Carla Izcara: «Si no es fa una transició encertada, el turisme acabarà malament»

Peru Erroteta (P): Perquè aquesta proposta per al disseny de polítiques públiques de turisme popular?

Carla Izcara (C): A Alba Sud es fa molta investigació, de lliure accés,en diferents llengües. Ens vam adonar que ens feia falta un document curt, accessible, fàcil de llegir, capaç d’arribar a més gent, i tenir una incidència política. Així neix la línia de Policy Brief, de la qual aquest és el número 3, que s’ha editat en castellà, català, francès, portuguès i anglès. Una anàlisi amb ànim transformador, diguem. Amb la idea de canviar el turisme, vam pensar que havíem de fer més pressió perquè les polítiques hagin de tenir com a subjecte principal la població local. I, sobretot, perquè els sectors populars puguin gaudir del seu temps lliure.

P: Dieu que la proposta està dirigida principalment a responsables de polítiques públiques. En quina escala i amb quins resultats?

C: L’equip tècnic d’Alba Sud és petit, però compta amb una àmplia xarxa de col·laboració, a Europa, l’Amèrica Llatina i el Carib. A través d’ella, estem aconseguint arribar a diferents nivells de l’administració. Hem establert contacte directe amb governs municipals, i també ho estem fent a altres escales, empreses i entitats. Acabem de publicar-la i creiem que tindrà bona acollida, sobretot tenint en compte les recents protestes contra el turisme massificat. Des d’aquest estiu passat s’ha incrementat notablement l’interès pel nostre treball en els mitjans de comunicació, les administracions públiques i les ONGs. Cosa que, òbviament, no passa al gremi hoteler o de la restauració. Encara que entitats com l’Associació de Guies de Turisme de Catalunya (AGUICAT)  sí que estan col·laborant amb nosaltres.

P: El document planteja la idea de transformar el subjecte turístic. Una tasca de titans, sembla, si es té en compte el perfil tan marcadament privat dels interessos dominants en el sector?

C: Ho sé, per descomptat, però per nosaltres és una manera de poder canalitzar el turisme de manera diferent. La realitat que s’està vivint en territoris turistificats, com Barcelona, Punta Cana…, es vulgui o no, reclama un replantejament. En l’actual situació de crisi climàtica i policrisis derivades, o fem una transició ajustada o s’acabarà malament, i pagant els plats trencats els de sempre. Es necessita que el turisme pugui estar orientat a altres objectius i fer altres coses. Per exemple, per millorar la salut, estar en contacte amb la cultura i la natura, etc. O canviem el subjecte i comencem a plantejar el turisme d’altres maneres, i imaginar altres possibilitats, o s’acabarà reproduint una altra vegada el mateix. En qualsevol cas, la nostra proposta no es basa només a canviar el subjecte per organitzar el nostre turisme al nostre territori, en la proximitat, fent el mateix. Parlem d’una alternativa diferent, molt més equitativa, més justa, tant per a les persones, com per al planeta. 

P: En el turisme, l’àmbit públic, més enllà d’una certa regulació, ha intervingut, de vegades cridanerament, com a crossa del sector privat?

C: És evident l’enorme pressió dels lobbies turístics i del sector privat, però, al final, qui també té la batuta, i se li suposa un protagonisme important, és l’administració pública. Fan falta polítiques valentes, són necessàries lleis, mesures, que poden contribuir a millorar molt les coses. Això s’ha de produir al nostre nivell, i també l’europeu. Quan es parla, per exemple, de les taxes al sector aeri, és una cosa de gran abast, que concerneix els Estats i també a la UE. Però el que hi ha d’haver és la voluntat de proposar i activar mesures. En contextos menys turistificats com, per exemple, el Brasil, existeix un consorci públic-privat que ha fet una proposta de turisme social molt potent, a escala nacional. Això posa de manifest com és possible un diàleg en el qual el sector públic i el privat pensin en els interessos i el benefici de la població local, encara que aquí potser ens soni a extraterrestre. Però hi ha més exemples, que fins i tot transcendeixen les alternances polítiques. En concordança amb les seves finalitats, les condicions laborals de les persones que treballen en els projectes també són justes.

P:L’Imserso podria tenir alguna cosa a veure amb aquestes experiències?

C: No tant, perquè els interessos i el subjecte principal de l’Imserso és que l’hotel pugui allargar la temporada. No posa el focus en les necessitats de la població, sinó en l’interès dels operadors privats del sector. És precisament aquí on caldria fer el canvi.

P:No resulta també sorprenent que a Espanya, líder global del turisme, no hagin prosperat iniciatives de turisme i oci popular, liderades, per exemple, pels sindicats?

C: Durant la República es van engegar iniciatives d’aquest tipus, assimilables a aquest turisme sindical, que segueix existint en al- tres països i llocs. A Astúries compten des de fa anys amb un complex que és resultat d’aquestes polítiques públiques, i estan pensant en com reactivar-lo i estendre’l. A França hi ha una tradició política de turisme social, sobretot pensat per a gent jove que està treballant. Ofereix també aprenentatge a través del viatge. Hi ha també iniciatives una mica desconnectades entre si, però molt interessants. A Catalunya, per exemple, hi ha tot aquest tema de les colònies d’estiu. La Generalitat també va promoure un programa de vacances dirigit a famílies monoparentals. Iniciatives, en fi, disperses, no integrades i que moltes vegades la gent desconeix. Experiències que procedeixen de diferents administracions i que, de ve- gades, no venen de l’àmbit del turisme, sinó d’altres espais, com joventut o cultura.

P: La tendència de les administracions i també d’altres operadors a canalitzar les coses amb un mateix motllo, el turístic en aquest cas, no distorsiona un àmbit que sembla reclamar més transversalitat?

Hi ha algunes iniciatives, procedents sobretot de l’economia social i solidària, que impulsen alternatives, com la recuperació de pobles abandonats o buidats. També projectes d’habitatges-cooperatius… Ara, el gran turisme, el sector, diguem-ne, està en disputa amb la competència per emportar-se el turisme dels diners. “Estem d’acord que hi ha molta massificació, volem menys turistes, però amb més diners” es diu. Destinacions com Eivissa, Barcelona, Amsterdam… estan en això. Això que ara anomenen, també des de l’Administració, turisme de qualitat. Una cosa que no té res a veure amb la qualitat, sinó amb persones amb més poder adquisitiu, i que agreujarà el problema, perquè tampoc s’està renunciant a un altre tipus de turisme. A Barcelona veiem, a la vegada, comiats de solters i solteres i la Copa Amèrica. Una cosa incompatible al mateix territori i gens sostenible.

P: Concretament, quines mesures recomaneu en la vostra proposta?

C: Entre les propostes, que no són una suma sinó una transformació, hi ha la d’intervenir en l’espai públic per fer-ne un espai segur, agradable, amb infraestructures i contrarestant les tendències a la seva privatització. També el desenvolupament del transport públic, per facilitar el turisme de proximitat, més sostenible, i que respongui a les necessitats de la població local, no no- més per fer turisme. Connectar els pobles dels Pirineus, per exemple, per poder-se moure, sense necessitat de recórrer al cot- xe. Sensibilització i educació ambiental, perquè vam veure, amb la covid, que la gent té necessitat d’estar en espais oberts i en contacte amb la natura. Mecanismes d’accessos democràtics. Que no tot vagi només pel preu. Transformació cultural superant estigmes, com el dels domingueros, i promovent l’oci autoorganitzat. Parlem també del treball, perquè, al final, les vacances i el temps lliure són un dret conquerit, que ha d’anar acompanyat d’oportunitats per gaudir-lo. A Catalunya, més d’un 30% de la població no fa vacances.

P: Assigneu a les dones un paper rellevant en la vostra proposta…

C: Això és clau. Hem de tenir en compte que aquest sector popular no és homogeni. Cal assegurar que les persones amb més dificultats tinguin accés al gaudi de l’oci, i per a això són necessàries també polítiques concretes i infraestructures de cures. No només en l’àmbit privat, sinó en el públic i comunitari.