El TTIP i món l'agroalimentari

El també anomenat TAFTA, més conegut com TTIP, va ser una proposta realitzada el febrer del 2013, quan els líders de la Unió Europea i Barack Obama van adoptar un compromís per començar la seva negociació. La primera trobada va ser el mes de juliol d’aquell mateix any i es va acordar finalitzar la ronda de negociacions amb un acord a finals del 2014.

Amb aquest acord no només es tracta de prescindir dels aranzels duaners i obrir el mercat als inversors financers, la major part de les negociacions s'han concentrat a eliminar aquelles pautes o reglamentacions que solen estar enfocades a protegir el medi ambient, treballadors i consumidors, que com és evident, interfereixen intensament en l'objectiu i interessos de les grans corporacions i els seus accionistes.

El TTIP se'ns està venent a la ciutadania com una poderosa maquinària virtual que ens portarà a un creixement sostingut fins a un 1% del PIB, acompanyada d'un augment de centenars de milers de llocs de treball. Una autèntica exageració, que omet els llocs que es destruirien, però que serveix perquè d'aquesta manera puguin tenir una simulada justificació per seguir negociant amb l'opacitat i evident manca de transparència. Un projecte de liberalització del mercat transatlàntic entre els EUA i la UE, promogut per les elits de les grans corporacions i la cúspide de la política europea i nord-americana que promet tantes millores, i resulta que també ve acompanyada de grans modificacions regulatòries mediambientals, socials i financeres, que evidentment limitarà a la baixa els drets de la ciutadania i generarà un establiment a l'alça del poder d'aquestes corporacions, assumint el control i lideratge als EUA i la UE.

Una de les propostes dels EUA és reduir el principi de la precaució de la UE i els estàndards laborals que garanteixen o intenten garantir una estabilitat laboral i seguretat. La Comissió Europea, aprofitant el TTIP, pretén reduir els estàndards i normatives que existeixen en aquest moment a la UE per les proves de seguretat, per exemple, en la maquinària i aparells dedicats a la medicina, així com els mateixos test de control dels medicaments, com també en la regulació financera. A través dels drets de propietat intel·lectual de les grans corporacions, tindran repercussions directes i importants conseqüències sobre pacients de la medicina, consumidors i els propis agricultors.

Agricultura i consum

Tant a la UE i com els EUA, les associacions de consumidors, sindicats, agricultors, activistes del medi ambient, treballant de forma conjunta, ja han emprès la lluita contra la fosca agenda corporativa i política. Creient i basant-se en el principi de la democràcia, estan exigint que hi hagi un debat públic i participatiu en les negociacions per millorar les normes de comerç i la indústria agroalimentària internacional.

Amb una harmonització de les normatives i dels estàndards de la UE i els EUA, que en teoria només pretén eliminar els aranzels, en realitat el que s'està buscant és eliminar qualsevol tipus d'obstacle que suposi una barrera per al comerç transatlàntic i permetre així l'expansió sense límit de la macro-indústria per satisfer la seva voracitat i desmesurat afany de control econòmic. Amb la conclusió de les negociacions, en el cas de tancar els acords en aquest sentit, al nostre territori i allà on nosaltres hem decidit no modificar genèticament els aliments, no tractar amb hormones la vedella i el porc, no utilitzar clor per eliminar els microbis de la carn d'au especialment de la de pollastre, amb el TTIP estaríem donant llibertat a aquest tipus d'accions sobre l'alimentació, deixant en un segon pla el "Principi de precaució" en què es basen les regulacions europees alimentàries i en conseqüència, també els drets dels consumidors.

L'eliminació de les barreres aranzelàries i les reguladores dels estàndards, ens portaria a una obertura del sector agrícola a les grans corporacions americanes i a una major concentració dels poders econòmics a costa dels agricultors.

Les dimensions de les explotacions als EUA són molt més grans que les europees (de mitjana unes tretze vegades). El creixement de les grans indústries agroalimentàries gestionades pels immensos grups corporatius que han de reportar beneficis només als seus inversors, s'han anat concentrant en tan sols dos milions d’explotacions en tot el territori nord-americà davant els tretze milions de la UE, que a més de ser més petites, en gran part són gestionades a nivell familiar i que solen cobrir les quotes i exigències de les demandes territorials proporcionant així un producte de proximitat fresc i de qualitat certificada, adaptant-se a una sèrie de regulacions molt més restrictiva, el que comporta una major garantia dels productes del sector agroalimentari.

En el cas que s'instauressin els acords que s'estan negociant, el treball que des dels sindicats agraris s'ha realitzat durant els últims anys per millorar la política agrària, tant nacional com europea, i tot el que a dia d'avui aquests sindicats i organitzacions agràries han aconseguit, patirien un gravíssim retrocés. Això induiria una reducció en les xarxes i connexions directes que des de fa temps s'estan establint entre el consum i la producció, una gran ruptura en els sistemes de l'alimentació de proximitat tant local com regional. També sostrauria a les institucions públiques (nacionals o locals) la capacitat per desenvolupar polítiques per promoure el consum responsable, ecològic i de proximitat a través de la compra pública per consolidar el teixit econòmic local. En canvi, amb aquest nou sistema, estaríem donant carta blanca a les grans concentracions industrials del sector agroalimentari, havent de competir amb preus més baixos, una macro-industrialització del sector que causaria un augment de l'atur a les zones rurals, taxa d'atur que ja és massa alta, tal com va admetre un estudi oficial de la mateixa Comissió Europea.

Per facilitar l'entrada de productes de les grans empreses de la biotecnologia agroalimentària permesos a les normatives dels EUA, les propostes que es discuteixen en les negociacions del TTIP intenten que des de la UE s'assumeixi el reconèixer-los com iguals als aliments no modificats genèticament. En aquest cas, la UE estaria acceptant el canvi o bé, cedint a una transacció a la baixa part de l'actual legislació d'etiquetatges que exigeix ​​que siguin identificats aquest tipus de productes, estimulant i facilitant d'aquesta manera que els productes modificats genèticament no hagin de ser revisats tal com la legislació europea de l'Autoritat de seguretat Alimentària requereix en l'actualitat amb el test de seguretat o ser etiquetats. El mutu reconeixement dels estàndards i normatives de la UE i els EUA pel que fa a l'etiquetatge, debilitaria el "Principi de Precaució Europeu".

Les diferències entre els models d'agricultura entre els EUA i la UE són massa grans com per poder establir una sèrie de normes que igualin la capacitat competitiva i una obertura justa i per igual al mercat. L'eliminació de totes les barreres al lliure comerç en aquest sector de l'agricultura i la indústria agroalimentària –com ja hem dit anteriorment– beneficiaria les grans corporacions com Bayer, Monsanto, DuPont-Pioneer, DowChemical, Basf, Syngenta, etc., empreses dedicades a la producció d'aliments genètica i químicament modificats, així com també el control de les patents dels productes carnis, vegetals i llavors.

La societat europea ha presentat en els darrers anys una major resistència davant de la proliferació dels cultius transgènics i més exigències sobre la sanitat alimentària, i aquesta és la raó de l'actual normativa amb majors proteccions ambientals i al consum en termes comparatius.

Malgrat la greu crisi que pateix el sector agrari del nostre continent per l'absència de polítiques comunitàries més actives en la seva defensa, el ritme de pèrdua de petites i mitjanes extensions, explotades majoritàriament pels nuclis familiars, ha estat comparativament menor, en general, al de l'espai rural nord-americà. Aquest fet ha contribuït a que avui puguem gaudir d'una agricultura tradicional –en molts casos ecològica– i a mantenir una major varietat de productes seleccionats de forma natural. Amb l'homologació de les normatives que es proposa al TTIP, ens trobarem que aquestes grans corporacions empresarials del sector agroalimentari, amb el potencial suport del seu gran ventall de productes cultivats per tot el planeta amb tècniques latifundistes i pràctiques depredadores de tots els ecosistemes naturals, entraran a competir sense obstacles a l'espai europeu.

Aquesta és una experiència demostrada sobretot en gran part de Centre i Sud-amèrica, Àfrica i també a l'Índia i al sud-est asiàtic: en aquests països s'està fent desaparèixer la petita indústria agrària familiar, primer adquirint les quotes del mercat a preus extraordinàriament baixos, de manera que la fallida d'aquestes petites explotacions familiars ha estat, i és, un fet constatable, que els ha obligat a acceptar una de les dues possibilitats que els han presentat: una és vendre amb previ compromís tota la producció anual implantant l'obligació de comprar les llavors i els productes fitosanitaris (productes que en la major part de les ocasions amb patents de la seva propietat) també imposant en la major part de les vegades el tipus de cultiu; i la segona possibilitat és vendre les terres a empreses del mateix grup o de nova creació únicament amb aquest objectiu i a preus abusivament baixos per implantar els latifundis per augmentar la producció agroindustrial.

Monsanto amb el 26%, DuPont-Pioneer amb el 18% i Syngenta amb el 9% són les tres empreses que es reparteixen la major part de la quota de mercat de la compra i venda de llavors a escala global, arribant a manipular i treure beneficis del 53% de les transaccions de llavors de tot món. Aquestes tres empreses, unides a les 6 empreses següents en el rànquing, controlen el 75% del mercat global en aquest sector segons dades del Grup ETC. En el marc del TTIP el potencial d'aquestes empreses, suposaria una gran oportunitat per intervenir en la monopolització del sector també a Europa i especialment als països i comunitats agràries del sud, que és on més varietats de llavors locals seleccionades de forma natural i a través de la història. Aquestes llavors autòctones representen una competència directa per a les hibrides transgèniques propietat de les multinacionals, que impedeixen que l'agricultor obtingui les seves pròpies llavors passant a ser un longeu client potencial a mercè dels productors i les seves empreses biotecnològiques.

Les multinacionals no han escatimat en posar sobre la taula els seus recursos econòmics amb l'objectiu d'interposar demandes legals contra els agricultors que intenten conservar, al·legant el dret a la propietat intel·lectual o patent. L'objectiu final d'aquest tipus de grans empreses és controlar l'essència dels aliments esterilitzant genèticament les llavors per augmentar la quota de mercat i per descomptat, els beneficis revertir beneficis als seus inversors accionistes.

 Amb la implantació del TTIP, les possibilitats de negociació amb les institucions públiques i els òrgans de govern amb els agricultors, sindicats i entitats del sector agrari es veurien minvades per la intensa i agressiva pressió exercida pels lobbies representants de les grans corporacions. En el moment de poder negociar les polítiques agràries, els gabinets d'advocats que les corporacions tenen en plantilla, són molt capaços (com ha fet el Mèxic però també al Canadà) d'arribar a exercir tal pressió sobre els governs que el desviament de les intencions polítiques cap a una direcció d'interès per a les grans corporacions sota l'amenaça d'interposar demanda davant d’un tribunal d'arbitratge empreses/estat com els que proposa el TTIP, que lògicament també estaria pensat i desenvolupat a mida d'aquestes corporacions. El Govern de Canadà ha perdut absolutament tots els judicis contra les empreses dels EUA, que en matèria d'agricultura i medi ambient els van ser interposades les demandes amb el concepte d'haver minvat els beneficis de les empreses a causa dels impediments i/o restriccions mediambientals que tenen les lleis canadenques, que són les més semblants a les de la UE.