Iniciatives turístiques sense complexos. Entrevista a Alfredo Dachary

"El turisme beneficia les comunitats, ja que els permet un desenvolupament que preserva les seves activitats i cultura tradicionals." O bé: "El turisme, cavall de Troia del capital global, destrossa tot el que troba". Aquestes formulacions dispars no provenen de polemistes enfrontats, sinó del mateix investigador, l'argentí radicat a Mèxic Alfredo Dachary, director del Centro de Estudios para el Desarrollo Turístico Sostenible de la Universitat de Guadalajara. La clau per no caure de la fórmula virtuosa resideix, segons ell, en que sigui la pròpia comunitat local la que controli tots els aspectes del turisme i que sigui capaç de posar-li els límits necessaris per preservar la seva cultura i la seva autonomia. Exemples d'aquesta possibilitat serien els iniciatives de grups camperols a Mèxic i Belize, i també els gestionats per petites localitats de la província de Buenos Aires. Exemples de les conseqüències negatives serien la "disneylandització" de la ciutat de Mèxic i de grans ciutats europees, la estrangerització de terres a la Quebrada de Humahuaca i fins i tot la transformació en "circ" de tradicionals cafès a la ciutat de Buenos Aires. Dachary va venir a l'Argentina per participar en el IV Curs Taller Internacional sobre Turisme Comunitari, organitzat per l'Àrea de Turisme Rural de la Facultat d'Agronomia de la UBA.

Alfredo Dachary: El turisme comunitari, perquè beneficiï les poblacions, s'ha de desenvolupar en comunitats petites, on la solidaritat social encara existeix, i ha de ser administrat per la comunitat mateixa. El turisme juga sobre elements molt sensibles de la comunitat, que pot resultar altament impactada, i això s'ha de gestionar amb molta cura. Per exemple, a Panamà, en illes del costat del Carib, hi ha unes comunitats que reben turistes, però només per sis hores: pels seus propis mitjans, van determinar quanta gent podien rebre sense dany i, llavors, reben deu turistes, els porten a recórrer les illes i, a les quatre de la tarda, els embarquen de tornada. Prefereixen no instal.lar llocs de pernoctació perquè no els podrien administrar ells mateixos.

Quins altres exemples de turisme comunitari ben administrat pot aportar?

Pueblos Mancomunats, a Mèxic: són set pobles, que es van unir per explotar de diferents maneres un bé comú, el bosc, i van incloure el turisme. Organitzar activitats d'escalada, zones per acampar, i els més joves es van capacitar com a guies turístics. Així van generar un conjunt de projectes que els van permetre millorar la seva situació sense deixar de ser camperols. O això és el que és característic del turisme comunitari: no pretenem que el camperol deixi de ser-ho, sinó que obtingui un complement per millorar la seva qualitat de vida.

Més exemples?

Playa Chacala, també a Mèxic. És una població de pescadors que, amb suport d'una ONG, van obtenir petits crèdits per afegir, a les seves cases, una habitació i un bany: s'allotgen turistes amants de la pesca. Al pescador esportiu li permeten que els acompanyi a les seves barques, i la senyora aprèn a cuinar el peix de forma tradicional. Va resultar un èxit, i el pas següent va ser replicar-ho a cadascun dels pobles: va arribar un moment en què hi havia ja un "hotel", de 50 o 60 habitacions, disperses a diferents cases. Llavors, ells mateixos van contractar un autobús per traslladar als turistes. És essencial que la comunitat controli tot, que no deixi portes obertes al turisme convencional. Hi ha un "hotel" similar, distribuït a les cases dels pobladors, a Belize: porten als turistes en canoa a veure els micos de la selva, els ofereixen menjar tradicional caribeny. En canvi, quan la comunitat no controla el turisme, es presenten problemes com els que hi ha a l'Argentina, a la Quebrada de Humahuaca.

Quins problemes va portar el turisme a la Quebrada?

La desnacionalització de la terra, que es ven a estrangers, mentre els pobles originaris són objecte d'expulsió sistemàtica. És que el turisme pot ser un cavall de Troia del capital global: quan entra indiscriminadament, destrossa tot el que troba. I això passa també a Buenos Aires: cada vegada tot és més per a turistes, pura ficció: el Café Tortoni, on tant m'agradava anar, s'ha convertit en un circ.

Vostè ho va anomenar "disneylandització" de la cultura.

Exactament. A Europa, totes les ciutats van camí d'això. En les petites comunitats la irrupció del turisme planteja el pas de l'economia semitancada a l'economia de mercat. Amb el turisme, és el propi poble el que es ven, i la conseqüència és una transformació forta en la cultura i a la mateixa societat. El turisme ven la realitat, però cap realitat és en si mateixa vendible: ha de maquillar-se, i això crea dos mons diferents.

Vostè ha insistit en la importància de l’"efecte demostració".

El primer cas que jo vaig estudiar va ser el d'Espanya a l'època de Franco. En plena dictadura, sota un fort domini de l'Església, van començar a arribar turistes d'Escandinàvia, dones amb vestit de bany diminuts, els pits a l'aire: "Elles poden fer això i nosaltres tapades, de negre?". Això va generar el que es va anomenar la revolució silenciosa, una transformació en la societat. I el fenomen també es registra a comunitats petites. Fa uns anys, a una comunitat indígena de Chiapas, Mèxic, succeïa que els homes pegaven les seves dones, un grup de turistes francesos va fer un escàndol, va trucar a la policia, es va armar un embolic gegantí i potser els homes van deixar de colpejar a les dones durant aquesta setmana però després va ser pitjor. Tractar d'imposar els canvis genera problemes.

En els dos exemples, el d’Espanya i el de Chiapas, la irrupció del turisme fa patents disvalors en la comunitat receptora ...

És possible donar altres exemples. A una reserva de l'Amazònia boliviana van posar turisme i al poc temps van començar els conflictes: uns tenien llanxa i podien portar turistes, altres no. Els que guanyaven diners anaven al poblat més proper i compraven una d'aquestes ràdios grans, la mostraven a tothom. Coses que semblen menors generen un gran impacte negatiu.

En canvi, vostè ha valorat positivament un altre tipus de turisme, el "de resistència".

L'hi pot apreciar en l'Argentina, en pobles de la província de Buenos Aires: La Linda, Patricios, La Niña. A Patricios, fins la dècada de 1990, tot girava al voltant dels ferrocarrils perquè aquí hi havia els tallers de locomotores; tot i ser un poble rural, era una mena de societat urbana, d'obrers. Quan van tancar els tallers, es va acabar tot.

En la perspectiva del turista, com es pot esbrinar més sobre turisme comunitari?

Tots aquests projectes tenen pàgines a Internet. A Mèxic hi ha un registre d'uns 5000 iniciatives sota el lema "Turisme d'aventura". El turisme té tres etapes: la primera és l'exploració, que es fa a Internet: allà, l'imaginari del que busca es posa en contacte amb un altre imaginari, el del que ofereix. Segona etapa, la comprovació: tenir l'experiència. I la tercera etapa és la demostració: tornar a casa, pujar a la web les fotos. Això tanca el cercle i, si l'experiència va ser bona, ofereix al projecte una propaganda gratuïta.