Cambreres de pisos, una professió de dones?

Les cambreres de pis són, sobretot, netejadores d’habitacions d’hotels i apartaments turístics, però no únicament. Em vaig topar amb aquesta realitat pel gran nombre de pacients que acudien a la meva consulta de metge de capçalera per problemes derivats de la duresa del seu treball.

El model d’aquest lloc de treball segueix majorment el model balear, seria un altre aspecte d’allò que Joan Mayol va anomenar com a «balearització». Una situació que es repeteix en tota la mediterrània i les Canàries i que s’ha exportat al Carib, sent molt semblant també als EUA.

Crec que estem davant d’un exemple més de masclisme, que no és altra cosa que l’expressió del patriarcat en els països occidentals. Les cambreres de pisos són gairebé íntegrament dones (casualitat?). Moltes són immigrants o pertanyents a minories. El seu treball s’associa a les tasques de cura i neteja que les dones han realitzat tradicionalment a casa seva, el qual normalment sol ser un treball manual, brut, mal remunerat i pràcticament invisible. No obstant això, són dels col·lectius més importants per al normal funcionament dels hotels, constitueixen el 25% de la plantilla i a les Balears són unes 13.000 dones. Cobren uns 700 € al mes, els surt moltes vegades a 2,5 € per habitació. Ocupen una categoria professional inferior, per sota d’homes que fan tasques similars, com els cambrers del restaurant del mateix hotel.

Problemes de salut

Les lesions múscul-esquelètiques representen un dels problemes de salut més importants de les cambreres de pis. Les tasques que habitualment exerceixen són la neteja d’habitacions, banys i passadissos. Actualment han de realitzar la neteja d’unes 25-30 habitacions per treballadora i jornada, en torns continuats, que impliquen un continu exercici de moviments repetitius, la manipulació de càrregues i postures forçades que comporten una sèrie de molèsties i danys. Habitacions amb 3 i 4 llits (80 llits en total), més banys. Matalassos de làtex o viscoelàstic que pesen moltíssim i que han de manejar soles, ja que no fan feina per parelles. Sempre caminen en flexió de tant estar ajupides. Han de traginar carros amb la roba i els líquids de neteja. Pitjor encara en el cas d’apartaments o bungalows on han d’anar amunt i avall amb el carro de la neteja i amb la calor que fa. En les empreses amb la neteja externalitzada encara estan en pitjors condicions. Quasi sempre pateixen malalties derivades de la columna vertebral. Acaben amb unes contractures musculars cròniques i amb artrosi pel desgast prematur de les articulacions. Després hi ha persones que pateixen hèrnies discals lumbars. Algunes d’aquestes hèrnies comprometen la medul·la espinal i fan mal no només al lloc de la compressió sinó també a les cames (ciàtica). Tenen també molts problemes amb el túnel carpià (canells).

A més del sofriment purament físic i orgànic hi ha un sofriment psicològic. Per què? Per l’estrès. Si han de fer 30 habitacions, han de fer 30 habitacions. Si una d’elles es posa malalta, no la substitueixen i la feina es reparteix entre les que queden, de manera que moltes vegades han de fer la feina que tenen establerta a més de la que una d’elles ha deixat pendent perquè no ha anat a fer feina. A més estan classificades com les darreres dins l’escala professional dels hotels, amb una feina poc reconeguda. Tot això fa que visquin en un permanent estat d’ansietat que pot desembocar en depressions cròniques. Moltes fan feina sota amenaces, coaccions i càstigs: dies lliures o vacacions.

Treball medicalitzat

Per tot això, fan ús i abús dels medicaments i d’analgèsics de manera crònica. En prendre antiinflamatoris un moment donat no hi ha cap problema. Ara bé, prendre’ls durant vint anys seguits cada matí per poder anar a fer feina, i després prendre’s un alprazolam perquè tenen ansietat al migdia, i al vespre alguna cosa per poder dormir, perquè van estressades, doncs això sí que és un problema. Consumir antiinflamatoris de forma crònica afecta l’estómac, puja la tensió arterial, afecta també els ronyons…I l’alprazolam, per exemple, que és un ansiolític, crea addicció. I dones com elles que el prenen durant mesos o anys, com totes les addiccions, necessiten cada vegada més dosi. Pel dolor prenen Ibuprofè, Enantyum, Voltaren o Nolotil. I quan això ja no és suficient es passa als opiacis dèbils, derivats de la morfina, com són el tramadol o la codeïna i ara opiacis més potents com l’Oxicontin o Targin, i Fentanil (pegats, «parches») que són causa de mort per sobredosi (14.000 morts el 2014 als EUA). Per l’ansietat comencen prenent alprazolam, però després n’hi ha que prenen antidepressius, com la paroxetina, que és el que prenen les cambreres ja veteranes que duen anys i panys; però també en prenen, sobretot Fluoxetina o Escitalopram, les més joves.

Per a molts metges són malaltes cròniques, i els malalts crònics cansen, sempre és el mateix, que si em fa mal l’esquena, que si ja he pres l’ibuprofè, que ara vull un injectable de cortisona o d’antiinflamatoris per poder tirar… són «las no puedo». I és molt difícil de convèncer a un tribunal metge per a l’incapacitat parcial o total. O sigui, ho tenen tot en contra.

Hi ha un malestar que només es pot atallar modificant la situació que el causa i, en lloc d’això, donem pastilles que fan viure la situació d’una forma més tolerable. Qui pateix estrès laboral el pateix de veritat, no és que se l’inventi: el treball avui produeix dolor i malestar. «Doni’m alguna cosa per aguantar això com sigui», les pastilles i el sistema sanitari són, doncs, una pròtesi del capitalisme, un factor necessari per a la supervivència del sistema. La responsabilitat social és el contracte social que la medicina té amb la societat. En un món que es basa en la desigualtat, la medicina hauria de treballar per la justícia social. Per ser socialment responsable ha de ser accessible a tothom i que respongui a les necessitats dels pacients, de la comunitat i de la població. Exigeix la defensa per part dels metges de les poblacions marginades, per les condicions socials i laborals que contribueixen a la malaltia i el sofriment, col·laborant amb la societat per crear un sistema veritablement just. Els metges són els advocats naturals dels pacients i s’han d’implicar en els problemes socials que determinen la salut de les persones.

Anem a pitjor

En els anys 60 els hotelers de Mallorca se n’anaven per Andalusia i Extremadura i reclutaven gent que estava sense feina i els duien cap aquí. Aquestes persones dormien als soterranis dels hotels, on els tenien allotjats en unes condicions infrahumanes. La cosa va anar millorant al llarg dels anys fins que amb la crisi hem tornat enrere. Ara es viu amb l’amenaça de l’outsourcing (externalització): els hotelers contracten empreses externes per la neteja on les condicions són encara pitjors i els sous més baixos. Es treballa amb por. Tothom té por que l’acomiadin, a perdre els dies lliures, que no les cridin l’any vinent… por a denunciar abusos.

La patronal hotelera balear va dir al Diario de Mallorca «els treballadors estan recuperant poder adquisitiu». Això no és veritat i l’oferta tan barata és rendible perquè es basa en la plusvàlua del treball. A més les cambreres han conegut amb indignació la notícia, segons la qual, hotelers mallorquins van obrir comptes offshore a Panamà per estalviar-se pagar els impostos a Espanya i que, diuen, van legalitzar (al deu per cent, al tres per cent?) els diners acollint-se a l’amnistia fiscal del ministre Montoro.