Reflexions al voltant del turisme de masses

Encara que molta gent percep el viatge turístic com a expressió de la llibertat individual, en realitat no passa de ser un producte industrial de diversió de masses. Gràcies a l’il·lusionisme publicitari, el sector aconsegueix invisibilitzar la devastació ambiental de la majoria de territoris afectats i dissimular que les migracions turístiques només poden ser gaudides per una minoria de la Humanitat.

Cal fixar-se en el turisme si volem cuidar el nostre món. Enmig de les immediateses de la vida quotidiana, és fàcil deixar-se confondre pels reclams interessats en fer-nos còmplices d'un moviment natural i lineal de progrés orientat al gaudi individual sense més límits que la voluntat de llibertat i de superació constant de noves metes.

La promesa d'alliberament individual del turisme és, precisament, l'exponent potser més refinat i perfecte del poder de seducció de la maquinària publicística en què es basa l'industrialisme capitalista. Pocs missatges mereixen una aprovació social tan massiva independentment de les formes de vida, la posició social o les creences individuals com el de la bondat de visitar noves destinacions o, com a mínim, l'inalienable nou dret humà a desconnectar de la fatiga i l'estrès del dia a dia el més lluny possible d'allà on vivim i ens guanyem el pa. Sembla com si el turisme constituís un autèntic oasi de pau, llibertat i creixement personal al marge de la creixent espiral d'un món afectat per incerteses i urgències cada vegada més extremes, des de la creixent fossa econòmica entre el Nord i el Sud fins al canvi climàtic .

Si aquest caràcter idíl·lic és el que confereix al món turístic seu atractiu, val la pena reflexionar sobre les suggerents paraules de Gillian Tett, una incisiva periodista del Financial Times i antiga estudiant d'antropologia a Cambridge: "Per entendre com funciona una comunitat, un no s’ha de fixar només en les zones que podríem anomenar de soroll social, sobre les quals tothom desitja parlar ... Cal fixar-se també en els silencis socials "[2]. Perquè aquest no-lloc del turisme en l'imaginari col·lectiu resulta suculentament profitosa per als qui s'han convertit en els seus exorbitants i discrets beneficiaris: les corporacions transnacionals expertes en la creació i gestió financera de paradisos de vacances.

Resulta sorprenentment difícil trobar rastres de la tasca de la indústria turística a la premsa econòmica i fins i tot a les facultats d'economia. És més: si un té la sort o la desgràcia d'emprendre estudis de turisme a les escoles superiors especialitzades, pot acabar llicenciant-se brillantment sense haver relacionat mai les meravelles dels paradisos turístics amb qüestions tan substanciosa com la globalització, l'esclavitud neocolonial de les societats empobrides i majoritàries en el Planeta, l’apocalipsi climàtic o el tam-tam de les noves migracions globals.

Un ràpid ascens fins a ser la primera indústria mundial

En un llenguatge clar i ple de suggeriments argumentals, el llibre [de Rodrigo Fernández Miranda] comença per rescatar fites del passat industrial que ajuden a entendre les arrels profundes de "la primera indústria del món en els albors del segle XXI". Entre aquests, crida poderosament l'atenció la funció ideològica de reeducació moral de la classe obrera britànica exercida pel pastor protestant Thomas Cook i que es troba en l'origen del primer operador turístic europeu. O l'estreta relació entre geografia del turisme i les innovacions en el transport i la tecnologia. Sense oblidar l'empremta neocolonial en el naixement, abans de la Segona Guerra Mundial, de destinacions com Cuba o Bali. Això ens portarà a apreciar la coincidència entre els Trenta Gloriosos (les tres dècades de fort creixement sostingut de les economies de l'Europa capitalista i Amèrica del Nord entre finals dels 40 i principis dels 70 del segle passat protegides per l'ordre econòmic imperial de Bretton Woods ) i l'emergència de la Mediterrània i el Carib com les dues piscines privilegiades del turisme internacional, hegemòniques fins avui.

Un segon flaix ens porta a reconèixer l'explosió turística dels anys 90. Si en la dècada anterior, el turisme representava ja la tercera indústria del Planeta, és ara quan adquireix el lideratge en l'economia global. Aquí hi ha la connexió entre l'augment fins a més de 900 milions de viatgers internacionals anuals a escala global i la bombolla immobiliària i l'especulació financera encoratjada pel desmantellament de tota supervisió democràtica i pública dels mercats impulsada per la revolució neoliberal iniciada per Reagan i Thatcher. De fet, el producte de moda de la indústria –el resort turístic en règim de tot inclòs dotat d'oferta complementària en segones residències, marines, centres comercials i un llarg etcètera– actuarà com a reclam de divises fàcils per al sacrifici d'importants regions del Sud global a les exigències de carta blanca al seu territori per les transnacionals del sector.

Imatge cosmètica i irreal

I després hi ha el vincle parasitari entre turisme i màrqueting, "la indústria de la promoció de la indústria". Com va escriure magistralment Jean Baudrillard, és increïble que l’afartament de publicitat orwelliana sobre paradisos l'abast de la mà hagi permès que molta gent percebi el viatge turístic com a expressió de la llibertat individual quan no passa de ser un producte industrial de diversió de masses. Gràcies a l’il·lusionisme publicitari, el sector aconsegueix invisibilitzar la devastació ambiental de la majoria de territoris afectats i dissimular que les migracions turístiques només poden ser gaudides per una minoria de la Humanitat. Perquè això entra en cridanera contradicció amb el progressiu i paral·lel tancament de fronteres nòrdiques per impedir l'arribada d'onades de migrants per necessitat que fugen de guerres, devastació climàtica i fams provocades al Sud per la bulímia energètica, material i alimentària del sistema de vida consumista que ha fet del turisme de masses la millor targeta de visita de l'industrialisme capitalista en els últims 60 anys.

Aquesta imatge cosmètica i estilitzada del turisme real es troba sotmesa a una creixent contestació. Com s'argumenta rigorosament al llibre, comença a augmentar la resposta de moltes comunitats, especialment en el Sud Global, davant la falta d'evidència de que els beneficis econòmics del turisme serveixin per al seu desenvolupament humà. És més: béns comuns clau com la terra o l'aigua als Estats com el Marroc s'estan encarint per a la població local mentre, en xifres del Fons Monetari Internacional, tot just el 15% dels guanys per turisme al Carib es queden a la regió. En lloc d’un efecte de vessament (trickle down) a favor d’un major benestar al Sud, el turisme es revela com "el negoci de la felicitat personal" on els països empobrits del Planeta són usats com a pati del darrere, gràcies a un nivell de drets laborals i socials molt precari i sense tenir cap mirament amb les cultures i les poblacions amfitriones. Una crucial contradicció entre la promesa històrica del turisme com passaport al desenvolupament i una bruta realitat on els autèntics guanyadors de la indústria dels paradisos són unes corporacions transnacionals on la responsabilitat de les empreses espanyoles és de primeríssim nivell.

Inviabilitat sense petroli barat

En definitiva, resulta impossible una massificació sostenible de la indústria turística en els marcs de l'actual model dominant. D'aquesta manera, s'apunten dues tendències clau sobre el fosc futur de la indústria sense xemeneies. D'entrada, la fi del petroli barat i l'avanç de l'apocalipsi climàtic faran cada vegada més insostenible econòmicament i ambientalment el turisme de masses, en avió, a llocs cada vegada més llunyans. En aquesta perspectiva cap a una edat més enllà de l'era del petroli (post-fossilista en expressió feliçment encunyada per Ramón Fernández Durán), caldrà plantejar-se un desaprenentatge del consum viatger.

En el millor dels casos, el Planeta no pot reconvertir gairebé mil milions de turistes internacionals en turistes responsables per molt que siguin admirables moltes de les iniciatives comunitàries de turisme al Sud. Per tant, no queda més remei que començar a pensar en termes de decreixement global de la indústria turística i especialment del transport en avió, que constitueix, de llarg, el principal agent de deteriorament climàtic d'un sector que és responsable, com a mínim, del 10% de l'efecte hivernacle global i que fins ara ha estat exonerat de qualsevol objectiu de protecció del clima comú en el Protocol de Kyoto.

És en aquest context que cobren més actualitat, si caben, les reflexions alternatives proposades en el llibre sobre altres formes i models turístics que permetin el desenvolupament d'aquest sector sobre altres bases. S'aporten així alguns criteris i apunts sobre experiències diverses que ens situen davant el repte de començar a construir altres mons possibles, i per tant també d'altres formes d'entendre i organitzar l'activitat turística. Unes transformacions urgents que haurien d'incorporar a l'agenda de les propostes d'emancipació i solidaritat Nord-Sud a un turisme internacional dominat per corporacions transnacionals a qui no importem ni vostès ni nosaltres, ni les comunitats ni el Planeta.

Notes:

[1] Shaxson, Nicholas (2011), Treasure Islands. Tax Havens and the Men Who Stolen the World. Londres, The Bodley Head, p. 244.