L’habitatge no és una mercaderia turística

El 18 de juliol, ha estat qualificat de gran desastre al Parlament i al govern de les Illes Balears. Més i PSOE han estat incapaços d'articular i pactar una Llei del Turisme que posi ordre en el corral turístic, i s'ha acusat a Podem de generar aquest embolic. El desacord entre els tres partits s’ha centrat en la legalització de la mercantilització turística dels pisos (habitatges plurifamiliars), encara que afecta l’habitatge en general i la necessitat de limitar el boom turístic en marxa.

El president de l'Associació d'Apartaments i Habitatges Turístics (APTUR), Joan Miralles Plantalamor, s’equivoca quan diu que els partits que formen part del nou govern s’havien compromès a legalitzar el lloguer turístic que, amb la Llei de José Ramón Bauzá, impedeix el lloguer d’habitatges plurifamiliars (DM 23/7/2017). Perquè als “Acords pel Canvi” s’acordà la modificació de la Llei del Turisme per regular el lloguer turístic i corregir les desregulacions, no la seva legalització i autorització d’aquest a pisos. Ras i cut, regular no és sinònim de legalitzar, regular també és posar límits. De la lectura del Pacte d’esquerres, entenem que els partits signants, que han format el nou Pacte de Progrés sense UM, no tenien per objectiu obrir les comportes de la mercantilització turística de l’habitatge. Si fos el contrari, llavors molta gent que va votar aquests partits hauria estat enganada.

La sortida de José Ramón Bauzá i els seus taurons neocons del Consolat de la Mar va estar motivada pel rebuig a les seves polítiques educatives, lingüístiques, territorials i turístiques. Bauzá, amb Carlos Delgado i Biel Company, executaren un paquet de polítiques desreguladores que ensorraven acords anteriors, com per exemple les DOT o la Llei General Turística, ambdues del 1999 i aprovades pel Govern de Jaume Matas, abans de que el fessin Ministre i ens el tornessin convertit en el que els tribunals han dit que era.

Aquests governs de la dreta balear i espanyola introduïren mesures de xoc ultraliberals contra la crisi, mentre que la desigualtat social, l'atur, la precarietat, els desnonaments o els retalls als serveis públics han deixat unes ferides molt profundes en les classes populars. Els fets demostren que s'ha dut a terme una política de classe, avant la lettre, amb uns fruits prou evidents, amb augment de la desigualtat, de l'explotació i de la pobresa. D’entre els que destaca de manera particularment sensible, l'habitatge i el treball.

En matèria de treball, els governs Zapatero i Rajoy aprovaren reformes laborals que introduïren mecanismes de flexibilització amb el pretext de crear nous llocs de feina, però que en realitat s'han traduït en fórmules que han possibilitat quotes extraordinàries d'explotació laboral. La molt relativa “recuperació econòmica” es basa, centralment, en un increment exponencial de la taxa d’explotació, mitjançant la reducció dels salaris i de les condicions socials, legislatives i polítiques per millorar-los. Però en aquesta matèria, és veritat, el govern autonòmic té poc marge de maniobra normativa. No obstant, pel que fa a la regulació d'habitatge i el lloguer turístic, el govern autonòmic sí que hi pot incidir de manera significativa. Així doncs, si el bessó de la crisi havia estat l'especulació financera lligada a l'habitatge i un dels efectes més cruels han estat els milers de famílies desnonades, hom esperaria i exigiria d'un govern d'esquerres que situés la qüestió de l'habitatge en el centre de la seva política.

Aquesta qüestió candent ha arribat a ser descrita d’“emergència habitacional” a les Illes Balears. I resulta difícil de creure que partits que es diuen d'esquerres hagin estat els principals defensors de l'ampliació als plurifamiliars en el procés de la mercantilització turística dels habitatges. Arribant a argumentar que famílies “humils” sobreviuen gràcies al lloguer turístic dels seus habitatges. Per començar, els que “sobreviuen” han de ser propietaris, no llogaters, i a més, de més d’un habitatge ja que en llogar-lo a alguna part han d’anar a viure.

Fotografia de Marc Morell.

Però aquests pressupòsits xoquen contra una realitat molt més crua i més documentada acadèmicament, tant a les Illes com d'altres indrets, com per exemple a Barcelona. Convindria que es deixessin d’oposar models economicistes –fins i tot mal construïts– a la ciència, i les dades, fent desaparèixer els resultats socials o presentant-los com a meres “externalitats”, i no com la pura ideologia neoliberal. La creació d’un nínxol de mercat negre del lloguer turístic de pisos –dels que se poden extreure uns cinc mil euros al mes en temporada alta– no només genera l’expulsió de persones dels pisos que ocupaven i dels barris on vivien, amb l’aterratge de capitals financers especulatius, sinó que empetiteix el mercat de lloguer residencial existent tot apujant els preus. A més, aquest mercat negre del lloguer turístic d’habitatges es sosté en la dotació de serveis i equipaments urbans i a tota una feina de veïns i veïnes que fa que els seus espais de vida quotidiana siguin encara més habitables.L’expulsió dels habitants originaris per especulació, canvis urbanístics o destrucció de la xarxa barrial (gentrificació) dóna ara pas a la turistització. L’habitatge (en propietat, però sobre tot de lloguer) i la vida a la ciutat en converteixen en pura mercaderia turística.

La llarga història econòmica del turisme a les Illes Balears mostra lliçons que cal recordar. En primer lloc, cada crisi s'ha resolt amb un augment del nombre de places turístiques legals i l'aparició de nous mercats negres turístics. En segon lloc, que un cop el mercat negre s'ha fet massa evident, les autoritats han procedit a la seva legalització. En tercer lloc, ha passat que alhora que les autoritats anunciaven "mà de ferro", també deixaven prou temps per a que els drets de propietaris i inversors es poguessin adaptar a la normativa més restrictiva, produint-se allaus de sol·licituds abans que no entràs en vigor la nova norma més restrictiva. Un d’aquests moments es definí com “l’Efecte Cladera" (1987), igual que ara podem definir com "l'Efecte Barceló" el que ha succeït aquests dos darrers anys, i sobre tot d’ençà que s’anunciés la reforma de la Llei del Turisme. La declaració d’una moratòria turística, com s’ha fet a Barcelona, ho hagués impedit. En quart lloc, una altra constant ha estat la concentració oligopolística del mercat turístic; una concentració que s'ha anat accentuant després de cada crisi: els petits desapareixen, els grans es fan més grans. Aquesta darrera lliçó ens fa pensar que l'argument sostingut pel Govern per legalitzar la mercantilització turística, de democratització dels beneficis turístics per contribuir a l’estratègia de supervivència de les classes populars, previsiblement caurà pel terra si es donen les dinàmiques de concentració del capital que hem vist en el turisme a les Balears; igual que ha passat a tants d'altres sectors en la història del capitalisme històric. De fet, ja cau si tenim en compte la perspectiva dels petits de veres: qui no té propietats per llogar i és expulsat de ca seva (on viuen, no de la que pretenen viure) alhora que no té altra opció que treballar precàriament en el mercat dels serveis que envolta els habitatges comercialitzats turísticament.

En definitiva, la responsabilitat d'un govern d'esquerres hauria de ser que la vida de les classes populars fos més digna i justa. Com així, doncs, el “Govern de la Gent” afavoreix la mercantilització turística dels habitatges plurifamiliars, que és allà on hi viu la classe treballadora? L'Avantprojecte de Llei turística alimentava la bombolla turístico-immobiliària i tots sabem que les bombolles acaben esclatant. Ara mateix, ens diuen que la Llei del Turisme és una llei Frankenstein, que amb un extremitat permet la mercantilització turística dels pisos que prohibeix amb un altre. Si s’ha de corregir, ha de ser per evitar la mercantilització de l’habitatge, perquè un govern d'esquerres hauria de protegir el dret de l'habitatge i lluitar contra la creació de bombolles especulatives, en aquest cas sota la lògica turístico-immobiliària. La legalització del lloguer turístic de pisos exclou i desplaça a la classe treballadora; i mata la ciutat i les Illes.

Asunción Blanco, Magdalena Brotons, Macià Blázquez, Joan Buades, Ernest Cañada, Alejandro Miquel, Marc Morell, Ivan Murray, Bernat Riutort, Margalida Ramis, Margalida Roselló, Onofre Rullan i Joaquín Valdivielso.

L'article original publicat al Diario de Mallorca el podeu trobar fent clic aquí.