Manifest: Sortir de l'euro

Sortir de l'euro. Per la recuperació de la sobirania econòmica, monetària i ciutadana

La dramàtica situació social i econòmica en la qual està enfonsada la nostra societat exigeix ​​una política capaç de crear les condicions per sortir de la crisi. És una necessitat urgent. El temps s'ha convertit en una dada primordial pels riscos d'agreujament i degradació que existeixen, per l'enorme patiment social que provoca la persistència de les polítiques d'ajust, austeritat i privatització del sector públic.

Per signar el Manifest podeu obrir aquí.

La xarxa on estem atrapats està conformada per un nivell d'atur catastròfic, per un endeutament del país davant l'exterior impossible d'afrontar i per una evolució dels comptes públics que condueixen a la fallida econòmica de l'Estat. Més de 6 milions d'aturats, més de 2,3 bilions d'euros de passius bruts enfront l'exterior, i un deute públic de gairebé un bilió d'euros, creixent i proper al 100% del PIB, són dades que defineixen un desastre immanejable, que posen en perill la convivència i derrueixen drets socials fonamentals.

Una crisi d'aquesta envergadura té causes complexes i múltiples, des de la crisi general del capitalisme financer fins al malbaratament i la corrupció propis, passant per un sistema fiscal tan regressiu com injustament aplicat, però tot i el risc de simplificar l'anàlisi per desentranyar les solucions, la principal raó d'aquesta desoladora situació s’ha d’atribuir a la incorporació del nostre país a la moneda única.

Com ara es reconeix, no havia condicions per implantar una moneda única entre països tan desiguals econòmicament sense anar acompanyada d'una fiscalitat comuna. La seva creació implicava, per altra banda, un marc propici per implantar polítiques regressives i antisocials de tot tipus segons la doctrina neoliberal, que ha tingut en la construcció de l'Europa de Maastricht seva màxima expressió. Com es va calibrar en el seu moment, l'Estat del benestar no és compatible amb l'Europa de Maastricht.

Amb la incorporació a l'euro, el nostre país va perdre un instrument essencial per competir i mantenir un equilibri raonable dels intercanvis econòmics amb l'exterior, com era el control i maneig del tipus de canvi respecte a la resta de les monedes. D'altra banda, hi va haver una cessió de sobirania al BCE pel que fa a la creació de liquiditat i aplicació de la política monetària, una institució dominada des dels orígens pels interessos del capitalisme alemany.

Com no podia ser d'una altra manera, el retard i la debilitat de l'economia espanyola davant altres països i la rigidesa absoluta imposada per l'euro van portar durant la dècada del 2000 a un dèficit de la balança de pagaments per compte corrent aclaparador. Es van registrar uns desequilibris insostenibles, com també els va passar a altres països com Grècia i Portugal, capturats en el mateix parany. En els 14 anys transcorreguts des de la creació de l'euro el 1999 fins al final del 2012, el dèficit exterior acumulat va ser de gairebé 700 mil milions euros, que va haver de finançar endeutant-se amb l'exterior. Les entitats creditícies i les empreses espanyoles van demandar més d'un altre bilió d'euros de recursos per als seus plans d'inversions a l'exterior, principalment a Amèrica Llatina.

Fins a l'any 2008, en què es va desencadenar la crisi financera internacional, per les facilitats extraordinàries de finançament, el país va viure un somni, com drogat, alimentant la bombolla immobiliària i aliè als problemes que s'havien gestat. En aquest any tot va canviar radicalment, els mercats financers es van tancar, pels canals no fluïa la liquiditat i la situació de cada deutor es va passar a examinar amb rigor. Amb el canvi abrupte en la posició deutora de la nostra economia davant l'exterior, els passius bruts van passar de 540 mil milions a final d'1.998-2,2 bilions el 2008, el país va entrar en fallida i seguí una profunda recessió que a tots els efectes segueix vigent.

El sector públic es va ressentir profundament des d’aleshores, incorrent en un dèficit desorbitat per la caiguda dràstica dels ingressos, reforçada per l'esclat de la bombolla immobiliària. L'Estat, sobre el qual acaben descarregant totes les tensions de les administracions públiques, ha necessitat centenars de milions d'euros, obtinguts amb l'emissió de deute públic en els mercats interior i exterior, davant la impossibilitat del finançament directe per l'autoritat monetària. Al final de 2007, el deute en circulació de l'Estat era de 307.000 milions d'euros, el 37% del PIB. Al final de 2012 havia pujat a 688,000 milions, el 65% del PIB, i segueix augmentant com correspon a l'evolució deficitària dels comptes públics.

Des del moment que es va admetre la crisi, la política econòmica ha tingut uns trets bàsics inamovibles. La pèrdua de competitivitat de l'economia espanyola ha servit d'excusa per aplicar rigorosament les receptes neoliberals i s'ha tractat de compensar amb l'anomenat "ajust intern", un procés dirigit a disminuir els salaris i facilitar els acomiadaments per abaratir els preus de les mercaderies i serveis espanyols, des del moment en què la via natural i històrica de la devaluació de la moneda està encegada per l'euro. Ajustos, contrareformes laborals i retallades contínues jalonen la política dels últims anys. D'altra banda, la mal anomenada austeritat s'ha imposat brutalment en la política fiscal, com a exigència dels poders econòmics, fent de la lluita contra el dèficit públic el talismà enganyós de la solució a la crisi.

Aquesta política ha produït un retrocés social molt dolorós, ha impulsat inconteniblement el creixement de l'atur i, el que és fonamental, és inútil. El país llisca sense fre i s'estimba cap a una fossa profunda. Els determinants de la crisi segueixen intactes i fins i tot no més degradats. Els passius exteriors no poden disminuir sense que es registri un excedent de la balança de pagaments, cosa pràcticament inabastable per a una economia bastant derruïda i d'escassa competitivitat, i la pesada càrrega de deute públic no deixarà de créixer fins que es dilueixi el dèficit públic, cosa que el mateix govern no arriba a entreveure. La desconfiança és general.

La societat en una cruïlla

Com superar el desastre? L'alternativa a la crisi que defensa la Troica i obertament el PP passa per aprofundir en els ajustos, en l'austeritat i en la destrucció de la cosa pública. L'economia espanyola, com ja li ha passat a Grècia o Portugal, cau pel precipici i es desfondrà en l'abisme, amb unes conseqüències socials dramàtiques i riscos polítics de tot signe.

El PSOE, co-partícip actiu en l'actual disseny econòmic i social, fingeix ara un desacord amb el PP i critica la seva política suïcida, però segueix amarrat al criteri de que l'euro és irreversible.

Les direccions dels sindicats majoritaris, un cop contrastat l'error de càlcul comès amb el sí crític a Maastricht, denuncien ara l'actual estat de coses, però no estan en condicions de proposar mesures anticrisi realment efectives ja que no qüestionen amb coherència l'Europa construïda.

Altres forces, organitzacions i autors de l'esquerra critiquen l'Europa actual i proposen canvis força utòpics i projectes sense fonament, donat el caràcter irreformable de l'Europa sorgida, sobretot després de l'ampliació de la zona euro a l'Est. A les mancances originals de la moneda única s'afegeix el pes que ha cobrat Alemanya com a país hegemònic i la realitat d'una descomposició d'Europa, empresonats alguns països en deutes impagables. La imprescindible i urgent necessitat de trencar amb els lligams dels tractats europeus no pot paralitzar-se ni ser ocultat darrera propostes de projectes d'una altra naturalesa. Per desitjable que sigui una altra Europa, ara és inviable, requereix bases on sustentar ben diferents i de la sobirania perduda de cada Estat.

El fracàs del projecte de construcció d'Europa no es pot amagar, amb independència que no sigui possible determinar quan i com es desbaratarà la insostenible situació existent.

Als signants d'aquest manifest ens sembla clar que l'Europa de Maastricht no podrà sobreviure amb la seva actual configuració, després dels desastres i sofriments que ha causat, a més de buidar de contingut la democràcia i sostreure la sobirania popular. També afirmem que el nostre país no pot sortir de la crisi en el marc de l'euro. Sense moneda pròpia i sense autonomia monetària és impossible fer front al drama social i econòmic, i més quan la política fiscal també ha quedat anul.lada amb el Pacte d'Estabilitat, traïdorament constitucionalitzat.

Cal una moneda pròpia per competir i una política monetària sobirana per subministrar liquiditat al sistema i estimular una demanda raonable. I això com a primera condició ineludible, però de cap manera suficient, per poder desenvolupar una política avançada de control públic dels sectors estratègics de l'economia, entre ells la nacionalització de la banca, de reconstrucció del teixit industrial i agrícola, de defensa i potenciació dels serveis públics fonamentals amb un poderós i progressiu sistema fiscal, d'amortiment de les desigualtats i distribució de la riquesa, del repartiment del treball per combatre l'atur, de derogar les contrareformes laborals i de les pensions, de respecte seriosament al medi ambient , etc., i d'abordar un procés constituent que permeti recuperar i aprofundir la democràcia. Per tot això és necessari despreocupar-se transitòriament del dèficit públic, oblidar-se de fer propostes impossibles al BCE i deixar d'enyorar la Reserva Federal o el Banc d'Anglaterra quan es pot disposar del Banc d'Espanya com a institució equivalent.

El muntant del deute extern és impagable. La seva major part és deute del sector privat, i correspon als seus agents resoldre els problemes que es presenten, inclòs el sector financer, molt compromès. Per això rebutgem tota operació de "rescat" del nostre país i per la mateixa raó considerem com a deute completament il.legítim el contret per l'Estat per proporcionar fons de salvament a les entitats creditícies que no hagin estat nacionalitzades.

Pel que fa al deute públic, l'Estat ha de fer una profunda reestructuració de la mateixa (quitança, moratòria, conversió en moneda nacional) que alleugi la pressió aclaparadora que suporten els comptes públics. D’altra manera, pot donar-se com irremeiable la fallida del sector públic.

No se'ns escapen els problemes i complexitats dels passos que proposem, entre d'altres limitar la lliure circulació de capitals. Tampoc la nostra anàlisi ens impedeix col.laborar en accions, propostes i mobilitzacions amb aquella part de la ciutadania i les seves organitzacions que, sota l'efecte del bombardeig mediàtic al qual som sotmesos o per altres motius, encara no comparteix la nostra opció davant la cruïlla on estem i la necessitat de trencar el nus gordià de l'euro. No obstant això, davant el desastre que ens envolta i les causes profundes que el promouen i s'aguditzen, no podem mantenir-nos muts ni evasius. Al nostre entendre, avui la societat espanyola, que ja ha entrat en una agonia perllongada i sense esperança, no disposa d'una altra opció que sortir de l'euro per impedir l'enfonsament definitiu del país.

Recuperar la sobirania econòmica perduda, fer efectiva la sobirania popular, requereix desprendre dels dogals que ens paralitzen, encarar la crua realitat i dotar-se dels mitjans per traçar un projecte de supervivència que, amb totes les seves dificultats, pot representar també una gran oportunitat per crear una societat sobirana, pròspera, justa, solidària, democràtica, ecològicament responsable i lliure.

(traducció al català d'Alba Sud)