Mèxic no vol un Cancún a Baixa Califòrnia

Suposo que Felipe Calderón no es podia permetre una protesta sonada a una setmana de les eleccions mexicanes. L’hi havien promès les organitzacions ambientalistes que s’han oposat acarnissadament els darrers anys al megaprojecte de Cabo Cortés, a tocar d’on s’hi ha celebrat la cimera del G-20 del 18 al 20 de juny de 2012.

El fet és que, contra tot pronòstic, el passat 15 de juny el president mexicà Felipe Calderón anunciava la cancel·lació definitiva del projecte turístic de Cabo Cortés, contigu al Parc Nacional de Cabo Pulmo, a Los Cabos, a l’Estat de Baixa Califòrnia Sud. L’anunci ha suposat una victòria incontestable de la feina que ha fet, incansable, la societat civil per denunciar el que anava a convertir-se en un dels atemptats ambientals més greus del país. 

El megaprojecte de 3.850 hectàrees havia de tenir una capacitat habitacional equivalent a la de Cancún, el principal pol turístic de Mèxic. 8.000 xalets de 3 habitacions, 15 hotels, dos camps de golf de 18 forats, un port esportiu amb 490 amarraments sobre les dunes costaneres, zones comercials i un aeroport privat. Unes 27.000 habitacions construïdes de cop i volta devora el Parc Nacional Marítim de Cabo Pulmo, una àrea protegida des de l’any 1985 i declarada patrimoni natural de la Humanitat per la UNESCO i lloc RAMSAR (Convenció sobre les Zones Humides d’Importància Internacional). No de bades, Greenpeace Mèxic havia advertit des que es va tenir coneixement del projecte, l’any 2008, que Cabo Cortés afectaria, inexorablement, una de les barreres de corall més importants del Golf de Califòrnia.

Els inversors, Hansa Baja Investments, filial de la promotora immobiliària alacantina Hansa Urbana, participada en un 30% per la intervinguda CAM (Caja de Ahorros del Mediterráneo) comptaven ja amb els permisos per construir en tota la zona terrestre i quedava només pendent la zona marina, és a dir, el port esportiu i la dessaladora. Amb tot, segons les organitzacions ecologistes, s’ha tractat d’un procés plagat d’irregularitats administratives.

Després de reiterades advertències de les organitzacions ambientalistes, la UNESCO es posà en guàrdia el passat mes de maig i visità la zona a la recerca d’informació per constatar possibles afectacions al medi ambient que poguessin perjudicar un dels ecosistemes més fràgils: les barreres de corall. D’altra banda, l’escassetat d’aigua de la zona ha estat una altra de les claus per a la cancel·lació del projecte.

La crisi: exportació d’un model obsolet que ha enfonsat Espanya

El projecte no era més que una reiteració del model que ha impulsat al Carib el capital d'origen espanyol, després de saturar el Mediterrani i, en conseqüència, haver de cercar altres indrets. Consumir grans extensions de terreny, transformar-lo i vendre sol i platja és un format que s'ha aplicat amb tanta força a Espanya que ha saturat el litoral, ha degradat infinitud d’espais naturals, tant és així que avui per avui és incapaç de reconvertir-se. Sense anar més lluny, a la Platja de Palma, a Mallorca, origen del negoci de les més punteres transnacionals hoteleres RIU, Melià o Barceló, fa 15 anys que es parla de reconversió. El fet és que tot i que s’han creat consorcis i aprovat planejaments urbanístics, no hi ha manera, entre d'altres motius perquè els empresaris no volen pagar i esperen que la factura la pagui l'Estat.

Allò cert és que les hoteleres, com també han fet les constructores després,  volen anar a terrenys verges, a guanyar de la manera més ràpida. A això li diuen exportar el “know-how”: Comprar terra verge a bon preu, aconseguir els permisos, i alterar-la fins a destruir-la.

L’exportació del “know-how”

Durant les gairebé dues dècades de creixement exponencial de l'economia mediterrània a base de sacrificar territori, els moviments que reclamaven un altre model, que es cansaven d'anticipar que aquest era un camí perillós, que hipotecava els recursos naturals, i les possibilitats de creixement futur, varen haver d'aguantar insolents reaccions del poder econòmic, perfectament representat per la Caja de Ahorros del Mediterráneo, que actuava de corretja de transmissió envers el poder polític.

Els “triomfadors” gestors públics i privats que promogueren urbanitzacions, polígons, un rere l'altre, i projectes faraònics com el parc d'atraccions Terra Mítica, pensaven que el seu model era, no només infal·lible, sinó infinit. Amb el preu del doblers sota mínims, es finançaven operacions urbanístiques, es canviaven planejaments i ordenació del territori a voluntat del capital, i el retorn estava assegurat.

Tanta prosperitat, calia compartir-la, i així, darrera la pista dels hotelers, que ja havien marxat a la dècada dels 90, uns anys després arribaven les promotores urbanístiques, per oferir tot el pack de creixement fals: Xalets, pisos, camps de golf, i tots els negocis que acompanyen el model residencial.

Les caixes: promotores immobiliàries

Ara, la Caja de Ahorros del Mediterráneo ha hagut de ser intervinguda pel Banc d'Espanya, i adquirida per una altra entitat. Molts d'aquells pisos i xalets que va fer al Mediterrani no responien a cap necessitat real, i els que els havien comprat pensant fer un bon negoci, ara no tenen feina, perquè molts treballaven a la construcció. El fet és que la CAM s'ha empatxat tant de pisos, que és ara mateix una empresa absolutament inviable.

Els dirigents engominats i altius ara declaren o davant la justícia o davant les comissions d'investigació i els polítics que participaven del consell d'administració, no “saben” què va passar. La qüestió, però, és que alguns polítics cobraven més de 400 mil euros cada any per assistir a aquests consells d'administració i “no saber què passava”.

De tothom és sabut, i així es publicava en premsa, que l’expresident de la Generalitat, Francisco Camps, animava les grans constructores a exportar l’obra pública per mantenir els guanys i la falsa prosperitat. La internacionalització era la clau: anar a fer a l’altra banda de l’Atlàntic, allò que aquí ja no podem fer perquè hem estirat més el braç que la màniga. I tot, amb el vist-i-plau de les caixes d’estalvis, que actuaven, com en el cas de la CAM, com a promotores immobiliàries.

Si bé és cert que les caixes d'estalvis mereixen anàlisi a part, no puc estar de recordar que Sa Nostra i CAM, han finançat autèntics disbarats en el seus territoris, i no diguem a fora, on la legislació ambiental és més laxa o directament inexistent. La internacionalització cerca, diguem-ho clar, la rendibilitat que no tenen a Europa: salaris baixos, facilitat per construir, alts nivells de corrupció...ideal per tenir rendiments alts i poder pagar directius. Llàstima que quan s'equivoquen i s'embarquen, paguem també els mateixos

La lluita de la societat civil, la clau

Certament, en aquesta oportunitat, Mèxic ha encertat no sacrificant el seu territori amb projectes especulatius, però lamentablement, el balanç, especialment al Carib, és demolidor. De fet, segons dades de la SEDUMA, a la Riviera Maya, que s’ha desenvolupat de manera exagerada els darrers anys fruit de la sobrecàrrega de Cancún, podrien construir -se legalment més de 80.000 habitacions d’hotel.

La societat civil, autèntica guanyadora d’aquest afer, ja va fer una exitosa campanya a Xcacel, contra una de les grans hoteleres mallorquines: Sol Melià. Ara, ha tornat a aconseguir aturar un projecte desmesurat i finançat, a més, per entitats que pateixen greus problemes a Espanya per haver apostat únicament pel ciment com a model econòmic.

La inseguretat jurídica: el mantra dels inversionistes

Ara només resta que la SEMARNAT (Secretaría de Medio Ambiente y Recursos Naturales) revoqui l’Autorització d’Impacte Ambiental, que confirmarà la cancel·lació anunciada pel president de la República. I, de ben segur, els inversionistes repetiran el mantra de la inseguretat jurídica.

La inseguretat jurídica la invoquen els promotors quan se'ls desqualifica una zona, passant de ser apta per a la construcció, a quedar alliberada. Però resulta que normalment és a l'inrevés. Els promotors i especuladors es fan amb sòl, teòricament sense valor, a vegades fins i tot fent servir intermediaris perquè el propietari no “sospiti” d'una imminent requalificació. Una vegada l'han adquirit, per art de màgia, aquella normativa es transforma. A més de robar a l'anterior propietari, qui potser no hagués venut, mai no se'ls sent reclamar “seguretat jurídica”, quan són els poderosos els que fan modificar els plans. Aquest model és el màxim exponent del robatori urbanístic dels darrers anys. 

Mercè Pinya és periodista i col.laboradora d'Alba Sud.