta manera, per exemple, el fons d'inversió immobiliari nord-americà Blackstone s’ha convertit en el principal propietari d'hotels d’Espanya. Així, s’encarrega de la propietat, mentre que després lloga els hotels a cadenes hoteleres que s'ocupen de la seva explotació. Una mostra d'aquestes aliances entre capital financer i hoteler la tenim, per exemple, en l'acord entre la companyia hotelera mallorquina Grupo Barceló i HI Partners–divisió hotelera de Blackstone–.

El malestar en la turistificació: intensificació de les lluites i resistències

El procés anteriorment exposat es va desplegar en un context de profunda crisi social derivada de l'esclat de la bombolla financero-immobiliària de 2008. Aquesta havia adquirit unes dimensions espectaculars a Espanya, tot estant alimentada per la proliferació d'hipoteques dirigides a les classes populars, a la que s’hi sumava una elevada inversió estrangera en immobles. El negoci consistia a vendre hipoteques fins que la bombolla va esclatar. A partir d'aquell moment es van desplegar polítiques de rescat del capital financer i polítiques d'ajust i austeritat que afectaven severament les classes populars. Una de les expressions més violentes d'aquell cicle es va traduir en més d'un milió de desnonaments a Espanya (el que equival a uns 200 desnonaments diaris entre 2008 i 2022). A més, als desnonaments per impagament d'hipoteca se li han sumat posteriorment els desnonaments vinculats al lloguer. Aquests últims es van intensificar al mateix temps que s'estenia l'airbnbització dels habitatges. En molts casos s'ha produït una substitució quasi immediata dels llogaters desnonats per turistes, tot essent especialment greu en els espais més turistificats com les Illes Balears.

15M en Sol, Madrid. Imagen de Katia Navas en Flickr

En el marc de la crisi va sorgir el 15M (en referència al 15 de maig de 2011), l'expressió del moviment occupy a Espanya, que canalitzà el malestar social i fou al mateix temps l'embrió de diferents formes d'organització de l'antagonisme. En aquest context va sorgir la PAH (Plataforma d'Afectats per la Hipoteca) mitjançant la qual s'organitza políticament la resistència davant la despossessió de l’habitatge per desnonaments. Des de llavors la qüestió de l’habitatge s'ha anat agreujant, mentre que les respostes polítiques han estat minúscules. Aquesta situació és especialment dramàtica en els espais més turistificats ja que en ells es produeix una doble pressió sobre la habitatge. D'una banda, la inserció de l’habitatge en el circuit d'acumulació de base turística es tradueix en una pràctica evaporació de l’habitatge destinat a usos residencials. Els habitatges destinats al lloguer turístic i la compravenda dirigida a capitals estrangers es tradueixen en una enorme bombolla dels preus de compravenda i lloguer. Mentrestant, The Sunday Times publicava que Palma era la millor ciutat del món per viure. Evidentment, es tracta d'un missatge dirigit a les elits transnacionals, tot passant per alt els processos de precarització de la vida i dels barris pobres de la ciutat. D'altra banda, l’enorme quantitat de mà d'obra que requereix una economia turística explosiva com la balear s'alimenta de grans fluxos de treballadors temporers que acudeixen a les illes en temporada alta. I els temporers han de viure en algun lloc, amb la qual cosa augmenten les necessitats habitacionals a les illes. La combinació d'aquestes dinàmiques es tradueixen en una enorme precarietat social vinculada a l’habitatge que arriba a situacions extremes en què famílies senceres han de compartir piso en què persones treballadores es veuen obligades a viure en caravanes o altres formes d'infrahabitatge. Davant tal situació, el govern balear (PP-VOX) apunta que el principal problema de l’habitatge és l'ocupació i que sobretot s'ha de protegir la propietat. La solució estrella del govern ha estat el Decret Llei de mesures urgents per facilitar l’accés a l’habitatge que dona facilitats als constructors i promotors immobiliaris per construir nous habitatges mitjançant: l’augment de les altures dels edificis al marge de les normes urbanístiques, la cessió de terrenys públics, conversió de locals comercials en habitatges, el foment  del “coliving”, la divisió dels habitatges (minipisos), entre d’altres.

En aquest context de mobilització post-15M i reactivació turística a les Illes Balears es van anar conformant també una sèrie de moviments de resistència davant la turistificació, entre els quals es poden destacar els col·lectius Tot Inclòs, que va publicar monogràfics anuals sobre les conseqüències de la turistificació a l'arxipèlag i va realitzar un documental crític amb la turistificació; Ciutat per qui l’habita, que amb la demanda pel dret a la ciutat com a brúixola articularia la crítica sobre la turistificació de Palma; Terraferida, que fonamentalment denunciaria el procés d'airbnbització i la urbanització turística del camp; o les Kellys, moviment de les cambreres de pis dels hotels que reclamaven millors condicions laborals. Com a resposta al malestar en la turistificació, una assemblea de col·lectius va organitzar una manifestació el 23 de setembre de 2017 sota el lema: Fins aquí hem arribat: aturem la massificació turística! En definitiva, l'articulació d'aquests moviments es pot entendre com una resposta a la creixent precarització de la vida a les illes deguda a la intensificació turística.

Manifestación Palma. Imagen de Emilio Vaquer en Flickr

Malgrat el malestar, els fluxos turístics van seguir augmentant sostingudament fins a assolir 16,4 milions de turistes el 2019. En un període de deu anys, els beneficis hotelers es van duplicar i es comptabilitzaven 30 mil habitatges de lloguer turístic, el que suposa un 4,5% del parc de habitatges. No obstant això, en el cas d'alguns municipis com el de Pollença, aquesta proporció supera el 20% i, òbviament, quan els habitatges s'introdueixen en el circuit turístic es produeix una reducció del parc de habitatges per viure. D'altra banda, la situació laboral es va anar precaritzant. Així, els salaris mitjans de l'hostaleria pràcticament no van variar entre 2008 i 2019, però les càrregues de treball es van incrementar notablement. A més, les condicions laborals es van precaritzar amb la reforma laboral de 2012. Les rendes del treball no arriben pràcticament a cobrir les despeses de l’habitatge. Si la dificultat en l'accés a la habitatge exemplifica una de les principals contradiccions socials de la turistificació, un altre aspecte que també resulta paradoxal i que reflecteix la enorme desigualtat en aquests espais turistificats és el fet que un 33% de la població de les illes no pot permetre's una setmana de vacances fora de casa. A la Platja de Palma, una de les principals zones turístiques del món, el 26,4% de la població que hi resideix, i que treballa fonamentalment en activitats turístiques, té uns ingressos inferiors als 7.500 euros anuals. Aquest fet contrasta front el fet que la major part dels turistes a la zona, procedents d’Alemanya, tenen uns ingressos molt més elevats ja que el salari mitjà a Alemanya és de 4.924 euros/mes. Així doncs, tenim uns espais urbans altament segregats en els quals, com en el cas de la Platja de Palma, es distingeixen uns espais de producció turística des dels quals s'extreuen enormes plusvàlues turístiques, unes urbanitzacions de luxe amb residents transnacionals i turistes, i uns barris obrers, del proletariat turístic, on es concentra una gran amalgama de nacionalitats del Sud Global.

Playa en Palma de Mallorca. Imagen de Ernest Cañada

De sobte va arribar la COVID-19 i ho va aturar tot

El mes de gener de 2020 es celebrava FITUR (Fira Internacional de Turisme) a Madrid amb missatges de gran eufòria i optimisme sobre la temporada turística d'aquell any. No obstant això, el 14 de març de 2020 el Govern espanyol decretava l'estat d'alarma que comportava el confinament per tal de fer front a la pandèmia de la COVID-19. L'eufòria davant la temporada turística que s'havia d'iniciar precisament el mes de març va mutar a pànic turístic. Començava la fase de turistificació confinada que ha derivat en la major crisi històrica del turisme global. Les mesures adoptades per fer front a la pandèmia van suposar la interrupció abrupta del circuit turístic. Així, les activitats vinculades al turisme van ser les que més patiren les conseqüències socioeconòmiques de la pandèmia i les economies més especialitzades en turisme van ser també les més castigades. El turisme ha estat el Lehman Brothers de la crisi de la COVID-19. D'aquesta manera, Espanya fou una de les economies mundials que experimentaren una de les majors caigudes del PIB, tot essent les Illes Canàries i les Illes Balears les regions on la caiguda de l'activitat econòmica va ser més accentuada, la pèrdua de llocs de treball major i on més va augmentar la desigualtat.

Davant la situació de caiguda sense precedents de l'activitat turística –a les Illes Balears es va passar de 16,4 milions de turistes el 2019 a 3,1 milions el 2020–, el lobby turístic va posar en marxa la campanya SOS TURISME sota el lema: més vacunes, més ajudes, menys impostos, menys política. Allò que Joaquín Valdivielso ha definit com el règim turismecràtic es va mobilitzar per reclamar el retorn a la normalitat turística, mitjançant la disposició de normes especials, paquets de rescat per a les empreses i, de pas, dur a terme relaxacions legals per fomentar les inversions turístico-immobiliàries. Amb la pandèmia es van amplificar les contradiccions associades a la hiperespecialització turística de les illes Balears que es poden exemplificar, d'una banda, amb les creixents cues de la fam en què hi havia una gran presència de persones treballadores del turisme, i, d'altra banda, amb el notable augment de jets privats als aeroports de les illes Balears.

SOS TURISMO, Palma de Mallorca. Imatge d'Alba Sud. 

La pandèmia va posar de relleu l’enorme vulnerabilitat dels espais i societats hiperespecialitzats turísticament. Sense turisme no hi havia feina i, sense feina ni ingressos d'altre tipus, es va produir una profunda crisi social. El govern espanyol va desplegar un sistema de suspensió temporal de l'ocupació (ERTE: Expedient de Regulació Temporal de l'Ocupació) al qual es van acollir una gran quantitat d'empreses. D'aquesta manera, les persones treballadores rebien ajudes públiques amb la condició que en restablir-se l'activitat econòmica es reincorporarien als seus llocs de treball. La major part dels ERTE es van dur a terme en relació amb treballs turístics. Tot i les seves limitacions, l'adopció de diferents mesures de protecció social, inclosos els ERTE, va atenuar la severitat de la crisi social de la COVID. Així mateix, el capital va saber aprofitar l'ocasió per, a més de les ajudes públiques, introduir canvis en l'organització del treball. D'aquesta manera, a l'estiu de 2020, tot i tenir una molt baixa activitat turística, la incorporació d'algunes persones en les plantilles de treballadors va implicar un augment considerable de les càrregues de treball, a més de la situació d'estrès motivada per les condicions sanitàries que s'havien d'implementar als establiments turístics i la por a la infecció.

Cap a finals de 2020 arribaren les primeres vacunes a Espanya i els empresaris turístics van reclamar una vacunació preferent per als treballadors turístics per tal de poder reprendre la “normalitat turística” de cara a la temporada de 2021. A mesura que avançava la vacunació es van anar relaxant les restriccions per fer front a la pandèmia i es va anar recuperant l'activitat turística, fins que a l'estiu de 2022 ja s'havien aixecat pràcticament totes les restriccions. A partir de 2021 les xifres de turistes es van tornar a disparar: 8,7 milions de turistes el 2021; 16,5 milions el 2022 i 17,8 milions el 2023. El 2023 s'ha assolit el rècord històric d'arribada de turistes a les illes Balears –i també a Espanya amb 85 milions de turistes internacionals el 2023–. Aquesta explosió turística s'ha conegut com l'efecte xampany. La pandèmia hauria actuat com el tap d'una ampolla de xampany que retenia els turistes. La relaxació de les restriccions davant la pandèmia hauria fet el mateix efecte que el destapament de l'ampolla. Davant tal allau de turistes, amb una reactivació que ha superat fins i tot les expectatives més optimistes, l'empresariat ha activat les alarmes sobre l'escassetat d'un dels principals “recursos” per a la producció turística: la mà d'obra. No hi ha prou persones treballadores per a tants de turistes!

En el context de la pandèmia i post-pandèmia s'ha produït una notable situació en el món del treball: la gran dimissió o renúncia. Durant la pandèmia, moltes persones que es van quedar sense feina, particularment aquelles vinculades amb el turisme, van tenir un paracaigudes social i, a més, van disposar d’un temps que van poder utilitzar per buscar altres feines menys precàries. Així, per exemple, a Espanya s'estima que des de la pandèmia el nombre de treballadors en hostaleria ha disminuït en 70.000 persones. Com a resultat, molts treballadors temporers han deixat d'anar a treballar a les zones turístiques on a la precarietat laboral se li suma la precarietat habitacional, derivada de les enormes dificultats per trobar un habitatge assequible. Davant aquesta situació, les empreses turístiques avancen la contractació de personal a principis d'any. L'empresariat hoteler ha assenyalat l'habitatge turístic (Short Term Rentals) com una de les principals causes de la precarietat habitacional que afecta negativament al reclutament de treballadores.

Imagen de crysjan en Flickr

Així mateix, el 2022 va entrar en vigor la nova reforma laboral que fonamentalment atacava la temporalitat, donant pas a un canvi significatiu en la contractació turística que queda explicitat en una caiguda abrupta dels contractes temporals. Tot i aquests canvis legals, els elements estructurals que afecten la precarietat associada als treballs turístics no s'han vist pràcticament alterats. És més, el procés inflacionari derivat de les turbulències geopolítiques postpandèmia, particularment des de l'inici de la Guerra d'Ucraïna, ha provocat un augment de la vulnerabilitat social que en els espais turístics es dispara sobretot en finalitzar la temporada turística. L'estiu de 2022, front la campanya del SOS Turisme sorgida durant la pandèmia i encapçalada per l'empresariat, amb la reactivació turística i la intensificació de les contradiccions de la turistificació es va activar la campanya SOS Residents. Aquesta es nodreix d'alguns dels efectes de la pandèmia sobre la societat illenca, com és el fet que molts espais i temps van ser recuperats per part de la població. Amb el nou esclat turístic, la turistificació desborda pràcticament totes les esferes de la vida i tots els espais, tot alimentant processos d'expulsió.

Una altra qüestió interessant que va cristal·litzar amb la pandèmia té a veure amb el metabolisme social d'un espai insular hiperturistificat. En els primers dies de la pandèmia la gent s'aglutinava als supermercats per comprar menjar, productes de neteja i altres productes de primera necessitat per fer front al confinament. El costat còmic d'aquella situació el tenim en la compra massiva de paper higiènic que va arribar a esgotar-se. A més, en el cas de les illes Balears sobrevolava la sensació d'un possible desabastiment que fou real en el cas de determinats productes. La por a un possible desabastiment tenia els seus fonaments en: 1) la situació viscuda al gener de 2020 quan es va produir el temporal Glòria que va impedir el trànsit marítim i, per tant, l'abastiment durant uns dies; 2) l’escassa capacitat d'abastiment propi degut al gran abandonament de les activitats productives –només es produeix un 15% dels aliments consumits– i la elevada dependència de l'exterior per poder sostenir el metabolisme insular –el 75% dels materials consumits són importats–. Amb la hiperespecialització turística s'ha simplificat notablement l'estructura econòmica de les illes Balears. Tal com passa amb els ecosistemes en què una reducció de la biodiversitat implica un augment de la seva vulnerabilitat, en els ecosistemes socials la reducció de la diversitat, també econòmica, comporta un augment de la vulnerabilitat social. En el cas de l'arxipèlag balear, amb la pandèmia, es va visualitzar una doble vulnerabilitat derivada de la extrema dependència respecte de l'exterior: 1) quant al flux de turistes per assegurar el funcionament de l'economia i el manteniment de llocs de treball; 2) quant als fluxos de materials i energia per sostenir el metabolisme social.

Supermercado vacío. Imagen de Richard Burlton en Unsplash

L'esclat de la pandèmia es va produir en un moment en què es discutia internacionalment la petjada de carboni del turisme que a nivell global suposava el 8% de les emissions de gasos d'efecte hivernacle, elevant-se al 15% en el cas del turisme a Espanya. En el conjunt d'Espanya l'any 2020, coincidint amb el moment més cru de la pandèmia, la petjada de carboni del turisme va disminuir un 63%.Si contemplem l'impacte de la pandèmia en l'economia espanyola, en termes de petjada de carboni, es pot observar com el 2020 la reducció de Gasos d'Efecte Hivernacle (GEH) va ser de 37.350 KtCO2eq, de les quals 29.855 KtCO2eq corresponien a la caiguda de les emissions de GEH del turisme a Espanya. Bàsicament, la petjada de carboni es va precipitar degut a la pràctica evaporació del turisme. A les illes Balears la caiguda de les emissions degut a la pandèmia va ser més important que en el conjunt d'Espanya, precisament degut al major pes de l'activitat turística, registrant-se així una caiguda del 31% dels GEH a Balears front el 12% pel conjunt d’Espanya. A la COP 26 celebrada a Glasgow (2021) es va presentar la Declaració de Glasgow sobre Acció Climàtica en Turisme segons la qual es pretén reduir les emissions globals de GEH del turisme a la meitat per al 2030 i assolir la neutralitat climàtica (Net Zero Emissions) abans del 2050. No obstant això, no s'explicita com s'assoliran aquests objectius, deixant-los oberts a les accions voluntàries dels actors (stakeholders) corresponents.

Més enllà dels desitjos institucionals i corporatius, la situació climàtica després de la pandèmia s'ha caracteritzat per la consecució de rècords de temperatures globals. En el cas del Mediterrani occidental, incloses les illes Balears, a les altes temperatures se li ha sumat una important disminució de la precipitació que ha desembocat en una situació de sequera. Davant la situació d'emergències cròniques o policrisi –climàtica, energètica, sanitària, alimentària, biodiversitat, hídrica, geopolítica, bèl·lica, etc.–, en el context de la COVID-19, les autoritats europees van redoblar esforços per implementar el Pacte Verd Europeu (European Green New Deal, EGND) orientat fonamentalment a reduir les emissions de GEH –neutralitat d'emissions GEH per al 2050– i potenciar la transició energètica. A més, per tal de fer front a la crisi de la pandèmia, la Comissió Europea va llançar el Pla de Recuperació Europea del que emanen els fons NexGenerationEU dotats amb 806.900 milions d'euros entre 2021 i 2026, una part molt significativa dels quals estan vinculats a l'EGND. Tal com han assenyalat Rubén Martínez i Isidro López la crisi de la COVID-19 s'ha resolt mitjançant el que denominen la solució verda, tot potenciant l'adopció de mesures de transició cap a les energies renovables. Aquesta transició resulta enormement favorable per al capital financer, encara que bastant qüestionable des del punt de vista de la justícia climàtica i ecosocial. La vulnerabilitat energètica dels estats membres de la UE s'ha intensificat amb l'inici de la Guerra d'Ucraïna el febrer de 2022. Davant la situació de crisi a la UE derivada de la Guerra, la Comissió Europea va llançar el Pla REPowerEU que pretenia fer front a la elevada dependència de combustibles fòssils procedents de tercers països, especialment de Rússia, i a l'augment generalitzat dels preus de l'energia. Amb el REPowerEU s'acceleraven encara més les polítiques de transició energètica pilotades pel capital corporatiu-financer.

Parque eólico en Cádiz. Imagen de Luca Bravo en Unsplash

Els governs dels estats membres de la UE han desplegat les seves respectives polítiques, ajustades a les directrius europees, que en el cas espanyol es materialitzen bàsicament en el Pla de Recuperació, Transformació i Resiliència i el Pla Nacional de resposta a les conseqüències de la guerra a Ucraïna. La narrativa de l'emergència climàtica, amb la necessitat de potenciar la transició energètica, a més de la crisi derivada dels conflictes geopolítics al voltant de l'energia ha estat recollida pels governs a múltiples escales. Així, els governs regionals han adaptat els marcs normatius per poder canalitzar els fons europeus. En el context de les illes Balears, amb un escassíssim desplegament de les energies renovables, el nou marc ha facilitat la penetració de capital especulatiu que es dirigeix cap a la construcció de parcs solars en sòl rústic. Aquesta situació ha provocat una creixent contestació social davant els parcs solars que reclamen altres formes de realitzar la transició energètica que siguin socialment justes sota el lema: energies renovables sí, però així no. El camp de les illes ha anat patint una profunda mutació des dels inicis del turisme de masses, però en els últims temps, particularment després de la crisi de 2008, s'ha intensificat la urbanització del camp amb un augment destacable de xalets i piscines en sòl rústic, que molt sovint es comercialitzen turísticament. La intensificació de la urbanització del camp ha aguditzat la crisi agrícola amb uns pagesos que són expulsats per l'avanç dels xalets i els parcs solars. Les pancartes de la manifestació dels pagesos i pageses celebrada el 19 de febrer de 2024 ho sintetitzaven així: “menjareu turistes”, “menjareu hotels”, “menjareu xalets”, “menjareu plaques”.

Revolta Pagesa. Imagen de Joanna Chichelnitzky para Fotomovimiento en Flickr. 

A més, en aquest context, la normativa turística balear es va modificar l'any 2022. La Llei de Mesures Urgents per a la Sostenibilitat i la Circularitat del Turisme de les Illes Balears és un clar exemple de les adaptacions normatives que, sota la retòrica de la sostenibilitat i la circularitat, estableix un marc regulador per facilitar l'aterratge de les ajudes europees postCOVID. Així mateix, després de les eleccions autonòmiques de maig de 2023, les principals institucions de les illes Balears han passat a estar controlades pels partits de dreta (Partit Popular) i extrema dreta (VOX) que van anunciar, entre altres mesures, la supressió de la llei turística de 2022, amb l'objectiu d'assegurar els interessos de la classe corporativa i la turistificació de l'arxipèlag. La turismecràcia celebrava les declaracions de la presidenta Margalida Prohens (PP) anunciant que detindria el decreixement turístic.

No obstant això, la intensificació dels conflictes derivats de la turistificació s'ha traduït en la ruptura dels consensos socials al voltant de les bondats del turisme. Impera una creixent sensació que el “tot turisme” està expulsant amplis sectors de la societat. La mobilització a l'arxipèlag canari sota el lema Canàries s'esgota del mes d'abril va ressonar ràpidament en el conjunt dels espais turistificats de l'Estat espanyol, i particularment a les illes Balears. Un mes més tard les protestes contra la turistificació recorrien els carrers de Palma, Alaior (Menorca) i Eivissa. Per calmar els ànims, la presidenta balear, Margalida Prohens (PP), va intentar aplacar el descontent social convocant una mesa pel Pacte Social i Polític per la Sostenibilitat Econòmica en la qual va plantejar retòricament la necessitat d'establir límits a la turistificació. No obstant això, al cap d'uns dies el Govern de les Illes Balears aprovava un Decret Llei de simplificació administrativa mitjançant el qual es permetia la legalització d'edificacions en sòl rústic gràcies a la qual els habitatges il·legals podran obtenir llicència turística, s'eliminava la Comissió Balear de Medi Ambient, s'externalitzen els serveis tècnics d'urbanisme per accelerar la concessió de llicències, entre d’altres mesures. De totes maneres, la guspira del malestar contra la turistificació ja està encesa i els moviments socials estan organitzant mobilitzacions en un estiu que promet ser socialment més calent de l'habitual.

Manifestación 6J Barcelona 2024. Imagen de Carla Izcara. 

El mode de vida turístic xoca contra els límits planetaris

Recollint el terme encunyat per Ulrich Brand i Markus Wissen sobre el mode de vida imperial, podríem dir que el turisme és una expressió d'aquest mode de vida, el que podem denominar mode de vida turístic. Aquest mode seria una versió extrema o exagerada de l'anterior, ja que el consum turístic es pot llegir com un parèntesi espaciotemporal respecte a la quotidianitat que, molt sovint, correspon a un moment d'exaltació de les extravagàncies del mode de vida imperial.

Amb l'esclat de la pandèmia, els grans lobbies del turisme, com l'Organització Mundial del Turisme de Nacions Unides, van plantejar que era urgent replantejar el turisme davant els grans reptes del futur “des de la crisi a la transformació”. No obstant això, el retorn de l'anomenada “normalitat” ha deixat enrere aquelles suposades bones intencions i la cursa pels beneficis turístics s'ha tornat a disparar. De nou, el terme límit o el concepte regulació tornen a ressonar com les maleïdes paraules del diable.

Mentrestant, la societat capitalista (inclosa la turística) ha desbordat pràcticament totes les fronteres planetàries (planetary boundaries). Davant tal situació, els poders turístics, o el règim turismecràtic global, entonen la melodia de la sostenibilitat, la circularitat, la regeneració i la inclusió per tranquil·litzar-nos i perquè no pari la música. Si arriba la catàstrofe, a més d'invocar al ja sabut que ningú no ens havia avisat, el règim turismecràtic confia amb que s'activin tots els ressorts de l'Estat per salvar el poder corporatiu tal com ha passat recentment. Si continuen l’acceleració i la inacció, les illes Balears podran ser un laboratori extraordinari per en el futur rastrejar les causes del col·lapse de la civilització turística, un equivalent a l'Illa de Pasqua utilitzada per explicar col·lapses ecosocials del passat.