Atur i reducció salarial, dues cares d'una mateixa moneda

La desocupació es situa com la principal preocupació dels espanyols des de fa molt temps segons el baròmetre realitzat pel Centre d'Investigacions Sociològiques (CIS), que en el seu últim butlletí del mes de març del 2013 revela que aquest assumpte és esmentat pel 81, 6% dels enquestats [1]. I la veritat, no és per menys.

La desocupació en caiguda lliure

El febrer de 2013 per primera vegada l'atur registrat va superar els cinc milions de persones, situant-se en 5.040.222 [2]. Quan el dimarts 2 abril 2013 es van conèixer públicament les últimes dades sobre l'atur registrat a Espanya, proporcionats pel Ministeri d'Ocupació i Seguretat Social, aquest només s'havia reduït en 4.979 desocupats menys, quan durant el període hi havia hagut les vacances de Setmana Santa, on habitualment es redueix l'atur per les contractacions a l’hoteleria i el comerç [3]. En aquests moments ni el turisme té capacitat per generar prou ocupació.

Però en realitat el nombre de desocupats és major, a causa del subregistre de la font utilitzada, que per exemple no comptabilitza els que estant en atur no s'inscriuen a les oficines d'ocupació. En aquest sentit, segons l'Enquesta de Població Activa (EPA), que elabora trimestralment l'Institut Nacional d'Estadística (INE) per calcular la taxa d'atur, a finals de l'any 2012 el nombre d'aturats a Espanya era de 5.965.400 persones, un 26,02%. Un percentatge al qual no s'havia arribat mai des que es realitza aquesta sèrie [4]. Per l’Eurostat, l'oficina estadística de la Unió Europea, aquestes xifres coincidien amb les seves, i situaven la taxa d'atur a Espanya al gener de 2013 en el 26,2%. Aquest percentatge només era superat, entre els països de la Unió Europea, pel de Grècia (amb un 27% al novembre de 2012), i quedava per sota del de Portugal (17,6%), Irlanda (14,7% ), i del 10,8% de la mitjana europea, amb més de 26 milions de persones desocupades [5].

Però aquestes xifres podrien ser fins i tot superiors, si tenim en compte les advertències dels professors de salut pública, Joan Benach iCarles Muntaner, quan encertadament assenyalen que en condicions de deteriorament de les estructures públiques de protecció social, com és el cas espanyol, s’incrementa el nombre de persones que ni tan sols es poden plantejar la recerca d'ocupació, i per tant tampoc es reflecteixen en les enquestes. Aquest podria ser el cas, expliquen, de persones amb malalties de llarga durada o mares que pensarien en buscar feina si existissin serveis d'atenció a la infància adequats a les seves necessitats [6].

En aquest context de creixement general de la desocupació la situació dels i les joves és particularment greu. Segons dades també d'Eurostat, el gener de 2013, el 55,5% dels menors de 25 anys a Espanya estava a l'atur [7]. Una situació de nou només superada per Grècia, amb el 59,4% al novembre del 2012, i per sobre també d'Itàlia (38,7%) o Portugal (38,6%). Una joventut que arriba al mercat laboral amb difícils perspectives.

Les previsions a curt termini tampoc són favorables. A finals de març de 2013 el Banc d'Espanya alertava que aquest mateix any la taxa d'atur podria arribar al 27,1% [8].

Reformes laborals que no ajuden a crear ocupació

La dràstica caiguda en l'ocupació i la necessitat de millorar la competitivitat per poder generar ocupació ha estat la base argumental de les dues grans reformes laborals que els governs espanyols han dut a terme amb escassa diferència de temps. El juny de 2010, sota el govern del Partit Socialista Obrer Espanyol (PSOE), amb José Luis Rodríguez Zapatero com a president, es va aprovar una primera reforma laboral per decret-llei, tramitada després com a projecte de llei al setembre d'aquell mateix any. La següent va tenir lloc el febrer de 2012 sota el govern de Mariano Rajoy del Partit Popular. Ambdues reformes van provocar l'oposició sindical i de multitud de col.lectius ciutadans. Els moments àlgids d'aquest rebuig social van ser la vaga general del 29 de setembre de 2010, les manifestacions massives del 18 i 19 de febrer de 2012 a més d'una cinquantena de ciutats a tot Espanya i una nova vaga general el 29 de març d'aquest mateix any. Sindicats i organitzacions socials van denunciar que aquestes reformes no generarien ocupació, sinó que, al contrari, deteriorarien les condicions laborals dels treballadors i treballadores amb mesures que permetien abaratir l'acomiadament o facilitaven una major flexibilitat en els convenis i la negociació col.lectiva.

Fotografia de Landahlauts. Llicència CC. 

A aquestes alçades les dades oficials d'atur són eloqüents i és evident que les reformes laborals han tingut poc èxit en la creació de treball. De fet, durant l'any 2012 es van perdre 850.000 llocs de treball més [9]. Però tot i les xifres, el president Mariano Rajoy afirmava a finals de gener de 2013 en una compareixença al Congrés dels Diputats que "la reforma laboral està funcionant molt bé" [10]. Per la seva banda, la ministra d'Ocupació i Seguretat Social, Fátima Báñez, explicava que gràcies a la major flexibilitat en les relacions laborals impulsada a través de la reforma i, per tant d'una major competitivitat, s'estava aconseguint que no es destruís més ocupació [11]. I en la mateixa direcció s'ha manifestat reiteradament Joan Rosell, president de la Confederació Espanyola d'Organitzacions Empresarials (CEOE), que també percebia cert alentiment de la destrucció de l'ocupació per, a continuació, reclamar que se segueixi "apostant per mesures de flexibilitat laboral" [12].

Les declaracions del cap de la patronal delaten la intenció real de les reformes: flexibilitzar el mercat de treball per guanyar competitivitat empresarial. Això no vol dir res més que reduir costos laborals mitjançant debilitar encara més la capacitat dels treballadors en la negociació de com es redistribueixen els beneficis generats i de les seves mateixes condicions de treball. En anteriors crisi, les autoritats espanyoles havien pogut devaluar la moneda i guanyar així competitivitat a l'exterior, però ara, amb la pèrdua de sobirania que ha suposat la construcció de la Unió Europea i l'euro, això s'endevina impossible, com a mínim dins aquest marc institucional. Llavors, si les reformes eren això, els seus resultats comencen a tenir una altra cara, i fins donen sentit a les valoracions de la ministra Báñez quan deia que a l'Executiu estaven "moderadament satisfets" amb la reforma [13]. Vegem per què.

Reducció dels costos laborals

Segons les últimes dades publicades per Eurostat, que tenen com a referència el tercer trimestre del 2012, els salaris dels treballadors espanyols es van reduir notablement respecte a la mitjana europea [14]. Els costos laborals unitaris (els sous en proporció al PIB) van perdre 5,1 punts entre 2010 i 2013, en una escala de 100 que té la seva referència el 2005, mentre que en el conjunt de la Unió Europea augmentaven 4,8 punts. En països com Itàlia el cost del treball es va incrementar en 4 punts, a França 4,2 i a Alemanya 4,5.

Una altra font confirma aquesta mateixa tendència. L'Índex de Cost Laboral Harmonitzat (ICLA), que va publicar a principis del mes de març l'INE, va concloure que el durant l'últim quart trimestre del 2012 el cost per hora treballada a Espanya havia disminuït un 3,1% respecte al mateix període l'any anterior [15]. El principal responsable d'aquesta reducció va ser l'administració pública, on els costos laborals van baixar un 15,4%, les activitats sanitàries i de serveis socials amb un 9,9% o l'educació amb un 5,3%. En la indústria manufactura aquests costos es van incrementar en un 1,6%, encara que es van mantenir per sota de l'augment de la inflació, que el 2012 va ser d'un 3% segons l'INE.

Aquesta millora de la competitivitat espanyola comença a ser celebrada ja per entitats financeres com Morgan Stanley, banc d'inversions i agent de borsa amb seu a Nova York, que en un recent informe citat pel diari El Economista, deia que "Espanya pot ser la pròxima Alemanya ", fent referència, és clar, a la flexibilitat del seu mercat laboral. Per la seva banda, el BBVA Research, servei d'estudis econòmics del Banc Bilbao Vizcaya Argentaria, afirmava que des de 2008 la productivitat per empleat a Espanya havia crescut en més d'un 10%, la més gran entre els països de la zona euro, a causa de la moderació salarial [16]. També la Comissió Europea es va congratular que a Espanya es mostraven signes que "els salaris es estiguessin tornant més sensibles a la situació econòmica" [17].

Però tot això no són més que jocs de paraules que amaguen el deteriorament de les condicions de la classe treballadora i pèrdua del seu poder adquisitiu. Davant la forta desocupació existent, que provoca la por entre els treballadors i dificulta la defensa dels seus drets i condicions laborals, s’hi suma una reforma laboral que contribueix també a aquest procés de contenció i rebaixa dels salaris. I com bé recordava Rodrigo Fernández Miranda, investigador d'Alba Sud, d'acord amb un informe del Colectivo IOE, aquesta situació es tradueix també en un canvi en la distribució del producte interior brut (PIB) entre assalariats i empresariat: "Mentre que entre 1995 i 2010 la població assalariada ha percebut el 48,8% del PIB i l'empresariat el 41,7%, en el primer trimestre del 2012 per primera vegada els excedents de l'empresariat han superat a les rendes salarials. Els beneficis empresarials durant aquest període van créixer un 47,8% en termes de PIB, i la revaloració de les accions de les empreses en un 371%, augmentant la fissura econòmica entre ambdues classes socials" [18]. Aquesta reducció de les retribucions, sumat a l'increment de preus i l'empitjorament dels serveis públics es tradueix en pèrdua de poder adquisitiu dels assalariats. La combinació d'aquests diferents factors està fent que s'incrementi també la taxa de pobresa laboral, és a dir persones que tot i tenir feina freguen la pobresa, que va augmentar del 10,7% el 2007 a 12,7% segons el Primer Informe sobre la Desigualdad en España 2013 de la Fundació Alternativas [19].

Nissan i Iberia com exemples

L'amenaça de la desocupació es converteix d'aquesta manera en un mecanisme de pressió per la rebaixa salarial. Un exemple especialment significatiu és el conflicte laboral que s'ha viscut recentment a Iberia. La companyia espanyola està un moment crític després de la seva fusió amb British Airways el 2009 [20] i la seva viabilitat sembla estar en entredit. En aquest context, l'empresa va anunciar un Expedient de Regulació d'Ocupació (ERO) pel qual 3.800 treballadors podrien ser acomiadats. Enmig d'una vaga que va derivar en fortes protestes i incidents, i amb un ambient molt tens, el mediador entre l'empresa i els representants dels treballadors, Gregorio Tudela, va proposar un acord pel qual es rebaixarien en 667 els acomiadaments, deixant-los en 3.140, un 16% de la plantilla, a canvi de reduir també els salaris en un 7% el personal de terra i un 14% el personal de vol [21]. El 13 de març la majoria d'organitzacions sindicals van decidir finalment aprovar la proposta plantejada [22]. Més enllà del que cada organització sindical respongués, i de les circumstàncies que els van portar a això, el cas il.lustra com estan operant aquests mecanismes de pressió sobre els treballadors i treballadores.

Vaga a Iberia (17/02/2013). Fotografia d'UGT Catalunya

Un altre cas significatiu, que vincula ocupació i reducció salarial, és el conflicte laboral que es va viure l'any passat a la planta de Nissan a la Zona Franca de Barcelona. El 2012 la companyia japonesa havia proposat traslladar a aquesta fàbrica la construcció d'un vehicle que fins ara s'estava elaborant al Regne Unit. Segons l'empresa això implicaria la creació de 1.000 llocs de treball directes i 3.000 indirectes. Per fer efectiva aquesta inversió exigia als sindicats un pla de competitivitat que impulsava noves mesures de flexibilitat i imposava una doble escala salarial, amb sous més baixos per als nous treballadors [23]. I en el cas de no arribar a un acord advertia que en poc menys de dos anys l'empresa podria perdre uns mil llocs de treball dels actualment existents. Després d'un llarg conflicte, en què les negociacions es van donar per trencades i les autoritats públiques van intervenir repetides vegades per promoure l'entesa, els sindicats van haver d'acceptar l'acord a canvi de "blindar" les condicions de l'actual plantilla.

Els conflictes en grans empreses com Iberia i Nissan posen en evidència com sota unes condicions d'atur dramàtiques, l'empresariat està imposant fortes reduccions en els costos salarials, i fins i tot disminuint-lo encara més per a les noves contractacions, el que provoca més segmentació entre els treballadors.

Pressions a la baixa

Si això passa en les grans empreses, on hi ha més capacitat de resistència, la pressió és encara major per al conjunt dels assalariats. En aquest sentit, són il.lustratives les declaracions del 26 març 2013 de Luis María Linde, governador del Banc d'Espanya, instant que s'aprofités la reforma laboral per a moderar els salaris, considerant que això podia contribuir a frenar la destrucció d'ocupació [24]. Aquestes paraules van ser immediatament aprofitades pel cap de la patronal, Joan Rosell, per insistir que la moderació salarial era la "direcció lògica" [25]. La qual cosa es va traduir pocs dies després en una circular conjunta de la CEOE i la Confederació Espanyola de la Petita i Mitjana Empresa (CEPYME) recomanen que, en les negociacions col.lectives per als anys 2013 i 2014 els salaris no pugessin més del 0,6%, i fins i tot es congelessin o baixessin, en contrast amb la ja assenyalada pujada de la inflació [26].

La desocupació actua una vegada més com un mecanisme disciplinador de la força laboral, a través del que popularment anomenem xantatge. I paral.lelament a aquesta reducció de salaris s'està incrementant la precarietat del treball en les seves múltiples dimensions, però d’això en parlarem en la propera entrega d'aquesta sèrie sobre els "relats d'una crisi".