La millor manera de robar un banc és dirigir-lo

Aquest text no és una ressenya en el sentit habitual del terme. El seu objectiu no és analitzar el contingut d'un llibre concret. El que pretén és presentar a un autor i la seva obra. L'autor és William K. Black. Black és un criminòleg nord-americà especialitzat en delictes de coll blanc. És professor a la universitat de Missouri-Kansas City. Però no és només un teòric. És sobretot una persona que ha lluitat contra el frau empresarial i la corrupció des dels seus diversos llocs en organismes reguladors i participant en nombrosos processos judicials. Escriu sucoses columnes a The Huffington Post. Una síntesi de la seva biografia professional pot trobar a la pàgina Web d'aquest diari.

El títol d'aquest text es basa en el d'un llibre de William Black de l'any 2005: The Best Way to Rob a Bank Is to Own One ("La millor manera de robar un banc és ser el seu amo"). Black el va elegir perquè es tracta d'una frase literal pronunciada per un regulador bancari nord-americà. Crec, però, que el meu títol capta millor el sentit dels plantejaments de Black. Dóna a entendre que l'estratègia del dirigent d'un banc pot consistir en transferir els actius d’aquest al seu propi patrimoni. I que ell és qui està en millors condicions per fer això, és a dir, robar. Una vista parcial del llibre esmentat es pot fer a través de Google Books. Altres treballs de Black es poden trobar també a Internet. Els diversos informes i declaracions realitzats després de la crisi de 2008 tenen especial actualitat.

El concepte central de la teoria de Black és el de "Control Fraud". És una noció que utilitza en tots els seus anàlisis. El terme "Control Fraud" es podria traduir literalment per "frau de control". Aquesta expressió es refereix tant al delicte com a la persona que el realitza. És un frau que anul.la l'eficàcia dels mecanismes de control tant interns com externs a l'empresa. És també un frau que es realitza des d'un lloc directiu. És, per tant, un frau del control i un frau des del control. La posició privilegiada per dur a terme aquest tipus de delictes és la que als Estats Units s'anomena CEO (Chief Executive Officer), que es podria correspondre a Espanya amb la de conseller delegat o la de director general, segons els casos.

L'objectiu del "frau del control" és el saqueig de l'empresa. Es tracta de transferir els actius de l'empresa a les butxaques de qui fa el frau. El frau porta necessàriament a la fallida de l'empresa. Doncs el seu mecanisme genera i aprofundeix la insolvència de la mateixa. La idea que la fallida de l'empresa sigui l'objectiu perseguit o, almenys, una conseqüència inevitable de l'estratègia desenvolupada em sembla extraordinàriament interessant. Jo creia que la crisi de 2008 s'havia produït perquè els directius tenien incentius per assumir riscos excessius per obtenir grans beneficis personals a curt termini. El plantejament de Black posa de manifest que, a més d'això, els consellers delegats podien també estar estafant a la seva pròpia empresa. De fet, segons Black el "frau del control" ha estat present en totes les crisis financeres hagudes als Estats Units des dels anys vuitanta fins el desastre de 2008. És un factor central per explicar la crisi dels bancs comercials en l'era Reagan, el fenomen de les hipoteques escombraries i la bombolla immobiliària o la disseminació dels bons tòxics.

Per dur a terme un frau de control es necessita comptar amb una sèrie d'elements: en primer lloc, una comptabilitat "creativa", en segon lloc, la connivència de diversos organismes de control extern, en tercer lloc un esquema de Ponzi, i en quart lloc un ambient desregulat. Analitzem-los per separat.

a) L'arma principal que utilitza el frau de control és la comptabilitat "creativa". L'objectiu de la mateixa és oferir una imatge molt rendible d'una empresa que, en realitat, és insolvent. La comptabilitat creativa pot fer meravelles, com presentar els préstecs incobrables com actius enormement valuosos. Ho veurem més endavant en un exemple pràctic. També pot fer que l'adquisició d'una empresa insolvent augmenti els actius de l'empresa compradora (quan, en realitat, incrementa el seu passiu). Fins i tot pot presentar com pèrdues a efectes fiscals el que apareixen com a guanys a efectes de la marxa de l'empresa. És una capacitat realment miraculosa. Black utilitza una metàfora que visualitza el poder màgic de la comptabilitat de forma molt plàstica: les operacions que es realitzen per generar aquests efectes tenen moltes vegades la forma de "et compro la teva vaca morta si tu em compres la meva". La comptabilitat aconsegueix que les vaques mortes ressuscitin. El que era un cadàver en mans del venedor esdevé una vaca fresca com una rosa en mans de qui la compra per la màgia de la comptabilitat. Els mecanismes per mitjà dels quals es poden realitzar aquests miracles són força complexos. Però Black els explica amb la major claredat amb que és possible fer-ho, donada la dificultat del tema per als profans.

b) El frau de control necessita la connivència de diversos òrgans de control extern. Les auditores són els més importants. Els taxadors d'immobles o les agències de ràting poden ser fonamentals en altres casos. Black posa de manifest la connivència generalitzada de les empreses d'auditoria en els casos de frau de control. Això no significa necessàriament complicitat conscient en el delicte. L'actitud complaent davant els seus clients és la raó més freqüent de la connivència. Això és així especialment amb els bons clients. Una actitud massa exigent pot tenir com a conseqüència que els perdin. Les auditores poden, a més, emparar-se en les decisions d'altres òrgans de control. Aquest és el cas de les valoracions inflades d'immobles avalades per taxadors. Les auditores poden remetre a aquestes avaluacions per eludir la responsabilitat. És molt freqüent que uns òrgans de control es remeten a altres volatilitzant-se així la responsabilitat de cada un.

c) El frau de control comporta generalment alguna forma d'esquema de Ponzi. Ponzi atreia inversors prometent grans beneficis i pagava els interessos dels inversors més antics amb les aportacions dels nous incauts. És el que feia també Bernard Madoff. Les famoses piràmides, que han servit per estafar tanta gent, serien així mateix un exemple d'esquema de Ponzi.

d) La desregulació genera un ambient que propicia aquest tipus de frau, fomentant un entorn "criminogen". Això ha quedat especialment clar en el cas de la desregulació financera. A més, la disminució dels mitjans a disposició de les agències reguladores potencia els efectes de la desregulació. El pressupost, la tecnologia, els sous pagats als funcionaris de les agències, etc. han disminuït radicalment des de l'era Reagan. Les normes supervivents a la desregulació ni tan sols poden ser aplicades adequadament. Els mitjans per comprovar el seu compliment són insuficients. La inaplicació de les escasses normes s'accentua encara més en situacions de crisi. La tolerància s'utilitza com un presumpte mitjà per propiciar la recuperació econòmica. Però això no fa sinó augmentar encara més el caràcter criminogen de l'ambient. Es dóna així un nou impuls al frau.

Un dels casos de frau del control que analitza Black té a veure amb la concessió de crèdits a promotors immobiliaris. Un banc comercial autoritza la concessió d'un crèdit a un promotor d'edificis d'oficines. El director general dóna el vistiplau a l'operació. Els "futurs" edificis d'oficines són un actiu difícil de valorar. Es tracta, per tant, d'alguna cosa el valor de la qual és fàcil d'inflar, especialment en el context d'una bombolla immobiliària. El banc pot trobar un taxador que accepti la valoració inflada. És qüestió d'anar provant fins a trobar un que estigui d'acord. Els taxadors saben que si no concorden amb les expectatives del banc poden perdre un client per sempre.

L'esquema de Ponzi ve afavorit per la desregulació. Els bancs dissenyen uns préstecs que només es paguen al venciment i que no requereixen cap desemborsament inicial. Quan arriba el termini, el crèdit es refinança i se segueix així mentre el cos (és a dir, l'aparença de solvència) aguanti. Les despeses i comissions d'obertura els finança el propi crèdit.

Aquests crèdits tenen uns interessos i comissions més alts que la mitjana del mercat. Això es tradueix en una alça dels beneficis comptables. Els prestataris accepten aquestes condicions perquè no tenen intenció de tornar l'import del crèdit. Es produeix llavors la paradoxa que quan pitjor sigui el crèdit, més beneficis comptables es reflecteixen per a l'empresa. El crèdit és un actiu de gran valor per les garanties que el recolzen i pels alts interessos que el prestatari ha de pagar. La multiplicació d'aquests crèdits justifica l'augment de sous, els "bons", les "stock options", provoca pujades de les accions i un augment dels dividends... Tots aquests mecanismes permeten el director general embutxacar grans quantitats de diners. En realitat s'està produint un gran drenatge de recursos de l'empresa a les butxaques del director. Són els capitals concedits en préstec i els mateixos refinançaments els que permeten que la ficció es mantingui.

Els fraus de control no tenen un caràcter anecdòtic. Segons Black constitueixen una veritable epidèmia: aquests fraus produeixen més perjudicis que tots els altres delictes contra la propietat junts. Els fraus de control han estat una constant en el sector de la banca comercial nord-americana. Aquest és l'àmbit analitzat amb més detall per Black. Però l'epidèmia de fraus de control no es restringeix a l'àmbit dels bancs comercials o "Savings & Loans". No es limita tampoc a l'àmbit financer. I l'epidèmia afecta molts països, no només a Estats Units. No estem davant un problema de moralitat individual sinó davant d'un problema sistèmic.

Els mecanismes de mercat incentiven la propagació del frau. El mercat és presentat pels neoliberals com un mecanisme que assegura l'eficiència. El mercat realitza, segons això, una mena de selecció darwiniana. Els que ofereixen els millors productes o la millor relació qualitat-preu són els que sobreviuen. Els no aptes són expulsats del mercat.

Akerlof, que va rebre el Premi Nobel d'Economia el 2001, va demostrar ja el 1970 la falsedat d'aquest pressupost. En determinades circumstàncies, el mercat podia fer tot el contrari. Podia expulsar els venedors més honestos i permetre sobreviure només als més deshonestos. Akerlof va defensar aquesta tesi analitzant el cas del mercat de cotxes usats. Els venedors que oferien productes de millor qualitat eren expulsats del mercat i només sobrevivien els que eren capaços d'endossar als clients autèntiques "cafeteres" (ho va fer en un article titulat "El mercat de les llimones", nom que es dóna als Estats Units als cotxes que hem anomenat aquí "cafeteres"). Les circumstàncies que donen lloc a aquesta "selecció adversa" per part del mercat es produeixen en molts altres sectors. El mercat financer és especialment propici per generar aquest tipus de dinàmiques perverses.

Els mecanismes de mercat poden propiciar, doncs, l'extensió del frau. No actuar fraudulentament pot significar no ser competitiu. Això es contraposa radicalment a la visió habitual del neoliberalisme. Generalment els mecanismes de mercat són presentats com frens eficients enfront del frau. Per exemple, les empreses d'auditoria tenen un interès en la seva reputació. Aquest interès impedeix la seva connivència amb qualsevol tipus de frau. Emparar un frau seria una actitud irracional... en teoria. La pràctica ha posat de manifest la falsedat d'aquesta presumpció. El frau de control també es considera irracional des de la perspectiva del neoliberalisme. Cap empresari racional buscaria la fallida de la seva pròpia empresa. L'epidèmia del frau de control posa de manifest també la falsedat d'aquesta presumpció.
Hi va haver un emperador xinès que va prohibir les girafes. Segons ell, eren animals "impossibles".

L'epidèmia de fraus de control és també impossible per als neoliberals. Per això diuen que no existeix. Des dels seus pressupostos són incapaços de percebre-la. Aquesta no és només una postura teòrica. La presumpció d'aquestes impossibilitats informa també l'actuació de les agències reguladores. La (no) actuació de Greenspan per aturar a temps la crisi financera és un cas conegut: els directius dels bancs no poden portar a aquests a la fallida per aconseguir beneficis a curt termini, això és irracional, no pot ocórrer, per tant, no és necessari adoptar mesures per prevenir-lo.

La desregulació no és una "variable independent" per als defraudadors. Aquests poden influir en la creació d'un entorn desregulat. Poden mobilitzar els recursos de la seva empresa per a això. Poden utilitzar a la premsa. Poden realitzar pressions per mitjà de lobbies. La importància de les contribucions econòmiques de les institucions financeres per a les campanyes polítiques és una palanca enormement efectiva. En el seu llibre, Black relata els recursos mobilitzats contra la re-regulació per les entitats financeres durant l'època en què ell va treballar per a l'Administració. Algunes no s'aturaven davant de res. Van muntar campanyes de premsa calumnioses contra els gestors amb inclinacions re-reguladores. Això ho va viure Black molt de prop. Ell mateix va ser objecte d'amenaces de diversos tipus: des de ser processat fins amenaces de "mort" professional.

Els recursos que poden mobilitzar les institucions financeres contra la regulació són, doncs, impressionants. Això ha quedat posat de manifest també després de la crisi del 2008. Cap dels projectes reguladors ha estat possible la pràctica. Ni als Estats Units, ni a Gran Bretanya. Ni a la Unió Europea, ni en el Comitè de Basilea. L'ambient desregulat (i, per tant, criminogen) segueix sent la tònica dominant en el sector financer.

L'obra de Black és enormement important no només per als reguladors financers sinó també per al públic en general. El problema a combatre no és només l'assumpció excessiva de riscos. El problema és també un frau a gran escala. Cal adoptar mesures per atallar i poder exigir les corresponents responsabilitats penals. Si no, fins i tot les ajudes estatals als bancs seguiran el mateix camí cap als pous sense fons de les butxaques dels seus directius ..., si és que això no està passant ja.

Publicat originalment a mientrastanto.e, número 103, juny 2012.