Hugo Chávez, antiimperialista, socialista i llatinoamericà immortal

La mort d'Hugo Chávez ha omplert de tristesa a milions de treballadores i treballadors, i a les classes populars arreu del món, al mateix temps que els rics i poderosos del capitalisme en crisi s'alegraven. Malgrat la pressió i els milions de dòlars destinats a treure del poder de la manera que fos, i de menyprear seus importants èxits, el líder veneçolà va aconseguir millorar les condicions de vida del seu poble i transformar l'horitzó polític d'Amèrica Llatina liderant un gir a l'esquerra.

En termes econòmics, Chávez va aconseguir que es produïssin pujades del salari mínim, les pensions i la remuneració del treball domèstic, la qual cosa va tenir com resultat una notable reducció de la pobresa i la desigualtat d'ingressos. Malgrat la contradicció que suposa fomentar el consumisme en les classes mitjanes (per exemple, en l'aspiració d'un automòbil per a tots), Chávez va fomentar alternatives socialistes que van anar més enllà de la socialdemocràcia europea. Així, per exemple, es van desenvolupar àrees no capitalistes, amb "empreses de producció social", cogestió i cooperatives, i diverses nacionalitzacions.

En termes polítics, Chávez va aconseguir aglutinar els grups nacionalistes i socialistes al Partit Socialista Unit de Veneçuela (PSUV), i mantenir un equilibri polític i una força que el va portar a aconseguir més de 10 victòries electorals. Els seus programes socials, les famoses "Misiones", van portar l'atenció primària als turons de Caracas i a la majoria del poble veneçolà. La Missió Mercal va permetre que les classes treballadores accedissin a una alimentació de més qualitat, tot i les caresties encara existents. Les classes socials més explotades van tenir accés a l'educació, entre els quals hi ha els programes que van intentar canviar l'origen social de la "classe mèdica" per fer-la més sensible a les necessitats de la població. Els Consells Comunals van permetre que les comunitats afectades tinguessin control directe sobre la gestió dels serveis socials entre els quals s'inclouen els serveis de salut pública, l'aigua, la propietat, l'educació, l'esport, la prevenció i l'habitatge, entre d'altres. És cert que es van cometre errors de planificació i d'altres índoles però els èxits van ser molts més. Per exemple, oferir un habitatge digne i amb electrodomèstics a persones que vivien en un ranxo en els turons. Es va aconseguir reduir també la corrupció a l'empresa petroliera estatal PDVSA. El sistema judicial i la criminalitat a Caracas van seguir sent, però, molt elevats, potser degut en part a l'aversió que Chávez sentia cap a la repressió estatal. Qui pot donar més?

Pel que fa a la cultura, Chávez va tenir la gosadia de trencar amb les barreres que el classisme universitari està imposant cada vegada més als països del Nord. El mal anomenat "populista" no era tal cosa. Conjugava l'astúcia de Fidel amb el romanticisme del Che, el que li farà passar a la història de llatinoamericans immortals com Allende, Guevara, Martí i altres. No el coneixíem bé però cara a cara, al programa "Aló Presidente", a Miraflores, semblava un home més cerebral, conscient i reflexiu que la seva imatge pública, i per descomptat molt valent. La seva capacitat de comunicació amb el seu poble, les classes treballadores de Veneçuela, i per extensió de Llatinoamèrica i el món sencer, no tenia comparació. Podia parlar de Meszaros, de Marx i de Chomsky amb la mateixa falta de pretensió, senzillesa i claredat amb la qual parlava de beisbol o cantava una ranxera o una cançó d'Alí Primera. Sense fer cap esforç trencava les barreres de l'elitisme de la classe mitjana alta que fa de la cultura un bé mercantilitzat a l'abast d'uns pocs que posseeixen alts estudis universitaris. No hi havia en ell gens de complex d'inferioritat neocolonial, admiració per la cultura anglosaxona, o d'identificació amb l'opressor. A Chávez no li importava el que els imperialistes del Nord pensessin d'ell. Aquesta era una de les raons per les quals els mitjans el van atacar sense pietat amb un fervor frenètic.

Les especulacions sobre el futur de la Revolució Bolivariana, almenys les del Nord del Río Grande, infravaloren els profunds canvis aconseguits sota Hugo Chávez. Avui dia, hi ha una integració llatinoamericana en potència. El poble veneçolà, "Chávez és el poble", és ara conscient dels seus drets constitucionals i està disposat a defensar-los com sigui. Malgrat el sectarisme, la boliburguesia, els militars de dretes, la Mesa de la Unidad Democrática (MUD) i la interferència estrangera, serà extremadament difícil que aconsegueixin que la revolució faci un pas enrere si les classes treballadores i una part de les classes mitjanes s'oposen.

L'esquerra timorata del Nord hauria d'aprendre molt d'ell, del seu coratge i de la seva obcecada determinació per canviar el curs de la història. Es va negar a seguir el guió que li havia escrit el neoliberalisme imperialista. Es creia l'hereu de Bolívar, va aconseguir que el creguéssim, i va acabar sent-ho. Per evitar la destrucció del planeta i que hi hagi una vida justa i digna per a tota la població, caldran molts Chávez i molts pobles bolivarians que segueixin lluitant pels seus ideals.

¡Uh, Ah, Chávez no se va!

Carles Muntaner és Catedràtic d'Infermeria, Salut Pública i Psiquiatria de la Universitat de Toronto i membre de GREDS / EMCONET, Universitat Pompeu Fabra. Joan Benach és Professor de Salut Laboral i de Salut Pública de la Universitat Pompeu Fabra i director del Grup de Recerca en Desigualtats en Salut (GREDS / EMCONET), Universitat Pompeu Fabra.

Publicat originalment per Público  el 6 de març de 2013. Traducció al català d'Alba Sud.