Entrevista amb Cristian Alarcón sobre les pandilles centroamericanes

“La banda els dóna l'amor, la salut, l'educació; tot el que l'Estat no els ha donat mai i tot el que la seva pròpia família no ha estat”

Cristian Alarcón és llicenciat en Comunicació Social a la Universitat Nacional de La Plata (Argentina). És cofundador de l’organització de drets humans Associació Miguel Bru i autor dels llibres Cuando me muera quiero que me toquen cumbia i Si me querés, queréme transa (Ed. Norma). Actualment és el director acadèmic del Programa "Narcotráfico, ciudad y violencia en América Latina", de la Fundación Nuevo Periodismo Iberoamericano i editor del llibre Jonathan no tiene tatuajes. Crónicas de jóvenes centroamericanos en la encrucijada, que es va presentar el divendres 1 d’abril al Col·legi de Periodistes de Catalunya, a Barcelona.

Com definiries una banda o colla?

Primer, a l'hora de parlar de grups juvenils vinculats amb la violència, hem de parlar de grups identitaris. Aquests grups de joves que s'uneixen, per afrontar situacions de vulnerabilitat extrema, de desarrelament vinculat a la immigració, o circumstàncies d'exclusió social molt forta, i per afinitats. Afinitats que tenen a veure amb el territori, el barri, la cantonada, el parc, com espais d'exercici d'una ciutadania que tenen vetada. Davant una situació de drets coartats, perquè no tenen accés a l'educació, al treball, a la salut, aquests joves es reuneixen primer per a generar vincles de solidaritat, de companyia. En alguns països això es converteix en quelcom més complex, especialment en els que anomenem el triangle nord de Centreamèrica (Hondures, Guatemala i El Salvador) que són els països amb més quantitat d'homicidis per població. Allí es constituïxen en pandillas.

Són les anomenades “maras”, no?

Aquí cal fer un aclariment: en general els periodistes diuen la “Mara 18” i això és un gran error. Si un arriba a una clica (la unitat d’organització base de les bandes) i li pregunta a un 18: què significa ser de la Mara 18? No et jugues només l’entrevista, et jugues el coll. És quasi com un insult. “Mara” és la “Mara Salvatrucha” (MS). L’altra gran banda és el “Barrio 18”.

Per què neixen les pandilles doncs?

El fenomen neix a la dècada dels 80 i és una conseqüència de les polítiques neoliberals d’ultradreta dels EUA. Les pandillas neixen principalment a Los Àngeles, sobretot al voltant del carrer 13 i el 18. Després, molts immigrants comencen a tornar als seus països deportats i, quan arriben a Centreamèrica, s'ajunten. Tot el que havien après als carrers de Los Àngeles, on havien hagut d'enfrontar i evadir a la policia, on havien après a controlar territorialment els seus carrers perquè estaven en disputa permanent amb l'altra colla… tot això ho duen a Centreamèrica. I allí aconsegueixen molt poder per la debilitat dels estats. On l'Estat no hi és, els grups violents són el poder.

Com s'organitza una pandilla?

És una organització cada vegada més complexa perquè està en permanent mutació. Territorialment cada barri té la seva cèl·lula, la seva pròpia “clica”. La clica és un grup d'entre 15 i fins a 50 o més membres que aglutina joves d'un cert sector. Dintre d'aquesta clica hi ha un líder, per descomptat, però també hi ha un rol molt important que és el del missatger, el que es comunica amb altres cliques i amb les instàncies de decisió superior. I, si existeix un lideratge per sobre de les cliques, són aquells que han acumulat més experiència, joves que van ingressar a la MS o al Barri 18 als anys 80 i que avui estan vora els 40 anys. Són els menys, perquè pertànyer a una pandilla no només significa exercir la violència sinó patir-la i les baixes, aquestes xifres que nosaltres veiem de morts, que són les mes altes del món, són les víctimes de la joventut. Aquests joves estan en un combat permanent, que primer va ser entre les colles i després va ser de les colles amb els estats centreamericans, que són estats que exerceixen l'eliminació sistemàtica de joves. Per tant, estan en un foc creuat que els fa tremendament vulnerables.

Has dit que l'Estat practica “l'eliminació sistemàtica de joves”?

Sí, aquesta és una posició molt personal. Jo crec que els estats centreamericans en lloc de crear polítiques que ataquessin el problema, diguem en la seva cara més cultural, política i social (que és tenir ja 5 o 6 generacions sense cap tipus de possibilitats de futur) han habilitat a les seves forces de seguretat d'una pràctica que s'estén ja per tota Amèrica Llatina en els últims 30 anys i que és: el jove, per ser jove i  per ser moreno, pels seus tatuatges, per la seva condició social, és candidat a morir en suposats enfrontaments. Quan un jove mor a Amèrica Llatina en suposats enfrontaments amb la policia, mai s'investiga si el jove estava realment armat o no, i en quines circumstàncies va ser aquest enfrontament. Això legalitza la violència, naturalitza la violència. Els fiscals i els organismes de justícia tampoc estan preparats, tècnicament en uns casos i, en uns altres, diria per la seva visió del món, per investigar com mor un jove. L'estat (i la societat) el que diuen és “els violents són els joves” però en cap cas fan una autocrítica. I, sostenint un discurs de mà dura, legitimen l'acció il·legal d'esquadrons de la mort, que d'alguna manera són felicitats pel col·lectiu social, desesperat davant una violència increïble, que trastoca la vida quotidiana i afecta a la sensibilitat de tots i totes. Així es creen uns mecanismes que justifiquen l'eliminació per qualsevol via.

Les polítiques que s'han aplicat a El Salvador i Guatemala de “Mà Dura” i “Súper Mà Dura” no han funcionat...

Els tecnòcrates que elaboren aquest tipus de lleis tenen com model els discursos securitaris dels EUA, nascuts dels Think Tanks nord-americans, i han intentat estendre aquesta idea de la via de la repressió com única solució als problemes de la seguretat o de la violència. Si són analitzats fredament, amb les seves pròpies vares, ens adonem que les polítiques de mà dura són un fracàs, han estat un fracàs i seran un fracàs. Perquè la intel·ligència dels exclosos és molt superior a la intel·ligència dels estats repressius. Perquè són ells els qui saben com sobreviure allà, al carrer. No només no resolen el problema, ni redueïxen l'índex d'homicidis, sinó que produeïxen unes variacions i unes mutacions complexíssimes i duen a uns riscos altíssims. Aquestes lleis, que clarament van ser anticonstitucionals i,a més a més, van violar els drets humans d'una enorme part de la població, especialment de la més pobra del triangle nord, van causar canvis importants en les bandes en els últims anys. Les cliques ja no són el que eren, en el sentit que ja no són estrictament territorials. Es van tornar ubiqües com estratègia per a no ser tan evidents davant un estat que les estava perseguint de manera bèl·lica i militar. I van començar a canviar la seva forma d'organització interna, de la mateixa forma que van decidir deixar els tatuatges.

A nivell humà, com es viu dins de la banda?

La gent pensa que un pandillero centreamericà viu les 24h del dia tallant caps o disparant la seva arma. Aquesta és la construcció social de l'enemic en aquest moment. Però allí hi ha llaços humans, vincles, en els quals la lleialtat, la cura, el respecte, la solidaritat, l'estar a l'altura…són importants. Hi ha una ètica i una estètica. El tatuatge, encara que ara ja no se'n poden fer, va sorgir com una forma d'expressar pertinença. Joves que no van tenir pare, que no van tenir mare, que els seus pares i els seus avis van morir a la guerra, que van marxar amb uns oncles als EUA i, a més, quan havien aconseguit construir alguna cosa, un dia els van agafar i els van llençar altra vegada en un barri del gran San Salvador, van trobar una forma de viure dintre de la colla. La colla els dóna l'amor, la salut, l'educació; tot el que l'Estat no els ha donat mai i tot el que la seva pròpia família no ha estat. La veritat és que aquí hi ha un món per descobrir. Una de les missions del nou periodisme, d'un periodisme que es comprometi veritablement per comprendre què li passa a les nostres societats, hauria de preguntar-se no només quins són els perjudicis de l'existència d'aquests grups, sinó què hi ha en aquests grups humans a part de trets, pólvora i mort.

Què recomanaries als governs centreamericans?

En principi, que les polítiques que s'apliquin respectin els drets humans. Segon, que les polítiques indaguin en quines són veritablement les causes de la violència i què és el que aquests milers de joves a Centreamèrica necessitarien en les seves vides quotidianes per a aconseguir abandonar el joc de la violència.

Les pandilles podrien reproduir-se aquí a Catalunya?

No. És que el primer que hauríem de preguntar-nos és si hi ha algun tipus de vestigi de les pandillas aquí. A Espanya es coneixen com a bandes llatines els Nietas o els  Latin Kings, que són un fenomen cultural iidentitari, no pas delinqüencial. Si bé hi ha hagut una o dues víctimes, comparar el que passa a Espanya amb la dimensió cruel i inhumana de la violència de les bandes centreamericanes, que són capaces d'atacar a la societat directament cremant un bus i assassinant en una sola operació a 40 persones, com acaba de passar a El Salvador, és com comparar una baralla entre Tom i Jerry amb la bomba d'Hiroshima. Per als qui cobrim la violència allí, llegir els diaris  catalans i veure que estan creant alarma social amb la suposada arribada de la  MS o del Barri 18 a la ciutat, ens fa riure. No ens ho podem creure. I, a més a més, no podem creure que això es torni versemblant per a la societat.

Com haurien de tractar el tema els mitjans de comunicació?

A Espanya primer cal enderrocar aquest mite que s'està construint, i això és una tasca urgent. Fa l'efecte que, com que hi ha un nivell de vida gairebé ideal, comparat amb els nostres països, la violència és una espècie de fetitxe i ven la idea que tenen algun tipus de problema de grans dimensions de violència juvenil. O potser els mitjans han descobert que la gent clica més les notícies que li estan dient “vostè pot ser assassinat per un pandillero en qualsevol cantonada” que una notícia que els parli del que realment els passa als joves migrants en aquesta ciutat. Cal fer una reflexió vinculi als directors dels mitjans de comunicació, per a qui està sent funcional la creació de l'enemic llatí, moreno i jove. Això és molt perillós en un context de crisi, on la feina falta i faltarà.

Llavors, creus que hi ha una falta de responsabilitat periodística?

Hi ha un tema més de fons, que té a veure amb revisar què li està passant al periodisme català. Què els està passant als joves periodistes que estan a les redaccions, en quines condicions estan treballant i si els està passant el mateix que ja ens va passar als llatinoamericans; empobriment, sous cada vegada més baixos, zero capacitació, pèrdua total del compromís, abúlia dins de les redaccions (periodistes que s'asseuen darrere del seu ordinador i només aixequen el telèfon). No hi ha treballd'investigació, no surten al carrer, s'ha perdut la passió per l'ofici, i això genera burocratització i la burocratització genera subjectes conservadors, que no qüestionen les seves fonts ni les versions oficials. L'important és sempre el que diu algú amb autoritat. Llavors, ón queda la societat? A través de qui parla la societat? Com s'expressa la societat? La societat no s'expressa en els comentaris d'internet. La societat s'expressa en les històries que té per explicar, en la visió que té de l'altre, en com resol els seus conflictes. I això els periodistes no ho estem explicant. Per tant, primer hem de fer possible un canvi que no només impliqui escriure de manera més intel·ligent sobre l'existència o no de fenòmens de violència juvenil a l'estat espanyol, sinó que, a més a més, recuperi el valor de la paraula i el poder immens que tenen les històries ben contades.

Aquesta entrevista va ser publicada pel setmanari La Directa, núm. 226, 27 d’abril de 2011.