Lliçó llatinoamericana per a la UE

Fins fa no gaire les paraules Unió Europea es pronunciaven amb un deix de superioritat i glamur davant els llatinoamericans. Avui, no tant. I no només per la profunda desorientació que aquesta organització travessa, sinó també perquè les economies de la UE, i en particular les del sud, estan sumides en un marasme semblant al que van patir els països d'Amèrica Llatina fa un parell de dècades.
En aquest sentit, als que hem estudiat la història econòmica i social de la regió ens és fàcil establir algun paral.lelisme sobre la deriva llatinoamericana dels 90 i els possibles efectes de les polítiques que s'estan començant a aplicar a Portugal, Itàlia, Grècia i Espanya (els PIGS).

Afirmo això pel fet que les receptes que s'estan aplicant amb mà de ferro a Europa meridional no disten gaire de les impulsades pel FMI i el Banc Mundial durant els anys 90 a Amèrica Llatina. Aquestes polítiques (que es van conèixer com el Consens de Washington) es van basar en les següents mesures: disciplina pressupostària, reordenament de la despesa pública, reforma impositiva (ampliant la base de tributació i eliminant les mesures més progressives), liberalització dels tipus d'interès, obertura dels mercats, eliminació de les barreres a les inversions estrangeres directes, privatització d'empreses públiques i monopolis estatals, adopció d'un tipus de canvi competitiu, desregulació dels mercats i protecció de la propietat privada. Només hi ha una mesura que en el cas dels PIGS no s'exigeix: la de l'adopció d'un tipus de canvi de la moneda competitiu, a causa de la necessitat de mantenir l'euro.

Davant aquest paral.lelisme caldria preguntar-nos quines lliçons es poden extreure del que ha esdevingut a Amèrica Llatina. D'entre elles, n'hi ha tres que val la pena ressaltar. La primera és que aquestes mesures van tenir efectes positius en la disminució del dèficit pressupostari, la reducció del deute extern públic, l'atracció d'inversió estrangera directa i la disminució de la inflació. La segona és que els resultats en termes de creixement econòmic van ser escassos durant molts anys, i que només hi va haver creixement de forma sostinguda a partir de l'any 2000 a causa de l'augment de les exportacions de matèries primeres, fruit de l'augment de la demanda (i del preu) arran de les voraces compres de la Xina. I la tercera i més problemàtica lliçó és que les mesures van tenir un impacte regressiu en la redistribució d'ingressos, incrementant la desigualtat social i la pobresa. En aquest sentit, cal assenyalar que l'efecte dels plans d'ajust va ser l'expulsió de molts funcionaris del sector públic, el creixement del treball informal, la disminució de la qualitat (i de vegades de la universalitat) d'alguns serveis socials com la sanitat o l'educació i la privatització de moltes prestacions. Arran d'això, Amèrica Llatina va arribar al tercer mil.lenni amb més d'un terç de la seva població vivint en la pobresa (amb ingressos inferiors a dos dòlars diaris) i gairebé 80 milions de persones patint pobresa extrema, amb ingressos inferiors a un dòlar diari.

No obstant això, des de fa una dècada les economies llatinoamericanes són notablement dinàmiques: han crescut, hi ha poc atur i inflació i les seves balances de pagaments són bastant equilibrades. Però el problema avui a la regió no és aquest (el creixement) sinó l'extrema desigualtat i la persistent estratificació social.

Amèrica Llatina sempre ha estat una regió desigual, però en els últims anys aquesta ha crescut arran d'un model econòmic que ha premiat als guanyadors i ha donat poques oportunitats als perdedors. Però aquesta desigualtat no ha fet efecte -durant aquesta dècada- en el dinamisme econòmic ni en l'estabilitat política. És més, fins i tot ha existit una certa capacitat de lluitar contra la pobresa (que no la desigualtat) a través de la implantació de polítiques socials focalitzades. Però cal ressaltar que el preu d'aquest nou model ha estat la pèrdua de cohesió social, la reducció de les classes mitjanes, la residualització i pèrdua de qualitat de les prestacions de l'Estat i l'extensió de lògiques de conducta social competitives.

Precisament per això hem de ser cauts davant les mesures que s'estan aplicant en el sud de la UE com si fossin una recepta miraculosa. Sobretot, perquè no podem (ni hem) engegar a rodar els avanços socials a través de l'aplicació de polítiques que busquen el creixement a costa d'incrementar la desigualtat, disminuir la cohesió i generar agressivitat social. En aquest sentit, cal tenir en compte que l'onada d'inseguretat regnant a Amèrica Llatina ha estat-també-un producte no desitjat d'unes reformes obsessionades en el creixement.

Postdata: sobre el tema de l'estancament econòmic sense capacitat de tenir un tipus de canvi de la moneda competitiu, penseu en com va acabar la paritat pes-dòlar a l'Argentina: col.lapse i corralito.

Article publicat originalment a El Periódico de Catalunya el 5 de desembre de 2011.