14-05-2013
Raül Valls: "Cal superar les contradiccions de l'època del pacte social i el consum de masses"
Ernest Cañada | Alba SudEntrevista al nou membre d'Alba Sud, integrant també del Centre per a la Sostenibilitat Territorial i sindicalista destacat, que estrena nou bloc, Interrupció revolucionària.
Crèdit Fotografia: Raül Valls
En la teva trajectòria política vas viure una experiència especialment intensa en la lluita contra el túnel de Bracons, a la Garrotxa, entre 1994 i 2004, ens podries explicar què va passar i què va suposar per tu?
Bracons és sens dubte una fita històrica, tant a nivell global com personal. A Catalunya hi havia poques experiències de crítica i oposició a carreteres. Per tant la gent de Salvem les Valls van ser força pioners en quelcom que avui es comencem a veure com a més normal. En aquell moment una carretera era poc més que un regal i que els veïns de la Vall d’en Bas manifestessin la seva opinió contraria va ser tot un impacte. També hi havia un factor de classe innegable. Els opositors eren gent de les capes populars, treballadors, pagesos, petits empresaris, en canvi els impulsors del projecte eren la classe empresarial de la comarca, la casta política al poder i els notables locals. En una comarca acostumada a l’autoritarisme i on la protesta estava estigmatitzada va ser un autèntic escàndol. Guanyar-se l’autoritat que el moviment va anar assolint, no va ser gens fàcil. A nivell personal i col·lectiu la lluita contra el túnel va ser una escola impressionant. Varem aprendre molt a tots els nivells, sobre tot pel que fa a l’aprenentatge social ja que la lluita va durar 10 anys i això va suposar que el conflicte va passar per moltes fases diferents. També sobre qüestions científiques i tècniques vaig incorporar molts coneixements que mai havia sospitat que tindria. Malgrat que al final no aconseguíssim aturar la carretera a nivell personal va ser una experiència única.
Després del moviment "Salvem les Valls", unes quantes persones i col.lectius que us vareu significar en aquella lluita poseu en marxa el Centre per la Sostenibilitat Territorial. Quina és la seva proposta i actualment quins temes concrets s'estan prioritzant.
Acaba la lluita i amb la derrota del moviment varem començar a pensar que tota aquella energia i bagatge acumulat no es podia perdre. Alguns intel·lectuals de l’àmbit universitari, com en Quim Sempere, l’Àlex Casademunt o el mateix Oriol Nel·lo, van impulsar treballs de reflexió sobre els fets i les conseqüències de la lluita. Això ens va duu a pensar que calia un espai que recollís l’experiència de la lluita i la convertís en coneixements i arguments que fossin un aliment per la resta de moviments i per les noves lluites que tard o d’hora arribarien. El CST ha volgut ser, amb tota la humilitat, un think tank de la nova cultura del territori. En aquest sentit el conflicte al voltant del fracking ens ha demostrat la utilitat de la proposta. Els moviments necessiten comptar amb suports que vinguin del seu propi “bàndol” o com deia E. P.Thomson referint-se a la classe obrera, li calen “institucions pròpies” que generin les seves pròpies propostes culturals i científiques. En aquest sentit volem prioritzar aquests elements de suport i enfortiment dels moviments en defensa del territori. Nodrir-los de coneixements, xarxes de suport i legitimitat, elements pràctics per comunicar-se millor, etc.
Parleu de Nova Cultura del Territori, d'on sorgeix aquest concepte i quina és la seva proposta?
El concepte sorgeix a finals dels 90 al voltant d’una lluita de nou tipus. Ja no son només els ecologistes que impugnen el model de desenvolupament i que es mobilitzen per aturar processos de destrucció ambiental, sorgeix una ciutadania, que sense anomenar-se pròpiament ecologista fa seves reivindicacions del moviment ambientalista i les vincula amb la seva pròpia i immediata realitat territorial. Això en un primer moment és incomprès i algunes posicions certament reactives faciliten les crítiques (Nimby, o la versió catalana “Cultura del No”), però l’evolució dels moviments demostren que les coses no son tan simples. Els moviments no es conformen en expressar la seva oposició als projectes que suposen una agressió sobre el territori, la vida quotidiana o el paisatge, sinó que també cercant arguments alternatius i solucions pragmàtiques que evitin els projectes i les seves conseqüències. A la defensa del meu entorn immediat si suma una comprensió més global dels motius del que es percebut com una agressió i es busquen arguments que els impugnin i alternatives viables. Si en un primer moment els veïns de la Vall d’en Bas es referien a Bracons com una “destroça per la vall” o dels efectes “barrera” de les carreteres, finalment també parlant de nous models de mobilitat i d’un nou model de desenvolupament. Aquestes lluites també posen en crisis el model de democràcia vigent. Ja no és una casta política escollida cada quatre anys que pren decisions mentre dina amb empresaris rellevants i es deixa assessorar per experts dòcils i molts cops corporativistes, sinó que la ciutadania vol opinar i fins i tot decidir sobre las transformacions del seu entorn immediat. Ja no son uns pocs els que decideixen de manera delegada que és bo per tots, sinó que hi ha una ciutadania més sabia que vol participar de les decisions sobre les coses que l’afecten més enllà de les eleccions polítiques.
Quines implicacions té aquesta idea de la Nova Cultura del Territori en la confluència amb les diferents tradicions polítiques de caire emancipatori?
L’esquerra transformadora vinculada al moviment obrer ha tingut algunes dificultats per apropar-se als temes ambientals i ecològics en general. Confluir en una lluita és la manera més eficaç de trencar tabús i establir ponts de diàleg. Que els temes ecològics s’incorporin a la tradició d’esquerres obrerista no és fàcil, cal un discurs potent que sigui capaç de superar les contradiccions que ha suposat l’època del pacte social i del consum de masses, i una pràctica concreta de lluita que visualitzi la necessitat de fer seus aquests nous valors. De vegades he pensat que des de les organitzacions polítiques d’esquerres ha hagut un reflex poc meditat de suport als moviments en defensa del territori perquè s’oposaven als projectes urbanitzadors de la dreta al poder, i malgrat que el discurs que podia justificar l’aliança existia, penso que molts militants no l’havien incorporat realment. El problema és que hem de fer veure a l’esquerra de tradició obrera que no és possible preservar el territori, els seus valors naturals i els seus recursos i al mateix temps mantenir els nivells de consum de les darreres dècades. No és compatible desitjar viure en una urbanització dispersa en mig de la muntanya, depenen del cotxe per tot i amb uns serveis públics conseqüentment desproporcionats i energèticament molts costosos i després mobilitzar-te o simplement opinar a favor de la preservació d’espais naturals o la continuïtat d’usos agrícoles de les terres. El problema és que hi ha qui pot acabar justificant el seu “ecologisme” amb desitjos individuals d’aquest tipus ( “com estimo tant la natura i vull viure a prop”). En aquest sentit no es tracta només de predicar una vida espartana sinó de posar en valor models de vida quotidiana més austers i continguts i que posin l’accent en el conreu de la sociabilitat humana i no en el consum desaforat de productes i conseqüentment de territori. De tota manera soc optimista i tinc la sensació que hi ha sectors obrers que estan incorporant el discurs i que es plantegen seriosament les contradiccions que estic esmentant. Ara es tracta que aquesta posició vagi calant a la resta i això només serà possible des de la mobilització.
Les teves preocupacions polítiques expressen clarament la necessitat d'una confluència efectiva entre les tradicions que es reclamen del socialisme i el comunisme amb el pensament ecologista. Sobre quines bases fonamentes aquesta aposta?
Sobre una base per a mi indiscutible: la urgència ambiental no es cap broma i correm el risc de provocar desfetes ecològiques que a llarg termini es tornin contra la Humanitat. Al mateix temps la transformació cap una societat ecològicament reestructurada només serà possible a partir d’un projecte col·lectivista i igualitari, per tant comunista. Si partim de la constatació que els recursos son finits i que els ecosistemes no admeten pressions indefinides anem abocats a una vida més austera i continguda. Això no serà desitjable, i penso que tampoc possible, amb un model de societat basada en el benefici privat i l’acumulació, per tant ens calen formes de vida basades en el cooperativisme, la proximitat i la solidaritat. Aquest han estat els valors del moviment obrer i de les seves tradicions d’emancipació social. Tot i així hem de reconèixer que les tradicions socialistes també prometien un futur d’abundància il·limitat i que malgrat les intuïcions del darrer Marx i d’algunes tradicions marxistes heterodoxes que molt d’hora van començar a revisar la idea de progrés i la relació de l’esser humà amb la natura (Escola de Frankfurt, Ernst Bloch, Wolfgam Harich, etc.) no va ser el pensament majoritari a l’esquerra. Posteriorment els anys de la concertació social i el consum de masses varen convèncer als treballadors occidentals i als seus sindicats que era possible aquest accés a una vida de consum i plaer fàcil i que el capitalisme del pacte social i l’estat del benestar eren una alternativa a revolució i a la societat socialista. Tot plegat pesa molt i ara hem de refer el camí per poder transitar cap aquesta societat en pau amb el planeta. Però això ens cal un col·lectivisme que es faci conscient dels límits del planeta i cerqui formes de vida més austeres.
Quins són els temes als que voldries donar seguiment en aquest bloc?
M’agradaria connectar els fets concrets i els exemples pràctics amb aquesta idea de col·lectivisme auster i contingut. Els temes territorials i ecològics no han de ser vistos com a qüestions pròpies només d’experts i científics, sinó com a problemes que afecten i afectaran la nostra vida. Cal socialitzar el coneixement i això només ho aconseguirem si la ciutadania veu que aquests conflictes tenen conseqüències per la vida quotidiana tant ara com en el futur. Al mateix temps m’agradaria posar en valor noves propostes de vida no consumistes i basades en la sociabilitat. No podem ser només “portadors de males noticies” com de vegades s’ha dit, hem de defensar com diu el nostre benvolgut Quim Sempere que es possible “millor amb menys”.
Perquè “Interrupció revolucionària”, d’on surt aquest concepte amb el que titules el teu bloc?
Interrupció revolucionaria és una idea que dec a Walter Benjamin. Benjamin revisa el concepte marxista de revolució. Per ell aquesta no és un salt endavant fruit de l’acumulació de forces progressistes com es podria deduir d’un cert marxisme vulgar. La revolució és per Benjamin una sobtada aturada davant la certesa d’una catàstrofe que s’aproxima. No és casual doncs que les revolucions i els revolucionaris s’inspirin molts cops en la historia passada. Avui ser revolucionari és voler conservar el planeta davant el suposat “progrés” del capitalisme del creixement depredador. Aquesta és l’autèntica dialèctica del Marx dels darrers, del Marx que espantat davant la desfeta moral i destructiva del capitalisme cerca vies alternatives per construir el socialisme. És en aquest sentit que proposo la revolució socialista com una interrupció històrica d’un procés abocat al desastre i la barbàrie.
Notícies Recents
-
Co'ox Mayab. Escenari d'aprenentatges
Notícies Generals | 20-12-2024 -
Brasil acull la Primera Trobada Iberoamericana sobre turisme comunitari, cultura viva i patrimoni rural
Notícies Generals | 19-12-2024 -
Turisme comunitari: desafiaments i resistències
Notícies Generals | 17-12-2024 -
On el turisme i la memòria es toquen. Experiències i propostes per a un turisme memorial a Barcelona
Notícies Generals | 12-12-2024 -
Barrio Padre Carlos Mugica, ex villa 31: les polítiques públiques obren camí al turisme
Notícies Generals | 10-12-2024 - | Arxiu de notícies »