Retallem la cooperació, desacreditem les ONGD, què més?

Molts periodistes no han prestat ni un minut d’atenció a la retallada del 55% en el pressupost de cooperació a Catalunya, però estan utilitzant el llibre de Gustau Nerín “Blanc bo busca negre pobre” (Edicions de La Campana, Barcelona, 2011) per desacreditar la tasca de les ONGD. Més enllà del eslògans, no és un bon llibre per conèixer el sector. Mònica Terribas va estar clara i contundent com sempre al esmorzar de premsa convocat per la Taula del Tercer Sector Social la setmana passada. No va estar però molt afortunada en dir que ara la prioritat és la pobresa a casa nostra ja que la “gent no entendria que anéssim ara a explicar el que passa a l‘Índia”. Ahir a la nit l’Informatiu vespre dedicava 1 minut a la crisi humanitària a Kènia i, tot seguit, més de 2 minuts i mig a promocionar el llibre del Nerín. A continuació una reflexió crítica sobre aquest llibre que va ser publicada al butlletí intern del Centre d’Estudis Africans. Ficar-se amb les ONGno és precisament un esport de risc, i acusar els periodistes de “papanates” amb elles no deixa de ser una estratègia immillorable per aconseguir ressò mediàtic.

No descobrirem ara que a les ONG els manca sentit de l’humor, però del que va sobrada la seva gent és d’esperit crític. No hi ha cooperant intel·ligent que no rebenti de contradiccions, que no qüestioni el seu treball i que no despotriqui pels obstacles que hi posen les institucions, les seus o els polítics de torn. Tots i totes ho hem fet i si no posem per escrit les nostres angúnies és perquè sabem que fora de casa res no és mai senzill de fer, ni de jutjar. El que Nerin “descobreix” al món és quelcom molt gastat i superat entre aquelles ONGque acullen gent com ell, i el que és força decepcionant és que amagui aquesta part de la història.

Partim de la base però que la responsabilitat que aquest llibre sigui un caramel per als mitjans no és del seu autor, que només treu partit del gran i greu desconeixement social sobre el sector, desconeixement cimentat sobre la base de muntanyes de tecnicismes i eslògans esgotats. L’excessiva dependència dels mitjans i la publicitat més comercials no han facilitat que es parlés de l’evolució, la diversitat i les rutines de les ONG. Les crítiques de fons més serioses que planteja aquest llibre remeten a qüestions de caire comunicatiu, a com s’explica Àfrica, a com es relacionen les ONG amb els africans o a quines expectatives irreals aixequen sobre els resultats de la seva acció. Difícil no estar d’acord que “si ens guiem pel que figura a la seva propaganda, pensarem que només es preocupen de pesar nadons i distribuir llet en pols”, o que portats per la “mística del projecte” exigim als africans utilitzar el nostre llenguatge.

El problema és que Nerin amb aquest estil “provocador” cau justament en tot allò que denuncia: no contextualitza, des-informa a força d’omplir pàgines de crítiques antigues, poc justificades i poc coherents entre sí. Dues qüestions resulten especialment greus i injustes: l’ambigüitat amb que utilitza el terme “organismes de cooperació”, sense diferenciar clarament entre cooperants d’ONGD i cooperants “oficials” , i el tractament groguista que fa del tema de la corrupció.

Afirmar que els cooperants guanyen 10.000 dòlars, que “són els qui més utilitzen a l‘Àfrica els camps de golf i els clubs de tennis” i que són “molt coneguts pels cambrers dels locals nocturns ja que sovint demanen la factura dels gintònics per colar-la com a dietes”, i no aclarir que no parlem de les ONGD habituals a Catalunya, pot semblar molt divertit, però és fals i dolorós per a un sector amb molt poca gent expatriada, i marcat per la precarietat i la reestructuració laboral. Especialment xocant resulta que coincideixi amb els empresaris deslocalitzadors en presentar-los com “una colla de vividors i fracassats”, al temps que s’insinua que les empreses són més eficaces que les ONG per al desenvolupament, o que s’afirma que “si valoréssim els projectes de cooperació amb estàndards d’empresa privada ben aviat acomiadaríem en massa el personal de totes les ONG”.

D’altra banda, entre acabar amb la “mitificació” de les ONG, quelcom necessari sens dubte, i a aixecar sospites generalitzades sobre la seva honestedat manegant arguments i casos poc documentats, hi ha una notable diferència. Sota títols de còmic (“L’ajuda més cara, amb més cara”) fa servir alguns arguments ben retorçats (com donar a entendre que conèixer els requisits i prioritats de les administracions públiques per donar subvencions és connivència i tràfic d’influències), que donen peu a paràgrafs delirants (on es cita tot seguit al Partit Popular, el secretari d’Estat de Cooperació francès, Intervida, Anesvad, Humana, Gestcartera i Mans Unides), per acabar fent afirmacions que no responen a la veritat com que “hi ha molta gent que en rep ingressos de forma irregular per col·laboracions diverses”, o que, com que els socis de les ONG no les fiscalitzen massa, “és sorprenent que, en aquest context, els nivells de corrupció en el món de la cooperació no siguin encara més elevats, al cap i a la fi ningú no és de pedra i a tothom li ve de gust lucrar-se encara que treballi en el sector no lucratiu”.

Ni molta gent rep ingressos “de forma irregular”, ni tanta gent espavilada munta una ONGD per lucrar-se ni, per suposat, les ONGD o el treball etnogràfic han de valorar-se amb criteris d’empresa. El gran defecte d’aquest llibre és que ataca el flanc més dèbil del sistema d’ajuda i no apunta prou als Governs, els actors que l’han promogut i el controlen, quan el propi Nerin reconeix que les ONG a Espanya només controlen una mica més del 10% del pressupost dedicat a l’ajuda internacional, i que el gruix de la cooperació la fan els governs i les institucions internacionals.

Un altre tema ben curiós tractant-se d’un africanista reconegut és que brillen per la seva absència les veus africanes que critiquen la cooperació, i quan mou arguments en aquest sentit són sempre anecdòtics. No hi ha massa noms i cognoms de comunitats, líders o lidereses religiosos o intel·lectuals africans tret d’algunes excepcions com la d’Abdoulaye Bio-Tchané, l’economista beninès que va ser director de la secció africana del FMI.

Aquest llibre potser era necessari, però és sobretot, i malauradament, una oportunitat perduda per explicar el treball que cal i que val la pena fer. No és fins al final del llibre i de manera molt breu que es menciona aquella cooperació de campanyes de denúncia i pressió política que investiga i replica els discursos oficials, cooperació sense la qual el propi Nerin no hauria pogut omplir vàries pàgines de crítiques a l’acció exterior dels governs (crèdits FAD, cooperació militar, deute extern, comerç internacional injust, etc.). Oportunitat perduda també per forçar les ONG a revisar les seves pràctiques culturals-comunicatives ja que, pensat per vendre’s bé, provoca abans els baixos instints de la premsa reforçant, en la majoria de casos, una aproximació al tema maniquea i sensacionalista, antitesi del que es necessita per entendre Àfrica i el món.

Encara que passa desapercebut en el conjunt, Nerin ja ho diu: “n’hi ha molts cooperants que en el dia a dia es veuen obligats a plantejar-se molts interrogants. Són conscients dels problemes dels projectes, i volen solucionar-los, però no sabem com. No reneguen de la cooperació, però no tracten d’amagar-ne les limitacions”. A aquests, un llibre així, no els fa massa servei.

Article publicat originalment a Canalsolidari.org, 11 de juliol de 2011.