Democràcia econòmica i cooperativisme

L’empresa com a dictadura

Qualsevol intent veritable de fer més lliure l'ésser humà passarà per democratitzar l'esfera de la producció i, per tant, les relacions entre treball i capital, o el que alguns denominen relacions laborals i altres lluita de classes.

En el capitalisme els individus que no disposen de capital suficient per subsistir amb independència, han de vendre la seva força de treball als qui volen contractar-los. Aquest fet converteix els éssers humans sense capital (la majoria) en mercaderies.

D’aquesta manera, en el capitalisme, fent un exercici de simplificació, podem distingir, des del punt de vista de la producció, dos grans grups de persones: aquells que posseeixen els mitjans de producció (siguin fàbriques, hotels o supermercats ) i els que no disposen d'aquests mitjans i han de sotmetre's als primers. Un tercer element en l’equació és l'Estat, el qual és la font publica de l'ocupació necessària perquè el sistema es reprodueixi i s'ampliï, facilitant els serveis bàsics i les infraestructures necessàries que els amos del capital necessiten per a la seva expansió.

Les democràcies representatives han permès la participació d'aquestes majories, de forma limitada, en l’àmbit polític, a traves del vot periòdic. No obstant això, cada dia, els milers de milions d'assalariats que han de llogar la seva força de treball viuen, amb sort, vuit hora diàries, sotmesos a una dictadura: la de l'empresa.

L'empresa és la forma bàsica d’organització del àmbit productiu en el capitalisme. Si bé conviu amb formes de organització del treball en principi més lliures (com els autònoms, els artesans, les unitats agrícoles familiars o les cooperatives), aquestes són subalternes de les primeres.

L'empresa capitalista és una estructura altament jerarquitzada on cada part de l'organització, excepte un, està subordinada a una entitat única i immediatament superior. És el mateix model jeràrquic que trobem en altres sistemes econòmics en la història de la humanitat (l’esclavisme o el feudalisme), als governs, els exèrcits i les esglésies.

El poder d'una persona dins de l'empresa capitalista (i per tant, l'ingrés econòmic i l'estatus social) està directament vinculat amb la seva posició en l'estructura jeràrquica. Els treballadors menys qualificats, i per tant, més prescindibles per a l'empresa ocupen, de fet, la base d'aquesta piràmide social. A la cúspide hi ha els directius, dels quals emanen les ordres que han d'acatar-se (o quedar fora de l'empresa), i, per sobre d’ells, la cúpula directiva i els accionistes, és a dir, els amos del capital de l'empresa, estiguin aquests vinculats directament a la producció o simplement usufructuant les rendes del procés de producció.

L’explotació dels treballadors no es dóna només en l’àmbit de la producció. Com a consumidor de béns i serveis, venuts per grans oligopolis comercials, la renda del treball és sotmesa a l’espoli per la via dels preus i la qualitat del que consumeix. Però és al lloc de treball on l’imposició del model autoritari i alienant es fa més palès.

La jerarquització de les empreses

El capitalisme ha evolucionat molt des dels seus orígens. A meitat del segle XX, els grans estats del nord desenvolupat i industrial (i alguns estats de països en desenvolupament) van incentivar la creació de grans consorcis empresarials amb un control monopòlic i oligopòlic dels mercats, els coneixements i els recursos naturals. Això va permetre el seu creixement desmesurat, fins a superar en poder als mateixos estats que els havien promogut. Aquestes empreses, que anomenem transnacionals, multinacionals o corporacions, van sortir de l'esfera d'influència dels mateixos estats d'origen, van saltar les seves fronteres i van imposar al món un nou ordre organitzatiu, encara més jerarquitzat, el que avui coneixem.

Ja l'any 2005, si s'analitza el patrimoni de les 100 institucions publiques i privades més riques del món, 51 eren empreses multinacionals i 49 estats nacionals. Un estudi recent ha analitzat la xarxa global que conformen les transnacionals i ha conclòs que les 43.060 majors transnacionals analitzades pertanyen en un 80% a 737 mega-multinacionals, i el 40% del valor de totes les transnacionals del món està controlat per un petit nucli de 147 transnacionals, de les quals tres quartes parts són entitats financeres. Mai a la historia de la humanitat el poder ha estat tan concentrat a escala global.

Aquestes empreses multinacionals han aconseguit establir una nova divisió internacional del treball, deslocalitzant la producció cap a aquells llocs on la mà d'obra, les lleis ambientals o els impostos fan més rendible el seu negoci. Han aconseguit fins i tot que els obrers, els que estan la base de la piràmide jeràrquica, competeixin amb altres companys seus, obrers de la mateixa empresa però situats en països amb menys drets laborals.

En controlar els mercats, els preus de matèries primeres i els governs, les transnacionals aconsegueixen convertir les petites empreses, els autònoms o les cooperatives en els seus subalterns i proveïdors de subministraments (tot i sense la necessitat de ser-ne les seves propietàries) i obligar als estats a signar tractats de lliure comerç o a privatitzar els seus béns públics.

En fer-se més i més complexa la integració mundial de la producció, amb l'expansió de les cadenes internacionals de subcontractació de subministraments i aprovisionaments, augmenta el poder de les grans empreses de dictar les condicions en què es realitza el treball, i els hi permet evadir la seva responsabilitat en relació als treballadors/es, les comunitats locals i les societats.

La dinàmica capitalista ha convertit als grans bancs privats en els veritables amos de l’economia mundial, i ens ha convertit a la majoria en la part més dèbil i prescindible  d'una estructura jeràrquica i dictatorial: l'empresa capitalista.

Per tant, parlar de democràcia, implica parlar de democratitzar l'empresa, és a dir, implica canviar l'estructura jeràrquica i de poder dins de l'empresa. I suposa, també, equilibrar el desmesurat poder de les grans empreses sobre de la resta de la societat. Pensar en un nou marc de relacions laborals justes passa doncs per enfrontar aquest repte.

La “taylorització” i la “toyotització”: del treballador prescindible al treballador corporativitzat

Frederick Taylor, a inicis del segle XX, va dissenyar una teoria revolucionària en l’organització empresarial. Mitjançant la divisió d’una feina complexa (que necessitava treballadors molt qualificats o amb molta experiència) en petites parts seqüencials i mecàniques (que podria fer qualsevol persona amb un mínim d’entrenament) va abolir el poder dels treballadors de controlar el procés productiu. Si un treballador experimentat es negava a complir una determinada tasca, l’empresa podria arreplegar un grup de persones sense entrenament i integrar-la fàcilment a la fàbrica, substituint el treballador rebel.

L’actual taylorisme digital implica la substitució del treball d’experts per “sistemes experts” informàtics o per protocols predeterminats que fan més fàcil l’exportació del lloc de treball del personal més qualificat als països amb salaris més baixos. Un exemple clar son els anomenats “call centers”, per a l’atenció telefònica a clients de grans empreses.

Quan el model econòmic capitalista va topar amb les crisis de sobreproducció, van sorgir altres models organitzatius. El “toyotisme”, inspirat en la manera d’organitzar el treball a l’empresa automobilística japonesa Toyota, implicava, en contrast amb el “taylorisme”, l'automatització, el “just-in-time” (just a temps), el treball en quadrilla, el "management-by-stress” (gestionar per estímuls), la flexibilitat del treballador, la subcontractació i el "management participation" (la gestió participativa)

La subcontractació permetia enviar a fabricar parts a petites empreses, on no hi ha sindicats. Quan la gran empresa exigeix als subcontractistes contínues baixes de preus, la petita empresa ho fa recaure a l'esquena dels seus treballadors mitjançant més explotació.

Segons Gounet “amb el management participatiu l'obrer es torna d'alguna manera un petit gerent, el que és responsable de la bona marxa de la producció de la quadrilla i el que lluita perquè es compleixin els objectius fixats pel grup. D'aquesta forma té tendència a oblidar que és un obrer. Es torna solidari amb el seu patró (...). El management participatiu procedeix d'una feixistització de les relacions socials en les empreses. Es recolza sobre una transformació de la consciència dels treballadors en petits gerents, però també sobre un canvi del sindicat en corretja de transmissió dels objectius patronals cap als treballadors”.

Aquestes dues tendències conviuen avui al mon de les empreses. Les que apliquen el “toyotisme” i involucren als treballadors a les decisions no ho fan per a donar-li més poder, sinó per millorar l’eficiència i fer que el treballador tingui com a propis els mateixos objectius que els amos.

El cooperativisme com a eina de democratització

El cooperativisme modern sorgeix durant la Revolució Industrial a Europa com a inspiració dels socialistes utòpics del segle XIX (Owen, Saint-Simon, Fourier), que propugnaven la possibilitat de construir comunitats productives, organitzades segons principis democràtics i d'equitat.

Una de les primeres experiències pràctiques exitoses d’aplicació d’aquests ideals de democratització va ser la Societat Equitativa dels Pioners de Rochdale (Rochdale Equitable Pioneers Society) fundada el 1844 a Rochdale, Anglaterra. 27 homes i una dona, obrers i aturats de la indústria tèxtil, van crear una cooperativa de consum per adquirir aliments més barats. Copiant d'una institució de Manchester, la "Societat de Socors per a Casos de Malalties i de Sepelis", les disposicions que més s'emmotllaven als seus propòsits, introduint les modificacions i afegits convenients, van crear una forma d’organització econòmica que s’havia d’inscriure en el marc d’uns principis: els de la lliure adhesió i lliure retir dels associats; el control democràtic de les decisions; la neutralitat política, radical i religiosa; les vendes al comptat; la devolució d'excedents als socis; l’interès limitat sobre el capital i l’educació contínua. Aquests, coneguts com els “Principis de Rochdale”, van ser assumits per les modernes cooperatives a tot el món, tot i que han evolucionat amb el temps.

Actualment, els principis cooperatius, segons l'Aliança Cooperativa Internacional (ACI), que tota organització cooperativa ha de complir són:

1r. Adhesió voluntària. Les cooperatives són organitzacions voluntàries. Són les sòcies i els socis els qui prenen la decisió de formar-ne part. La cooperativa està oberta a totes les persones que poden aportar-hi el seu treball o usar-ne els serveis i/o que estan disposades a acceptar les responsabilitats de ser-ne socis, sense discriminació de sexe, raça, opció política o religió.

2n. Gestió democràtica per part dels socis. Les cooperatives són organitzacions gestionades democràticament pels seus socis i sòcies, que participen activament en la fixació de les polítiques d'actuació i en la presa de decisions. La participació suposa el dret i el deure de ser escollit per als càrrecs socials de la cooperativa. La distribució de vots no es basa en el capital, sinó que cada soci té un vot.

3r. Participació econòmica dels socis. Per formar part d'una cooperativa cal aportar un capital, que es fixa als estatuts. Els socis gestionen el capital de manera democràtica. La distribució dels excedents es fa retribuint de manera principal la participació en l'activitat cooperativitzada o el treball, no la participació en el capital.

4t. Autonomia i independència. Les cooperatives són organitzacions autònomes, gestionades pels seus socis que han de mantenir la llibertat de controlar el seu propi destí.

5è. Educació, formació i informació. Les cooperatives ha de tenir projectes d’educació i formació als socis i sòcies i als treballadors perquè puguin contribuir al desenvolupament de les seves cooperatives d'una manera eficaç. També informen el gran públic (entorn), especialment els joves i els líders d'opinió, de la naturalesa i beneficis de la cooperació.

6è. Cooperació entre cooperatives. Les cooperatives serveixen als seus socis i sòcies d'una manera eficaç i enforteixen el moviment cooperatiu treballant conjuntament mitjançant estructures locals, nacionals, regional i internacionals.

7è. Interès per la comunitat. Les decisions que pren la cooperativa han de ser responsables amb l'entorn on està situada i promoure la participació en el desenvolupament de la comunitat.

El que és fonamental d’una cooperativa es la primacia del treball sobre el capital. El vot d’una persona amb poc capital i el d’una amb molt val el mateix a l’assemblea de la cooperativa (al contrari que els accionistes d’una societat anònima).

I igualment ladiversitat: dintre del marc de la llei (que normalment regula els mínims de les rendes que s’han d’ reinvertir en l´empresa o en educació i l’ estructura mínima de funcionament) la cooperativa es lliure d’ organitzar tota la seva activitat com ella vulgui, respectant els principis cooperatius. L´educació permanent de socis i sòcies és un objectiu fonamental de la cooperativa. I laparticipació activa dels associats és clau per al seu funcionament democràtic. L´assemblea de socis es l’òrgan màxim d’una cooperativa que escull una junta directiva (normalment amb limitació de temps als càrrecs), una junta de vigilància i un comitè educatiu, tots ells, càrrecs revocables per decisió col·lectiva.

Els límits externs del cooperativisme

Les cooperatives s’ han desenvolupat dins del capitalisme, per la qual cosa integra, cap a fora de la cooperativa, els mateixos comportaments d’una empresa qualsevol, en la mesura que ha de competir en qualitat i preu, reduir costos, fer servir tècniques de màrqueting i gerència, etc.

Un exemple recent l’hem vist a la Corporació Mondragón, la cooperativa mes gran d’Espanya i del món (103.000 persones i 120 cooperatives associades), la qual deia al seu comunicat davant de l’imminent tancament de Fagor que “hi ha una qüestió fonamental que té veure amb la capacitat (...) de competir al mercat global i adaptar-se a tots els canvis que s'estan produint en el sector amb nous competidors i noves regles de joc. I això és comú a qualsevol empresa, independentment de la seva naturalesa jurídica”.

El cooperativisme molts cops s’ha desenvolupat impulsat pels Estats, ja fos com:

a) Una manera de fer més eficients el serveis en fer-los col·lectius, com el cooperativisme agrari amb serveis de centrals de compra, aprovisionament i comercialització col·lectivitzats. Té com a objectiu maximitzar les economies d’escala. Aquest cooperativisme de serveis és, normalment, una unió de propietaris individuals (no es col·lectivitza la terra o els mitjans de producció, sinó els serveis).

b) Una manera d’implementar polítiques o projectes estatals que afecten a amplis col·lectius, normalment amb la justificació de la lluita contra la pobresa. 

Molt d’aquest cooperativisme es clientelar, manté poca independència de l´Estat, és fràgil i poc ideologitzat.

Hi ha cooperatives que són, de fet, multinacionals, com per exemple, la cooperativa Ricelan Foods, dels EEUU, amb 9.000 grans productors d’Arkansas com a socis, és la propietària d’Agricorp, empresa privada que té el monopoli a Nicaragua de la farina de blat, l’arròs i la sal.

A l´altra banda de l´espectre, trobem un cooperativisme altament polititzat creat al voltant de la lluita pels drets socials i econòmics (com la lluita per la terra del Moviment dels Sense Terres (MST) de Brasil o per l´habitatge digne de les cooperatives de la FUCVAN a l’Uruguai).

Podríem dir que “l’hàbit no fa al monjo”, perquè realment el moviment cooperatiu és profundament divers i complex, i no sempre progressista.

Els límits interns

La capacitat d’una cooperativa en l’acompliment dels principis cooperatius depèn de forma fonamental de la qualitat dels seus associats. I especialment:

a) del seu nivell educatiu formal, de manera que pugui comprendre i participar en decisions que de vegades són complexes i requereixen coneixements tècnics;

b) de la seva educació en valors (solidaritat, ètica);

c) de la seva apropiació dels principis cooperatius, com a praxis quotidiana;

d) de la confiança entre els socis;

Es comú trobar, en el marc cooperatiu, caciquisme, manca de participació, manca de transparència i directius que s’aprofiten de la seva situació privilegiada en la gestió de la informació.

Els mecanismes de lluita contra aquets vicis no són diferents d’altres que es proposen al control social d’ens estatals: auditoria social (interna a través de les juntes de vigilància o externes), continua formació tècnica i en valors, limitació a la durada dels càrrecs de direcció, periodicitat de les assemblees, transparència interna, comunicació fluida, etc.

En un món altament competitiu, les cooperatives més grans han integrat personal molt qualificat en gerència empresarial, generant una distancia cada vegada més gran entre els socis i els tècnics, els quals assumeixen gran part de les decisions quotidianes de l’empresa. En créixer, les cooperatives solen contractar personal laboral que no es soci per la qual cosa es creen dues forces laborals (els que voten a l’assemblea i els assalariats no socis), tot i que algunes legislacions limiten el percentatge de treballadors no associats.

Aquest darrer fet ha generat conflictes amb els sindicalisme, doncs el doble rol del soci cooperativista (d’amo de l’empresa i treballador) i la seva relació amb el treballador no associat, limita la tradicional posició sindical de lluita de classe dins l´empresa.  

El relleu generacional a les cooperatives no es fàcil. Moltes cooperatives limiten la presencia dels fills i filles a l’empresa pel fet que sense una política molt ben dissenyada es poden donar conflictes d’interès i un excés de proteccionisme d’actituds poc positives de la segona generació integrada.

La cultura de la comoditat que s’ha imposat al món desenvolupat fa que moltes tasques de seguiment i participació dins la cooperativa de part dels socis es deleguin. Com deia Oscar Wilde, “el problema del socialisme és que et lleva moltes tardes lliures”.

Quan els socis d’una cooperativa no ha interioritzat els principis que la fan diferent de les empreses tradicionals, aquesta es més fràgil. Un cas paradigmàtic va ser la cooperativa líder del sector agroalimentari català, la Cooperativa Agropecuaria de Guissona, amb un volum de negoci de gairebé 100.000 milions de pessetes al 1999 i que l’any 2000 es va transformar en una Societat Anònima, permetent la venda d’accions de les àrees més lucratives (les de processament i comercialització d’Àrea de Guissona i les filials Alpisa, Alsicor y Proporsa) i l’intent posterior de sortir a borsa. Amb la fórmula de franquícia, va obrir més de 385 botigues, de las quals només el 3% son propietat del grup. Possiblement el fet de que els socis de la cooperativa fossin a la vegada petits o mitjans propietaris agraris, amb una visió del mon poc crítica amb el sistema capitalista, va fer més fàcil el pas cap a una forma jurídica menys democràtica

Els potencials del moviment cooperatiu per a la democratització de l´economia

Possiblement el cooperativisme és la forma més avançada d’organització democràtica de l’empresa. Està present a tots els sectors econòmics, des de la producció agrària als serveis professionals i econòmicament és prou representatiu. Segons l’ACI al 2012a nivell mundial les cooperatives conten amb gairebé 1.000 milions de socis i generen 100 milions de llocs de treball, un 20 % més que les multinacionals.

Les vendes de les 300 empreses cooperatives més grans del món al 2012 sumen 1.1 trilions de dòlars, import comparable al PIB d'algunes de les economies nacionals més importants. Només a Catalunya representen (en vendes) un 2,3 % del PIB català (4.600 milions d’ euros), agrupant una massa salarial de 932 milions d´euros l’any. Tot i ser diversa i complexa l’economia cooperativa és prou gran per generar economies d´escala cooperatives que puguin competir amb grans empreses i multinacionals.

El cooperativisme té un potencial de creixement ràpid, tant a l´esfera de la producció com a l’esfera del consum. En aquest sentit, tot i que la major part de la forca de treball és ocupada per empreses capitalistes, tradicionalment i en aliança amb el sindicalisme de classe, els treballadors han pogut crear espais cooperatius “fora de l’empresa”, a l´esfera del consum. Així les coses, a la vegada que els sindicats cerquen obtenir un salari més just i unes majors garanties laborals; les cooperatives es constitueixen per possibilitar l'accés a béns i serveis en condicions menys oneroses que el que s’ofereix en el mercat dominant, establint així una espècie de simbiosi entre ambdues formes d'organització dels treballadors.

Aquest cooperativisme de consum és igualment important perquè l’explotació al sistema capitalista no es dóna només en l´esfera de la producció (apropiació de la plusvàlua) sinó també en l´esfera de l´intercanvi. Donat que gran part dels monopolis més importants es troben en la distribució de béns (la segona empresa més gran en vendes del món no vinculada a les finances i al petroli, l’any 2012, va ser la cadena de supermercats detallistes Wal Mart), és en aquest àmbit on es dóna un segon espai d’explotació del treballador, amb el control dels preus i les cadenes de subministrament, la programació de l’obsolescència, la publicitat consumista i el control dels espais de distribució al detall.

Un bon exemple de com el cooperativisme democratitza l’economia des de el consum és la cooperativa catalana Som Energia, que compte amb més d’onze mil socis i sòcies, que treballen pel “desig de canviar el model energètic actual i treballar junts per assolir un model 100% renovable”.

Per la seva banda, el sector financer s’ha configurat com un altre element explotador del treball fora de l’esfera de la producció. Davant l’actual model de banca explotadora, sorgeixen també les banques ètiques. COOP57 és una cooperativa de serveis, adscrita als principis de la banca ètica, que “destina els recursos propis a donar préstecs a projectes d’economia social que promoguin l’ocupació, fomentin el cooperativisme, l’associacionisme i la solidaritat en general, i promoguin la sostenibilitat sobre la base de principis ètics i solidaris”. Amb mes de 2.000 socis col·lectius i individuals és un bon exemple d’integració cooperativa contra la lògica neoliberal a les finances.

Gran part del treball avui en dia és generat pel treball autònom o per empreses sense treballadors, majoritàriament petits comerciants. En el cas de Catalunya, de les gairebé 600.000 empreses existents, la meitat (294.292) són persones físiques. La possibilitat d’articular aquesta massa de treballadors sota figures cooperatives de producció i serveis es amplíssima. Aquesta unió de forca laboral podria generar economies d’escala que poguessin crear un competidor solidari davant el domini del mercat que tenen avui les grans empreses i multinacionals.

El cooperativisme pot ser una eina molt potent per a la creació de monedes socials, no subjectes a l’especulació ni a la generació inorgànica, que dinamitzin les economies locals. Un cas d’estudi es el de la Societat Cooperativa Wir, creada a Zurich al 1934, i que fa servir una moneda pròpia (únicament per a petites i mitjanes empreses) que es fa servir a més de 62.000 botigues suïsses adherides a la xarxa, amb una facturació anual de mes de 1600 milions de francs suïssos.

Cooperativisme i polítiques públiques

Una política pública de foment del cooperativisme, evitant el clientelisme polític, podria donar a curt i mig termini un mapa econòmic molt més democràtic i solidari. Només com a exemple, pel cas de Catalunya, podríem apuntar algunes propostes del seu contingut:

a) Promoció del la relació directe de productors-i consumidors. Es podrien escurçar les cadenes del sector agroalimentari (i d’altres) enllacant (inicialment) la producció agrària cooperativa amb una xarxa de cooperatives de consum a ciutats i pobles. El consum de proximitat hauria d’ésser beneficiat amb polítiques d’identificació diferencial dels productes i avantatges impositives per la reducció de la petjada ecològica de les transaccions comercials.

b) Acords de compres públiques prioritàries al sector cooperatiu. Una llei que prioritzés les adquisicions estatals a les cooperatives fomentaria el creixement ràpid del sector.

c) Escoles de cooperativisme i cooperativisme a l’Escola. La unió voluntària de part dels fons que totes les cooperatives han de dedicar a formació i educació constituiria un element d’ expansió ràpida del cooperativisme. Es podrien crear escoles autònomes de formació tècnica i en valors i principis cooperativistes. La introducció al currículum acadèmic del cooperativisme com a eina de democràcia econòmica, des de batxillerat i FP fins a les universitats i escoles de negoci, fomentaria també el seu creixement.

d) Cooperatives internacionals (istes). El foment d’acords comercials i intercanvis de producció i serveis amb cooperatives de fora de Catalunya, en el marc dels principis de comerç just, podria frenar la globalització inequitativa i substituir-la per un marc de relacions comercials no explotadores.

e) Monedes locals. Si els socis i treballadors de les cooperatives catalanes decidissin cobrar un 5% del salari en forma de moneda cooperativa (només es podrien comprar béns i serveis a l´entorn cooperatiu) es crearia un mercat de 46,6 milions d’euros anuals immediatament. Aquesta moneda es podria ampliar a entitats d’economia social i sindicats, en condicions similars. Sense sortir de l’euro, la possibilitat de la creació de monedes no subjectes a l’especulació dels mercats, es faria factible en el marc d’ un moviment cooperatiu ampli. 

f) Tributació especial. L’eliminació o reducció dels impostos en les transaccions entre cooperatives i intra cooperatives fomentaria la competitivitat del model solidari enfront les grans empreses que fan servir els paradisos fiscals i els escuts legals com a mecanisme d’evasió fiscal.

El cobrament d’impostos d’ens estatals en moneda social cooperativa, en un percentatge que s’anés incrementant en el temps, obligaria al sector públic a fer part de les compres i contractacions al sector cooperatiu i a la dinamització de les economies locals.

g) Recuperació d’empreses. La possibilitat que les empreses que tanquen puguin ser adquirides pels treballadors en règim de cooperatives amb fiançament públic o la priorització del pagament de deutes als treballadors en forma de propietat col·lectiva de les empreses, pot ser un element dinamitzador de la reconstrucció del teixit productiu amb base democràtica.

Breus conclusions

El foment del cooperativisme, a curt termini, és una via molt important (però no única) per l’expansió de la democràcia i la justícia en l’àmbit productiu. El cooperativisme és una escola de participació i justícia al lloc de treball. No es pot imposar com a model per decret, perquè el seu principi bàsic és la voluntarietat. Això implica un camí lent de conscienciació i d’incentius. I potencialment és clau per iniciar una política de monedes socials fora de l’euro (sense haver de sortir de l’euro immediatament).

Les propostes de polítiques públiques de foment del cooperativisme requereixen un apropament al sector, escoltar les seves propostes i incorporar-les en un pla d’acció econòmic.

No tot el cooperativisme es anti-capitalista (si bé el moviment ho ha estat als seus orígens). Ens trobarem una part de cooperativistes reticents a polítiques més radicals. No se’ls ha d’apartar però del procés, si no que caldria encetar un procés d’apropament i conscienciació. També ens trobarem experiències actuals de les cooperatives molt enriquidores i d’ avançada.

No totes les cooperatives acompleixen els principis cooperatius. Moltes són ostatges de les seves pròpies burocràcies i tecnocràcies gerencials. I hi ha d’altres empreses d’economia social que s’ han de tenir en compte en el sistema cooperatiu, tot i que no en tinguin aquesta figura jurídica. El marc dels principis cooperatius s’ha d’ampliar incorporant un sistema d’auditoria a partir d’indicadors econòmics, socials i ambientals que puguin donar una lectura més acurada dels impactes positius de les empreses solidaries i democràtiques enfront del model actual.

Les aliances entre cooperatives a nivell internacional poden donar pas a una globalització basada en un model de equitat i justícia enfront del model jeràrquic i explotador de les multinacionals. En establir acords entre empreses de treballadors lliurement associats, i la construcció d’entitats multinacionals sobre principis cooperatius es poden crear xarxes on el Sud i el Nord tenen igual representació en el moment d’establir polítiques d’intercanvi.

Per últim, una triple aliança entre sindicats, cooperatives i moviments socials (els que lluiten per l’habitatge digne, les energies renovables, les finances ètiques i el consum de proximitat) podria convertir a l’actual classe treballadora (avui tan  desideologitzada, atomitzada i poc organitzada) en un mur autogestionari on s’estavellin les polítiques neoliberals globals i locals, que intenten fer d’ aquest “sistema-món” una gegantina gàbia pels treballadors i treballadores.