Contacte Butlletí

Informació de Campanyes | Turisme Responsable | Catalunya

23-07-2015

Tot Inclòs o l’obertura del debat sobre el turisme a les Illes

Irene Jaume Gambín | La Directa

Dilluns 13 de juliol es presentà a la Ciutat Invisible a Barcelona el monogràfic "Tot Inclòs", creat l’any passat per la Coordinadora Llibertària de Mallorca i que enguany han publicat la seva segona edició.

La segona edició del Tot Inclòs, ha estat un treball conjunt entre la Coordinadora Llibertària de Mallorca (CLM) i el Front Comú en Defensa del Territori, col·lectiu nascut l’estiu passat per qüestionar el model territorial de les Illes. Els dos números es poden consultar gratuïtament a la seva web.

Si analitzam el PIB de les Illes Balears trobarem que del 100%, un 86% l’ocupa el sector serveis, del qual l’activitat turística és gairebé la meitat, un 45.5%. A banda de la dada representativa pel que fa a aquest indicador econòmic, la realitat és que a les Illes Balears, amb una població aproximada d’1.200.000 persones, l’any passat hi van arribar per aire o mar 13.5 milions de visitants. De dades n'hi ha moltes més, però només amb aquestes dues ja es visualitza un panorama fortament marcat pel turisme. Aquest turisme, com explicà Gaspar (membre de la CLM) provoca efectes socials, econòmics, polítics, mediambientals i culturals al conjunt de l'arxipèlag. El ponent recordà una dada aportada per Ivan Murray (geògraf de la UIB) qui a la seva tesi «Geografies del capitalisme balear. Poder, metabolisme socioeconòmic i petjada ecològica d'una superpotència turística» calcula que l'arxipèlag balear necessitaria 14,7 arxipèlags per poder satisfer les necessitats del negoci turístic. La xifra de tones per habitant/any, 44 en el cas de les Illes, les acosta més a indrets com Holanda o Japó que no a la mitjana de l'estat espanyol.

A banda de l'evident i elevada petjada ecològica, la connivència política de la majoria dels governs – quantes vegades heu sentit «A les Illes no governen els polítics, governen els hotelers»? – ha afavorit i potenciat el model actual, així com els efectes econòmics, laborals i urbanístics que se n'han derivat (economia exclusiva de serveis, precarietat, gentrificació de barris...).

Acció de denúncia del Front Comú en Defensa del Territor. 

Culturalment, apuntà Gaspar, en tot aquest procés també hi ha un evident arraconament del català, ja que a la massa de turistes que visiten les Illes rarament se'ls explica o se'ls fa evident que necessiten el català, ja que predomina sempre el castellà (o, en moltes ocasions, directament l'anglès o l'alemany).

Però a la presentació no només es va parlar de les Illes, sinó que també es volgué donar cobertura a altres indrets turístics com la Barceloneta o visibilitzar la situació laboral de les cambreres de pis dels hotels.

La Barceloneta i la turistització

L'estiu passat, arran d'unes fotografies de turistes beguts i mig despullats al barri de la Barceloneta, el veïnat va sortir al carrer i totes les televisions hi van posar l'ull. No era la primera vegada ni seria la darrera, ja que amb el relat d'Andrés Antebi, antropòleg, quedà clar que la Barceloneta sempre ha lluitat per intentar conservar aquell trosset de ciutat – que un dia va ser illa – que mira cap a la mar.

Inaugurat el 1753, el barri era un focus d'atracció pels estrangers però vinculat al món portuari i pesquer. Ja al segle XIX, però, amb la industrialització, el barri es va anar omplint de gent i per primera vegada es va vendre la funció d'esbarjo amb espais com bodegues o tavernes. De fet, els primers turistes de la Barceloneta foren les i els barcelonins. A principis del segle XX es posà de moda prendre el sol i, amb aquesta moda, apuntà Antebi, començà el turisme de sol i platja. Això sí: els banys de mar i els clubs eren privats i les anomenades «platges lliures», que es podien utilitzar gratuïtament, gaudien d'unes condicions de dubtosa salubritat.

Les barraques del Somorrostro, el Gas i la Muntanyeta contrastaven, als anys 60, amb el primer tram del passeig marítim, el qual va suposar una nova onada turistitzadora però que convivia amb l'oci popular. L'any 1965 s'aprovà el Pla de la Ribera, amb una forta connivència públicoprivada i que responia al fet que Barcelona no podia viure d'esquenes al mar. Barcelona, doncs, volia la seva part del pastís en ple apogeu del «destape» i el «desarrollismo». Un pla, però, que fou aturat pel moviment veïnal.

Els anys 80 foren el torn de l'acabament del passeig del Port Vell, el Maremàgnum i el segon tram del passeig marítim, que en aquest últim cas implicà la destrucció dels «xiringuitos», espais gastronòmics populars del barri. Els anys posteriors estarien marcats pels canvis urbanístics dels Jocs Olímpics del 92 i un plantejament més subtil, com als anys 2000 amb el Pla dels Ascensors, també aturat pel veïnat (AAVV de l'Òstia).

El «triangle de la mort», com digué Antebi, el representen l'hotel Arts, el Maremàgnum i l'Hotel Vela (al qual se li ha de sumar la Marina de luxe del Port Vell). El missatge que transmet aquest últim, per cert, ve marcat per la W que té a la seva façana. Vol dir whatever: el que vulguis, quan vulguis. Fins i tot onades al Mediterrani, perquè darrerament, explicà el ponent, es comença a vendre el surf com a atracció turística a Barcelona. Tot emmarcat, novament, en una renovació del model que arriba a fer creure a molta gent que mètodes com els d'Airbnb, de molta tirada els últims anys, són «economia col·laborativa». Ai, la neollengua.

Les cambreres de pis: una realitat amagada

Ernest Cañada, investigador i membre d'Alba Sud, començà la seva exposició mostrant la paradoxa del model turístic: diuen que crea molts llocs de treball, però a nivell públic no s'investiga ni es discuteix sobre aquests ni s'analitzen les cultures laborals del turisme.

El cas concret de les cambreres de pis, les quals representen entre un 20 i un 30 per cent de les plantilles dels hotels, és una altra mostra de la degradació contractual, l'augment de la càrrega laboral i l'impacte sobre la salut. Una feina gairebé invisible però essencial per la bona imatge dels hotels i que, a canvi, reb cada vegada pitjors condicions laborals. En la majoria de casos s'utilitzen mecanismes de disciplina com la por – a quedar-se sense feina –, sobretot arran de la crisi, que ha provocat una evident acceleració en el procés de degradació i precarització d'aquest sector.

Pel que fa als contractes, hi ha una forta segmentació i cada vegada es troben més contractes eventuals a temps parcial. A més, l'entrada de les ETT i subcontractes és una pràctica habitual – a un mateix hotel pots trobar cinc o sis empreses subcontractades que s'encarreguen dels diferents serveis – i acaben aplicant el conveni de neteja i no el d'hosteleria. La conseqüència és la pèrdua de categoria i, és clar, de sou. Les cambreres de pis insisteixen en el fet que no són netejadores i que la seva feina va molt més enllà, però els increments de la càrrega laboral arriben a ser insuportables. Avui en dia han de realitzar entre 20 i 28 habitacions en vuit hores, és a dir, treballen a un ritme frenètic que provoca càrregues musculars. A més, es troben condicions variables a les habitacions – no és el mateix una habitació amb un llit doble que una amb llit doble, supletori i sofà – i fan una feina molt solitària (una cambrera per pis) i si els passa alguna cosa com una caiguda a la banyera d'una habitació, poden arribar a passar hores fins que qualcú se n'assabenti.

L'impacte sobre la salut és demoledor: cansament brutal, dolors per repetició de moviments amb l'esquena, el genoll, etc., cops de córrer, intervencions quirúrgiques recurrents... Berenar el dematí amb ibuprofèn és la tònica de cada dia i les pastilles per poder dormir i no notar l'angoixa, la tònica de cada nit. Cañada insistí en el fet que no es tracta només d'un problema ergonòmic, sinó d'organització del treball.

I quan s'acaba la temporada turística, què passa? Quan s'acaba la temporada saben que s'han de recuperar per la temporada següent, mentre la seva feina resta invisibilitzada.

 

Article publicat originalment a La Directa el 23 de juliol de 2015.