Subhasta climàtica: el miratge dels xecs caritatius

Recent inaugurada la conferència prèvia de Barcelona, s’acumulen els indicis que les negociacions acabaran amb una foto final positiva, com han anat recomanant els assessors d’imatge de les transnacionals i els grans estats industrials. L’escenari amb què s’arribarà a Copenhaguen resulta prou diferent al que es preveia fa pocs mesos: l’enorme rescat amb diner públic dels deutes criminals de bancs i corporacions privades està permetent reprendre el comandament de la governança global en els termes habituals. Els elements clau són la determinació a avançar amb passes petites i la reducció de les diferències d’interessos i necessitats a una qüestió de diners.

Passada la fase de crisi a tomba oberta que feia témer que no quedaria altre remei que incrementar la regulació, el control democràtic, del sistema financer i, en el cas de la protecció del clima, la substitució de Kyoto per un acord complet amb caràcter normatiu per al conjunt de les activitats contaminants, l’elit industrial i política mundial respira alleujada. Als EUA, la societat més contaminant del Planeta si ho mirem per càpita, l’Administració Obama ja ha deixat clar que “no té temps” d’arribar a Copenhaguen amb cap llei o projecte de cura del clima aprovat, ja que la prioritat és la reforma sanitària interna. L’amfitriona de la cimera, la ministra conservadora danesa, Connie Hedegaard, ha deixat d’incomodar indústries fonamentals per a l’expansió del neoliberalisme i ja no parla ni en broma d’introduir una taxa sobre el turisme internacional en avió i el transport marítim de mercaderies, dos oblits monumentals del tractat de Kyoto i que hipotequen cada vegada més acusadament qualsevol reducció real global. S’imposa el “realisme”, és a dir, les tècniques de management apreses a Harvard: la cimera ha de sortir bé i seria millor un gran acord amb petits gestos positius que no pas una ruptura per no ser capaços de reformar en un sentit just i sostenible el sistema de consum dels estats industrialitzats.

Perquè el món s’ho empassi, res millor que desviar el focus cap a la factura: què val protegir el clima i qui pagarà. Aquest és l’idioma natiu del neoliberalisme que ens ha dut al precipici i hom pretén que sigui l’eina intercultural compartida (“si posem diners per enmig, tothom en voldrà una part i, per tant, ja hem guanyat”) que faci possible l’acord. Fa uns dies, el New York Times ho resumia amb cruesa: “L’obstacle més gran per a l’acord climàtic global pot ser com pagar-lo”. La subhasta està agafant velocitat. Si els economistes oficials parlen de 100 miliards de dòlars any per subvencionar la mitigació del caos climàtic al Sud, hi ha força entesos que creuen que la xifra hauria de multiplicar-se per deu. La Xina, que ja és líder absolut en emissions, no vol ni sentir parlar de pagar res. Mentrestant, els estats més vulnerables, com ara els africans (Le Monde, 15 de setembre de 2009) o els insulars amenaçats d’inundació permanent, amenacen de marxar de la subhasta.

Els EUA, la UE o l’inefable govern espanyol (que, per guanyar imatge internacional a les portes d’assumir la presidència de la UE el proper gener, acaba d’anunciar que donarà la irrisòria suma de 100 milions d’aquí al 2012) s’esforcen a fer veure darrerament que firmaran “generosos” xecs a Copenhaguen per salvar el clima. Però: qui pot refiar-se de la seva paraula? Segons la citada crònica del NYT , el flamant Fons d’Adaptació de les Nacions Unides, creat el 2008, per finançar projectes al Sud que mitiguessin l’escalfament global i que s’havia de nodrir tant dels mercats del carboni gestionats per la pròpia ONU com amb donacions voluntàries del Nord, a penes ha recaptat fins ara 18 milions de dòlars quan se’n preveien un mínim d’1.6 miliards.

Per adonar-se de la hipocresia de l’elit industrialista a costa del clima de tothom, resulta escruixidor el contrast amb la fabulosa suma de diners públics que en menys d’un any han aconseguit desviar per salvar els problemes financers de bancs i transnacionals privades que han fet el seu agost amb l’especulació sense fronteres. Les estimacions varien, però van d’un mínim de cinc fins als 13 bilions de dòlars. És a dir, el cost d’entre dues i quatre guerres d’Iraq com l’actual. O entre 30 i 90 vegades els pomposos Objectius del Mil•lenni de les Nacions Unides, adreçat a reduir a la meitat la pobresa abans del 2015.

Al rerefons, per als 200 milions de persones que poden esdevenir refugiats ambientals el 2050, l’èxit de la “fira de Copenhaguen” serà irrellevant. El risc que el caos climàtic generi noves i terribles línies de conflicte entre el Nord i el Sud és elevadíssim, com diu el psicosociòleg Harald Welzer. Per tant, el batec de fons del que necessitem a Copenhaguen és evident: justícia climàtica per al Sud en un context de reducció dràstica de l’estil de vida consumista del Nord i els estats emergents com la Xina i l’Índia. Fer altra cosa, com distreure’s amb xecs caritatius, no evitarà l’explosió de les migracions Sud-Nord per sobreviure.