Els èxits d'Hugo Chávez i la revolució bolivariana

Mentre que el president de Veneçuela Hugo Chávez està lluitant per salvar la seva vida a Cuba, la premsa liberal d'ambdós costats de l'Atlàntic (per exemple el diari El País) no ha deixat d’atacar al seu govern. La importància de la seva recent victòria (12 punts per davant del seu competidor), encara no ha estat adequadament analitzada en base a les dades i evidències disponibles. És important destacar que Chávez ha guanyat estant malalt de càncer, sent crucificat pels mitjans de comunicació locals i internacionals (penseu en Syriza a les eleccions gregues) i, una mica menys conegut, en un escenari electoral extremadament esbiaixat cap a les classes mitjana i alta, on han existit barreres geogràfiques i dificultats d'accés (en no disposar de targetes d'identificació) per les persones de classe treballadora.

Un dels factors principals de la popularitat del govern de Chávez i del seu aclaparadora victòria i reedició de resultats a l'octubre de 2012, ha estat la reducció de la pobresa. Aquest fet ha estat possible perquè el govern va reprendre el control de l'empresa petroliera nacional PDVSA, utilitzant els abundants ingressos petroliers no per a benefici d'una petita classe de rendistes, com va passar amb els governs anteriors, sinó per construir infraestructures que feien falta i invertir en serveis socials que els veneçolans necessitaven amb urgència. Durant els últims deu anys, el govern ha augmentat la despesa social en un 60,6%, (772.000 milions de dòlars) [1].

La pobresa no es defineix únicament per la falta d'ingressos i la salut no es defineix tampoc per l'absència de malaltia. Tots dos factors estan correlacionats i tots dos tenen una naturalesa multifactorial, és a dir, estan determinats per un ampli conjunt de processos socials. Per realitzar una avaluació el més objectiva possible dels èxits reals assolits per la Revolució Bolivariana de Veneçuela durant els últims 13 anys, és indispensable revisar algunes de les principals dades disponibles sobre els determinants socials de la salut i la pobresa com són l'educació, la desigualtat, l'ocupació, els ingressos, l'atenció sanitària, la seguretat alimentària i els serveis i protecció social.

Pel que fa als indicadors sobre determinants socials de l'equitat en salut, Veneçuela és avui el país de la regió amb el nivell més baix de desigualtat (mesurada segons el Coeficient de Gini), havent reduït la desigualtat en un 54% i la pobresa en un 44%. La pobresa ha passat del 70,8% (1996) al 21% (2010) i la pobresa extrema es va reduir del 40% (1996) a un nivell tan baix com el 7,3% (2010). Prop de 20 milions de persones s'han beneficiat dels programes de lluita contra la pobresa, les anomenades "Misiones". Fins ara, 2,1 milions de persones grans o ancianes han rebut pensions de vellesa, és a dir, el 66% de la població, mentre que abans de l'actual govern només 387.000 persones van rebre pensions.

L'educació és un determinant clau de la salut i la pobresa on el govern bolivarià ha posat un especial èmfasi, assignant-hi més del 6% del PIB. La UNESCO ha reconegut que a Veneçuela l'analfabetisme ha estat eliminat i que és el tercer país de la regió on la seva població llegeix més. Des de la guarderia fins a la universitat, l'educació és gratuïta: el 72% dels nens assisteixen a guarderies públiques, el 85% dels nens en edat escolar assisteixen a l'escola, i hi ha milers d'escoles noves o restaurades (entre les quals es inclouen 10 noves universitats). Pel que fa a la proporció d'estudiants universitaris, el país se situa en el segon lloc d'Amèrica Llatina i en el cinquè lloc del món. Aproximadament 1 de cada 3 veneçolans està inscrit en algun programa educatiu [2]. També és una gran fita el fet que Veneçuela estigui ara mateix al nivell de Finlàndia com el 5 º país del món la població se sent més feliç [3].

Abans del primer govern de Chávez el 1998, el 21% de la població estava desnodrida, ara Veneçuela ha establert una xarxa de distribució d'aliments subsidiats amb botigues de queviures i supermercats. Mentre que el 1980 es van importar el 90% dels aliments, avui el percentatge és menor al 30%. La Misión Agro-Venezuela ha lliurat 454.238 crèdits a productors rurals, i l'any 2012 han rebut crèdits 39.000 productors rurals. Cinc milions de veneçolans reben menjar gratis, quatre milions dels quals són nens i nenes a les escoles i 6.000 menjadors alimenten a 900.000 persones. La reforma agrària i les polítiques per ajudar els productors agrícoles han augmentat l'oferta interna d'aliments. El resultat de totes aquestes mesures de seguretat alimentària és que la desnutrició és avui tan sols d'un 5%, i que la desnutrició infantil, que va arribar el 7,7% el 1990, avui és del 2,9%. Es miri com es miri, es tracta d'èxits socials d'enorme transcendència per a la salut de la població.

Pel que fa a l'atenció sanitària i la salut pública, algunes de les dades més importants són els següents [4],[5],[6]:

• La mortalitat infantil es va reduir de 25 per 1.000 (1990) a 13 per 1.000 (2010);
• Un impressionant 96% de la població té accés ara a aigua neta (una de les metes de la revolució);
• El 1998, hi havia 18 metges per cada 10.000 habitants mentre que en l'actualitat són 58 per cada 10.000, i el sistema de salut pública disposa de 95.000 metges;
• Els governs anteriors van construir 5.081 clíniques durant quatre dècades, mentre que en només 13 anys el Govern Bolivarià construir 13.721 (un augment del 169,6%);
• Barrio Adentro (és a dir, el programa d'atenció primària que rep l'ajud de més de 8.300 metges cubans), amb els seus 7.000 clíniques, ha ofert 500 milions de consultes i ha salvat aproximadament 1,4 milions de vides;
• L'any 2011 només, 67.000 veneçolans van rebre medicaments gratuïts d'alt cost per tractar 139 patologies com el càncer, l'hepatitis, l'osteoporosi, l'esquizofrènia entre altres, en l'actualitat hi ha 34 centres de tractament d'addiccions;
• Al llarg de 6 anys, 19.840 persones sense llar han estat ateses a través d'un programa especial, i pràcticament no hi ha nens que visquin als carrers;
• Veneçuela té ara la major unitat de cures intensives de la regió;
• Una xarxa de farmàcies públiques ven medicaments subsidiats en 127 botigues, realitzant estalvis que valoren entre el 34-40%;
• 51.000 persones han rebut tractament especialitzat per a la visió a Cuba, i el programa d'atenció oftalmològica "Misión Milagro" ha tornat la vista a 1,5 milions de veneçolans.

Un exemple de com el govern ha tractat de respondre de la millor manera possible a les necessitats reals de les persones és la situació que es va produir el 2011, quan les fortes pluges tropicals van deixar a 100.000 persones sense llar. La població va ser immediatament protegida en forma temporal en tot tipus d'edificis públics i hotels, i en només un any i mig el govern va construir 250.000 habitatges. El govern òbviament no ha eradicat tots els mals socials, però els seus habitants s'adonen que, tot i les deficiències i errors comesos, el govern està al seu costat i tracta d'utilitzar els seus recursos per satisfer les seves necessitats. Com a part d'aquest esquema, també hi ha la intensa participació política de la democràcia veneçolana, la qual inclou 30.000 consells comunals que determinen les necessitats socials i els problemes locals, permetent que les persones siguin els veritables protagonistes dels canvis que reclamen [7] .

L'economia veneçolana té un baix deute i reserves de petroli i d'estalvi molt elevades, però, els economistes occidentals que s'oposen al president Chávez repeteixen fins a la sacietat que l'economia veneçolana no és "sostenible" i prediuen la seva desaparició quan els ingressos petroliers s'acabin. Curiosament, no llancen aquestes nefastes prediccions sobre economies petrolieres com Canadà o Aràbia Saudita. És clar, causa dels seus interessos ideològics, ignoren que la reserva petroliera de Veneçuela (500 milions de barrils de petroli) és la més gran del món, i si la inversió social de la renda petroliera, o bé és una pèrdua o bé és un afany inútil. No obstant això, durant aquests últims 13 anys, el govern bolivarià ha estat construint una infraestructura industrial i agrícola que 40 anys de governs anteriors havien oblidat, i la seva economia continua sent forta fins i tot davant la crisi financera global.

Un indici de la creixent diversificació de l'economia és el fet que ara l'Estat obté gairebé tants ingressos de la recaptació d'impostos com per la venda de petroli, ja que ha reforçat la seva capacitat per a la recaptació d'impostos i la redistribució de la riquesa. En tan sols una dècada, l'Estat va obtenir 251.694.000 de dòlars en impostos, és a dir, més que els seus ingressos anuals pel petroli. Entre les fites econòmics d'aquests últims deu anys cal incloure la reducció de la desocupació del 11,3% al 7,7%, la duplicació en el nombre de persones que reben beneficis de l'assegurança social, el fet que el deute públic s'ha reduït del 20,7% al 14,3% del PIB, i el creixement de cooperatives que han enfortit a les economies locals endògenes. Més en general, l'economia veneçolana ha crescut un 47,4% en deu anys, és a dir, un 4,3% anual [8]. Molts són els països europeus que veurien amb enveja xifres com aquestes. Alguns dels economistes que durant anys han estudiat detalladament l'economia veneçolana han assenyalat que: "Les prediccions de col.lapse econòmic, la balança de pagaments o la crisi del deute i altres pronòstics ombrívols, així com moltes de les previsions econòmiques realitzades, han demostrat ser errònies ... l'actual creixement econòmic de Veneçuela és sostenible i podria continuar al ritme actual o fins i tot superior durant molts anys "[9].

Segons fonts com el Global Finance i el CIA World Factbook, l'economia veneçolana presenta els següents indicadors [10]: la taxa d'atur és del 8%, el deute públic del govern és el 45,5% del PIB (mentre que la de la Unió Europea és del 82,5%), i hi ha un creixement real del PIB (el PIB per càpita és de 13.070 $). El 2011, l'economia veneçolana va desafiar la majoria de pronòstics amb un creixement del 4,2%, amb un augment del 5,6% en el primer semestre de 2012. La raó entre deute i PIB es troba clarament per sota de la dels EUA i el Regne Unit, i és més sòlida que la dels països europeus, la taxa d'inflació, un problema endèmic durant moltes dècades, ha caigut en l'últim trimestre del 2012 a un mínim del 13,7% en els últims quatre anys. Fins i tot The Wall Street Journal ha assenyalat que l'intercanvi d'accions de Veneçuela és amb diferència la borsa que millors resultats té al món (assolint un màxim històric a l'octubre de 2012), al mateix temps que els bons de Veneçuela es troben entre els que tenen millors resultats en els mercats emergents.

La victòria d'Hugo Chávez ha tingut un impacte a tot el món sent reconegut per haver liderat un canvi radical, no només en el seu propi país, sinó en el conjunt d'Amèrica Llatina on han estat elegits governs progressistes que han remodelat l'ordre global. La seva victòria va ser encara més significativa si es té en compte l'enorme ajut financer i estratègic que les agències dels Estats Units i els seus aliats van oferir als partits de l'oposició i als mitjans de comunicació. Des de 2002, Washington va canalitzar 100 milions de dòlars als grups d'oposició a Veneçuela sent distribuïts només en aquest any electoral entre 40 i 50 milions de dòlars [11]. No obstant això, el poble veneçolà va passar per alt l'allau de propaganda desencadenada contra el president per uns mitjans de comunicació que en un 95% són de propietat privada i clarament anti-Chávez [12]. L'onada de canvi progressista a la regió ha començat a construir la infraestructura per aconseguir per primera vegada que hi hagi una Llatinoamèrica realment independent a través d'organitzacions que permetin la seva integració política i econòmica com són el Banc del Sud, CELAC, ALBA, Petrosur, Petrocaribe , UNASUR, MERCOSUR i Telesur. Aquestes institucions estan mostrant a la resta del món que al segle XXI existeixen alternatives econòmiques i socials de tipus global [13]. Seguint un model de desenvolupament diferent al del capitalisme mundial global i en fort contrast amb Europa, els nivells de deute a Amèrica Llatina són baixos i continuen caient.

Els canvis que tenen lloc a Veneçuela no són per tant ens abstractes o intangibles. El govern del president Chávez ha millorat significativament les condicions reals de vida dels veneçolans que s'han compromès en un dinàmic procés de participació política en aconseguir-ho [14]. Aquest nou model de desenvolupament socialista ha tingut un impacte espectacular en tota Amèrica Llatina, incloent en els últims temps a Colòmbia i a governs progressistes de centre-esquerra que ara són majoritaris en la regió i que veuen a Veneçuela el catalitzador que ha portat més democràcia, sobirania nacional i progrés social i econòmic a la regió [15]. Cap retòrica neoliberal, per massiva que sigui, pot negar tots aquests fets. Desenes d'experts poden seguir debatent obstinadament fins a la fi de la història si la Revolució Bolivariana és o no és socialista, ja sigui aquesta revolucionària o reformista (és probable que sigui ambdues coses alhora). El seus èxits, tan substancials com els assenyalats, són innegables. Això és el que enrabia als seus oponents, tant dins com fora de Veneçuela i, particularment, als països neocolonialistes. Un setmanari "objectiu" i "empíric" com The Economist no donarà a conèixer aquestes dades, prefereix predir un cop més l'imminent col.lapse de l'economia veneçolana. Per la seva banda, a Espanya, el diari El País prefereix que Moisès Naim, un dels dissenyadors del Caracazo (la massacre de 3.000 persones a Caracas que protestaven per les mesures d'austeritat imposades de 1989) i ministre d'Hisenda de l'anterior govern, segueixi escrivint sense pausa i de manera obsessiva contra Chávez. No obstant això, cap d'ells pot posar en dubte que l'Índex de Desenvolupament Humà de les Nacions Unides situa ja a Veneçuela en el lloc número 61 d'entre 176 països, havent pujat 7 indrets en només una dècada. I aquesta és una raó més per la qual la Revolució Bolivariana de Chávez sobreviurà al líder socialista de Veneçuela.

Notes:

[1] Páez Victor, Maria. “Why Do Venezuelan Women Vote for Chavez?” Counterpunch, 24 April 2012

[2] Venezuela en Noticias, Venezuela en Noticias Venezuela en Noticias, Venezuela en Noticias venezuelaennoticias@minci.gob.ve

[3] Gallup Poll 2010

[4] Muntaner C, Chung H, Mahmood Q and Armada F. “History Is Not Over. The Bolivarian Revolution, Barrio Adentro and Health Care in Venezuela.” In T Ponniah and J Eastwood The Revolution in Venezuela. Harvard: HUP, 2011 pp 225-256; see also 4, Muntaner et al 2011, 5, Armada et al 2009; 6, Zakrison et al 2012

[5] Armada, F., Muntaner, C., & Navarro, V. (2001). “Health and social security reforms in latin america: The convergence of the world health organization, the world bank, and transnational corporations.” International Journal of Health Services, 31(4), 729-768.

[6] Zakrison TL, Armada F, Rai N, Muntaner C. ”The politics of avoidable blindnessin Latin America–surgery, solidarity, and solutions: the case of Misión Milagro.”Int J Health Serv. 2012;42(3):425-37.

[7] Ismi, Asad. “The Bolivarian Revolution Gives Real Power to the People.” The Canadian Centre for Policy Alternatives Monitor , December 2009/January.

[8] Carmona, Adrián. “Algunos datos sobre Venezuela”, Rebelión, Marzo 2012

[9] Weisbrot, Mark and Johnston, Jake.  “Venezuela’s Economic Recovery: Is It Sustainable?”  Center for Economic and Policy Research, Washington, D.C., September 2012.

[10] Hunziker , Robert. “Venezuela and the Wonders of Equality”.  October 15th, 2012

[11] Golinger, Eva. “US$20 million for the Venezuelan Opposition in 2012”,

[12] Páez Victor, Maria. “Chavez wins Over Powerful Foreign Conglomerate Against Him”, Periódico América Latina, 11 October, 2012

[13] Milne,Seumas.  “The Chávez Victory Will be Felt Far Beyond Latin America”, Associate Editor, The Guardian, October 9, 2012:

[14] Alvarado, Carlos, César Arismendi, Francisco Armada, Gustavo Bergonzoli, Radamés Borroto, Pedro Luis Castellanos, Arachu Castro, Pablo Feal, José Manuel García, Renato d´A. Gusmão, Silvino Hernández, María Esperanza Martínez, Edgar Medina, Wolfram Metzger, Carles Muntaner, Aldo Muñoz, Standard Núñez, Juan Carlos Pérez, and Sarai Vivas. 2006. “Mission Barrio Adentro: The Right to Health and Social Inclusion in Venezuela”. Caracas: PAHO/Venezuela.

[15] Weisbrot, Mark.”Why Chávez Was Re-elected”. New York Times. Oct 10th 2012.

Carles Muntaner és professor d'Infermeria, Salut Pública i Psiquiatria a la Universitat de Toronto. Ha estat treballant en temes de salut pública de la Revolució Bolivariana durant més d'una dècada, incloent el treball: Muntaner C, H Chung, Q Mahmood i Armada Història F. "La Historia no ha terminado. La Revolución Bolivariana, Barrio Adentro y la Salud en Venezuela." A: Ponniah T i J Eastwood. La revolución en Venezuela. Harvard: HUP, 2011. Joan Benach és professor de Salut Pública i Salut Laboral en la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. Ha col.laborat en diversos estudis sobre les polítiques de salut pública de la Revolució Bolivariana. Autor amb Carles Muntaner del llibre “Aprender a mirar la Salud. Como la desigualdad social daña nuestra Salud” (Barcelona, Viejo Topo, 2005). María Páez Victor és una sociòloga veneçolana, especialitzada en salut i medicina.

Publicat originalment a la revista digital Sin Permiso el 6 de gener de 2013. Traducció al català d’Alba Sud.