Hondures: dones en lluita per la terra en un marc de violència i assassinats

Camperols i camperoles del Bajo Aguán, Hondures, pateixen una violenta repressió després d'haver emprès accions organitzades per recuperar les seves terres, que els hi havien estat lliurades com a part d'una reforma agrària truncada, que data d'inicis de la dècada del 70.

La Llei de Reforma Agrària aprovada el 1972 va colonitzar una regió que fins aleshores no havia estat destinada a la producció agrícola: el Bajo Aguán. Comença en aquest moment a preparar-se l'expansió dels monocultius de palma a la regió, destinats inicialment a la indústria cosmètica i gastronòmica, i actualment promoguda pels agro-combustibles.

En aquell temps es va fomentar la creació de cooperatives de treball i es van facilitar préstecs per a la plantació de palma. Amb suport de la Banca Internacional i de l'Estat hondureny es van construir carreteres i altres infraestructures que van facilitar l'accés a les terres.

Posteriorment, durant la dècada del 90, la Llei de Modernització i Desenvolupament del Sector Agrícola va possibilitar la concentració de terres en mans de terratinents locals, com Miguel Facussé, que van donar un altre impuls a la producció extensiva dels monocultius de palma en gran part del territori del nord d'Hondures, especialment al Bajo Aguán. Les famílies que havien estat beneficiades per la reforma agrària van ser induïdes en alguns casos i forçades en altres, a lliurar les seves terres a aquests terratinents.

Moltes d'aquestes famílies, enfrontades a la pèrdua dels seus mitjans de vida, van començar a organitzar-se en moviments camperols i a reclamar al govern el que entenien era el seu dret a la terra. A partir del 2000, després d'infructuoses i dilatades negociacions, els camperols van decidir recuperar les seves terres iniciant així un procés de recuperació de terres sembrades amb palma africana que reivindicaven com a pròpies.

El cop d'estat de 2009 va aprofundir el conflicte agrari a l’Aguán i la violació als drets humans es va agreujar fins al punt de motivar a algunes organitzacions de drets humans a donar-los seguiment i difusió internacional. Una missió internacional es va fer present a la zona i va realitzar l'informe "Situació dels Drets Humans al Bajo Aguán", segons el qual "la repressió es manifesta en diferents accions i omissions l'Estat, que van des de la violència exercida per policies, militars i seguretat privada dels terratinents fins a la utilització del sistema judicial per intimidar i desmotivar la lluita per la terra "(1).

A més, diferents organitzacions socials i de drets humans nacionals i internacionals i moviments camperols de l’Aguán van crear el 2011 l'Observatori Permanent Internacional de Drets Humans del Bajo Aguán, un espai de suport, observació i acompanyament per prevenir les violacions dels drets humans.

Últim moment

La matinada del passat 12 de març va ser trobat assassinat el camperol Marvin José Andrade, de la comunitat de Cayo Campo veïna a l'assentament camperol La Lempira. El seu cos, trobat en un desviament de la carretera, mostrava greus cremades i signes d'haver estat torturat. Veïns de la comunitat asseguren que havia rebut amenaces de mort de part de guàrdies de seguretat dels empresaris terratinents propers.

Líders de les comunitats camperoles i integrants de l'Observatori Permanent Internacional de Drets Humans han denunciat que van rebre noves amenaces de mort, però malgrat aquesta situació manifesten seguir ferms en la defensa de la vida i la preservació dels drets humans fonamentals de les seves comunitats i pobles.

Dones per la terra: històries de resistència

En aquesta història de lluita per la terra s'entrellacen moltes històries silencioses de dones que han estat resistint des múltiples rols com a mares, esposes, dirigents i treballadores.

"Les dones viuen en un ambient en què tots els seus drets estan exposats a ser violats: no tenen accés a terres de cultiu o qualsevol altre mitjà per produir que els permeti sobreviure. Davant aquesta situació les dones es veuen obligades a buscar alternatives per a la supervivència: trencant barreres de gènere, lluiten al costat dels seus companys camperols, incorporant-se a totes les tasques que li presenta la seva actual situació.

Les dones són permanentment fustigades pels guàrdies de seguretat privada, policies, militars i de la força naval. Temen anar a treballar, la qual cosa incideix negativament en el seu ingrés econòmic aguditzant la seva situació. En els desallotjaments i assetjament són víctimes de la violència contra els seus cossos i els seus éssers estimats "(2).

Amb motiu de la Trobada Internacional pels Drets Humans realitzada el febrer d'aquest any (3) vam poder recórrer algunes comunitats locals: assentaments camperols on vam conversar amb Consuelo i Guadalupe. Elles exemplifiquem la lluita de moltes dones per terra, dignitat i un futur millor per als seus fills i filles i altres famílies camperoles.

Consuelo, dona, mare i militant, viu a assentament La Lempira, Bajo Aguán, Hondures. Integra el Movimiento Unificado Campesino del Aguán (MUCA).

"Fa 5 anys vaig decidir unir-me al moviment de recuperació de terres. Els moviments camperols sorgeixen des de fa uns vint anys per defensar i recuperar terres al Bajo Aguán. Des d’aleshores la repressió no ha cessat i amb el cop d'estat del 2009 es va aguditzar. Tots els acords que s’han signat no es compleixen, se'ns va prometre la compravenda de sectors ocupats de terra i terres sense cultivar a les àrees recuperades, però això no s’ha complert fins ara. Ens demanen preus molt alts per terres que ja eren de reforma agrària, no ens donen els anys de gràcia que sol.licitem i els interessos que ens cobren per la terra són altíssims.

La persecució és constant i aguda, cada dia s'agreuja més la situació amb les amenaces de mort. Hi ha tortura psicològica perquè els membres dels moviments que pertanyem a les diferents empreses en recuperació de terres estem presos als assentaments perquè no tenim llibertat de circular fora d'on estem reubicats i correm el perill de ser assassinats o de ser segrestats.

Aquí a la zona se sap que les amenaces són de part dels terratinents, perquè de sobte ells s’han fet els amos de tot, tenen els diners, les armes, ho tenen tot. Són els principals responsables de la persecució, dels assassinats i dels principals actes violents contra camperols i camperoles. A René Morales i Miguel Facussé els anomenem els amos de la mort perquè ells decideixen quan algú es morirà, i pràcticament maneguen i prenen decisions sobre la mort.

La nostra vida, la de les dones que estem lluitant en moviments camperols o en diferents organitzacions per generar canvis al nostre país o a les nostres llars, és molt difícil, perquè sempre hem estat objecte de violència. Es diu que les dones som més febles. Però en veritat som les que estem lluitant a molts fronts: per la terra, davant la privatització de l'educació, la salut, entre altres reivindicacions. Nosaltres com a dones hondurenyes tenim l’autoestima ben alta i seguim en la lluita per transformar el nostre país i per donar als nostres fills una millor vida. Encara que tinguem la nostra parella, els nens quan tenen fam van amb la seva mare a dir-li «mama jo tinc gana», llavors des d'allà és que elles són les que estem davant de la situació, som pilars, i som el principal objecte de violència.

Vaig treballar per a en Facussé durant 7 anys, i puc dir que la feina allà no era digne. Ens feien contractes per dos mesos i després ens proposaven treballar “arrimados” [sense contracte]. Vaig realitzar diferents tipus de tasques: fertilitzant palma africana, recol·lectant la fruita del terra que es desgranava durant la collita, en el viver o en la planta extractora en la fabricació d'oli, llard o margarina. Per a les aplicacions al camp, l'únic que ens donaven era guants, i treballant allà em vaig intoxicar i quan em va passar per segona vegada ja m'havia fet asmàtica, els meus pulmons estaven febles per la inhalació de químics. Vaig anar a una doctora que em va dir que estava intoxicada, perquè el verí se m'havia anat a la sang i em va donar un comprovant d'incapacitat per tres dies. L'Enginyer de l'empresa va trencar el comprovant i jo vaig seguir treballant fins que un dia va veure que la meva salut empitjorava i em va dir que me n'anés a casa fins que em curés. Sense treball no hi ha sou, és una explotació total, és molt difícil estar malalta sense cobrar. Quan vaig unir-me al moviment de recuperació de terres vaig prendre la decisió de deixar de treballar allà.

Des de fa 8 mesos han iniciat una persecució en contra meva i en contra dels meus fills, han estat investigant qui són la meva família aquí a la zona. Un dia un guàrdia de Facussé li va preguntar a una amiga on em trobava, la meva amiga no li va donar la informació, però el guàrdia li va dir que a tots els que havien treballat per Facussé caldria "despatxar-lo cap abaix". Vigilen la meva casa, a les meves filles les han seguit mentre anaven a l'escola, les vigilen diàriament. En una altra ocasió, a la sortida de l'escola una camioneta va perseguir la meva filla, i quan ella es va tirar a la cuneta perquè no l’atropellessin, van parar i obrint el vidre la van encanonar per amenaçar i demanar-li dades sobre la seva mare. Es reien d'ella al veure-la espantada, li feien preguntes sobre la seva mare i la resta de la família, li van preguntar on treballava i la van amenaçar que si estava mentint la matarien. Tractant d’intimidar-la deien 'et matarem i a la teva mare la durem lluny de tu i també la matarem'. Han atemorit les filles fins a un punt que totes dues van suspendre el curs a l'escola perquè que tenen por i molts nervis".

Guadalupe, dona, mare i vídua, viu a l’assentament Guadalupe Carney. Al seu marit, membre del Moviment Camperol de l'Aguán (MCA) el van matar el novembre de 2010 a la finca El Tumbador, Bajo Aguán, Hondures (4).

"Ells eren cinc camperols i els van esperar més de 200 guàrdies de seguretat de Miguel Facussé, els van atacar pels dos costats sense deixar-los sortida. Van ser tres hores de trets perquè els van perseguir fins matar-los a tots. Ells no tenien armes, només portaven els matxets per treballar, els mateixos guàrdies els van posar armes després de matar-los per treure'ls una foto armats i perquè el poble sencer digués que els camperols tenen armes.

Jo vaig ser l'última en assabentar-me que el meu marit era mort, la comunitat es va mobilitzar per treure'ls del camp on estaven morts perquè els guàrdies de Facussé van intentar cremar-los amb gasolina perquè no els vetlléssim a la nostra comunitat. Després ens vam assabentar que Facussé volia pagar els seus morts, i va oferir diners a les famílies pels cossos, perquè les famílies no fessin reclams ... com si fossin animals que havia matat i els pagava. Ell buscava quedar lliure, nosaltres ens vam negar i vam respondre que el que nosaltres volíem era justícia contra ell perquè amb aquests diners no recuperaríem la vida dels nostres companys. D'aquesta manera ell estava acceptant la responsabilitat de les morts.

Ell amb diners tot ho pot, i això no pot ser. A mi m'agradaria que es fes justícia, per demostrar que nosaltres també valem, que no només ell val, això és el que més desitjo".

Va ser inevitable reviure el dolor en comentar els fets ocorreguts aquell novembre, després de nou mesos d'haver recuperat la finca. Guadalupe torna a l'actualitat per referir-se al seu fill, en edat escolar, que "amb era molt unit amb el seu pare, i de vegades no pot dormir, jo li dic que va morir per la terra. Parlem sempre d'ell, llavors ara ja ho comprèn una mica millor”. I continua:

"Després d’organitzar-nos per recuperar la terra l'any 2000, vam organitzar diverses empreses entre coneguts i ens vam instal.lar aquí fent en primer lloc algunes champitas [cases improvisades de niló i fusta]. Es van mesurar els solars i es van repartir 1/4 solar per a cada família. Netegem la terra, van recuperar la palma africana existent i sembrem altres cultius als nostres solars. No cal sembrar sempre el mateix. A més a la part alta del vessant compartim la terra entre els integrants de l'assentament per cultivar el que cada família consideri necessari".

Al quedar-se sola al front de la casa i com a cap de família, Guadalupe va haver d'assumir una enorme càrrega i responsabilitat. A més d'ocupar-se del seu fill, va començar a treballar fora de la casa en una cooperativa de productors, cria gallines i galls dindi, manté la seva horta amb plàtans, palmell africà, iuca, blat de moro, entre altres cultius li permeten subsistir, i assisteix a les reunions del moviment.

"Els militars són aquí dia i nit, estan sempre vigilant la comunitat. Passen veient qui hi passa i controlant tota la comunitat, les entrades i sortides. Estan sempre amb l'oïda pendent, escoltant el que diem o fem per informar als contraris de la comunitat, és a dir a la gent de René Morales o Miguel Facussé. A més també hi ha els guàrdies de Facussé, ells es vesteixen amb vestits diferents cada dia, de vegades de blau hi ha dies que de blanc, així un no els reconeix quan caminen per la carretera. La por sempre hi és mentre el meu fill no ha arribat de l'escola, quan marxo a les 4 del matí amb bicicleta cap la feina, en tot moment. Un té por de caminar per la carretera, por d'ells, perquè quan et veuen et poden matar, li va passar a un veí, el van seguir i abans que arribés a casa li van disparar”.

Quan se li pregunta com es veu en el futur, respon: "jo no em veig a cap altra banda, amb el meu fill seguirem lluitant pel que vam començar aquí, com ell ho va fer [el seu marit]. M'agradaria tenir les nostres terres lliures per treballar tranquil·la ".

Lluites i esperances de dones

Malgrat totes les dificultats, les dones s'organitzen i s'enforteixen. En el marc de la Trobada Internacional es va organitzar un taller de dones, a qui van convocar "perquè entenem que és important que ens mirem i xerrem per organitzar-nos, sentir i tenir més força, conèixer i aprendre les nostres lluites, entendre i lluitar contra el patriarcat, plantejar la lluita des de totes, sentir-nos apreciades, perdre la por i defensar".

"Les que som de l’Aguán i d'organitzacions camperoles lluitem amb els nostres companys per la terra, i ens enfrontem amb ells a la repressió, la violència de policies, militars i guàrdies de seguretat. Ens toca enterrar companys, germans, pares i fins als nostres propis fills, plorar-los i seguir endavant. La por que ens dóna la repressió ens provoca malsons, mal dormir, malalties, mals de cap, nervis per parlar, per caminar, per viure cada dia. Però ens acompanyem amb altres dones per fer front a aquesta situació, ens posem d'acord per fer torns i cuidar-nos, per dormir, menjar i parlar a veure com farem per tirar endavant. I sortirem endavant. En aquesta lluita estem tots i totes junts” (5).

Notes:

(1) Informe realitzat a partir de la visita d'una missió d'organitzacions de drets humans a la zona del Bajo Aguán, Hondures, del 8 a l'11 de desembre de 2010. Text complet.

(2) Op Cit.

(3) Trobada Internacional pels Drets Humans en Solidaritat amb Hondures, realitzat a Tocoa, Colón, del 17 al 20 de febrer de 2012. Més informació i Declaració final de la trobada aquí. 

(4) Per més informació sobre la massacre a El Tumbador veure “Masacre y barbarie en el Bajo Aguán”.

(5) Declaratòria del taller "Cossos, lluites i esperances de les dones" realitzat a La Confiança, Colom, 16 de febrer 2012, preparatori de la Trobada Internacional pels Drets Humans en Solidaritat amb Hondures. Text complet de la Declaratòria.

Article publicat originalment al Butlletí de WRM, número 176, març de 2012.