Esto lo cambia todo: Naomi Klein o el clima como tsunami emancipatorio

(artículo disponible solo en catalán)

Després de “No logo” i “La doctrina del xoc”, la reputada activista altermundialista Naomi Klein acaba de publicar un assaig brillant destinat a situar la defensa del clima en el centre dels esforços de les lluites locals i sectorials que, separadament i sovint sense ser-ne conscients, aspiren a una justícia global i a posar fi al capitalisme. Venint com ve de la resistència social al neoliberalisme, la tesi fonamental és inesperada i radical: “això” (el deteriorament accelerat de la bonança climàtica dels darrers 12.000 anys) “ho canvia tot”. Per als despistats i els eufòrics dels nous moviments polítics de canvi al sud d’Europa, tipus Syriza o Podem, però també per als adotzenats i cofois grups ecologistes del Nord, l’aportació de Klein hauria de ser motiu de reflexió immediata i profunda. La inacció, mirar cap a una altra banda o centrar-se a buscar solucions aïllades han deixat de tenir justificació. Per als activistes de tota mena de resistències socials al Nord i al Sud Globals, “This changes everything” hauria de desvetllar el seu sentit d’emergència planetària i afavorir la sinèrgia i la reorientació d’una xarxa de moviments ciutadans vius atents a fer de la lluita per preservar el clima comú la base de la seva reivindicació igualitària i d’alliberament general.

Pendent de traducció aquí (esperem que no trigui!), torna a ser un llibre seriós, documentat i creatiu orientat a repensar el que fem i a promoure l’activisme ciutadà arreu del Planeta. Lluny, emperò, de ser una obra merament analítica, brolla de dos xocs personals que han sacsejat radicalment les prioritats d’aquesta líder que s’havia fet famosa en la resistència antiglobalització. L’assaig s’obre amb el primer d’aquests xocs, experimentat a finals del 2009, durant la cimera de Copenhaguen, la més important que s’ha celebrat mai sobre el futur del clima comú. Fins aleshores, Klein, com tants altres activistes alternatius d’arreu, veia la qüestió com a massa tècnica i opaca, allunyada de l’interès de la ciutadania corrent. L’espectacle desolador del fracàs davant els ulls del món de més de 120 líders mundials, començant per Obama i seguint per Merkel o Wen Jiabao, incapaços de fer cap pas endavant ferm per aturar el trastorn extrem de les temperatures, va ser un punt de ruptura: cap VIP no ens salvarà de l’apocalipsi climàtic. Va aprendre-hi això precisament: estem davant de l’era de l’apocalipsi que pot desequilibrar la civilització humana com mai en la Història. Hi ha en joc el pulmó amazònic. Si es fon en poques dècades l’Antàrtida occidental estaríem parlant d’un augment de 3-5 metres del nivell del mar que afectaria centenars de milions de persones que viuen a megaciutats costaneres com Xangai, Nova York, Lagos o Dhaka.  Mentre els lloros de la cimera xerrotejaven sobre reduccions d’emissions, la realitat és que havien crescut d’un 61% des del protocol de Kyoto del 1998. La solució no podia venir de dalt, d’una elit política i tècnica, sinó que el clima era massa important per al conjunt de la Humanitat com perquè la sortida es generés des de baix.

I

Klein és una experta en la lluita contra el neoliberalisme. Per això s’adona que l’aparició del problema del canvi climàtic a escala mundial, els anys 90, va ser mal sortada. Va coincidir amb el part de la criatura més monstruosa del turbocapitalisme: l’Organització Mundial del Comerç. Aquest és el nucli, precisament, de la primera de les tres parts del llibre, significativament titulada “En mal moment”. Els deixebles de Reagan i Thatcher es dotaven així d’una cobertura legal per privatitzar, desregular i reduir els impostos als rics i a les Corporacions transnacionals, l’ABC del neoliberalisme. En realitat és que  haurien fet falta les eines contràries per poder endegar un programa d’actuacions moderades que hagués garantit que el clima no s’escalfaria, de mitjana, més de 2 ºC respecte dels temps preindustrials, la frontera clau entre l’equilibri i el caos de temperatures  a escala planetària. La lògica neoliberal d’hipercreixement sense fronteres es va imposar fàcilment a la lògica, regulativa i protectora de la diversitat local, d’un ecologisme coratjosament resistencial però molt europeu i metropolità.

Naomi Klein apunta que l’elit capitalista, que representa a tot estirar l’1% de la nostra espècie, va tenir cura de plantejar la lluita en termes de valors. Miss Thatcher ho deia així: “L’economia és el mètode però l’objectiu és canviar el cor i l’ànima de la gent”. O com estigmatitzava, sensu contrario, Nigel Lawson, el seu ministre d’economia: “El verd és el nou roig”. Plantejat en termes ideològics amb un poder comunicatiu tremendament desigual, l’activisme ecologista passava a ser titllat de “comunista” per la ultradreta neoliberal arreu mentre es delegava en negociacions de palau de caire tècnicament molt sofisticat i amb un llenguatge per a iniciats les solucions a un problema d’afectació mundial convenientment presentat com a “sectorial”.

Fotografia de Juan Carlos Bello. Manifestació a Copenhagen, 12/12/2009 (llicència creative commons).

A la periodista canadenca aquest contrast la fa preguntar-se per què, a la vista de les evidències terribles que es van acumulant, el canvi climàtic s’ha convertit en una mera nota a peu de pàgina, o ni això, en l’agenda progressista. És a dir: què fa que la lluita per preservar el clima de tothom no hagi esdevingut la base potent per reinventar  un robust concepte dels “comuns”, d’allò públic i d’interès general? La resposta té molt a veure amb el derrotisme que ens hauria encomanat l’hegemonia neoliberal. Fallem perquè les accions necessàries xoquen amb els dogmes neoliberals de màxima desregulació i reducció del sector públic, òbviament. Més enllà d’això, ens fa por qüestionar la narrativa dels fonaments filosòfics d’Occident que, a partir de la Bíblia i de Bacon, situen la Humanitat a part de la Natura i propugnen l’avenç tècnic continu per “vèncer-la”. Addicionalment, tot plegat afecta els hàbits nostres consumistes més quotidians. I, per si fos poc, amenaça d’extingir la indústria més poderosa i rica del Planeta: la del petroli i el gas. Només quan identifiquem aquestes cadenes tindrem una oportunitat real d’alliberar-nos.

En aquest context les Corporacions “fòssils” reben fins a 1 bilió de dòlars anuals en subsidis públics i no paguen res per amenaçar l’atmosfera comuna com si fos un abocador lliure. Segons la prestigiosa Stern Review on the Economics of Climate Change, aquest seria “el major fracàs de mercat que mai no hagi conegut el món”. O no, perquè, com bé analitza Klein, l’OMC s’ha dedicat des de fa gairebé dues dècades a il·legalitzar la majoria d’accions que calen per salvar el clima comú. Així, s’impedeix que la indústria local estigui protegida legalment davant la pressió de les Corporacions. Tot allò de fomentar la producció i el consum local és susceptible de ser prohibit i multat a escala internacional del dret neoliberal de comerç. Un altre cas és la decisió de l’OMC de no penalitzar el transport amb productes amb un alta petjada climàtica. El resultat en el sector potser més important, l’alimentació, és aterridor: el seu pes en el conjunt de les emissions podria acostar-se ja al 29%!

De fet, malgrat la retòrica oficial, les emissions letals no minven perquè, tot i que s’han abaixat lleugerament al Nord, s’han multiplicat per sis en el Sud Global. Un botó de mostra són el transport interfronterer via containers, que s’ha quadruplicat els darrers 20 anys. Això ha provocat una l’explosió de les emissions de principis del segle 21. Si abans dels anys 60, l’augment se situava en un +4,5% anual, el 2010 –en plena crisi econòmica global– es registrava un rècord del +5,9%.

Però, compte a culpabilitzar-ne el Sud emergent. Si bé la Xina era responsable en solitari dels 2/3 de l’increment de les emissions hivernacle totals l’any 2007, gairebé la meitat tenien a veure amb la fabricació de productes cap al Nord. És a dir, hi ha un lligam causal entre el creixement de la feina barata i esclava i el de les emissions globals. La deslocalització de la producció (però no del consum!) té un catalitzador clau en la manca de mecanismes de protecció del clima comú.

L’activista antiglobalització argumenta brillantment aquí que el segrest del debat climàtic per part de l’elit neoliberal aliada d’algunes grans organitzacions ambientalistes com Conservation International o el WWF amb el concurs d’un mediador de la talla del vice-president EUA Al Gore, ha estat un error majúscul que cal reparar urgentment.

El quid de la qüestió és adonar-se que la pròxima dècada és crucial perquè s’han de tornar enrere 30 anys bojos a raó d’un 8-10% de reducció de gasos letals als estats industrials. Si per als polítics ha estat molt més fàcil fer propaganda de productes “verds” que afavorir consumir menys, ara toca reduir a l’engròs. Això sí, amb sentit social. Les grans retallades haurien d’afectar, sobretot, el 20% de la població, la més consumista. Klein reivindica aquí el retorn a un estil de vida com als anys 70 al Nord basat en la idea de decreixement i en l’establiment d’una renda bàsica universal. La idea bàsica seria que la lluita contra la desigualtat en tots els fronts i a través d’eines múltiples hauria de ser comprès com l’estratègia central en la lluita contra el canvi climàtic.

En cap cas l’obstacle no seria tècnic. Basta veure l’enorme impuls de les renovables a Alemanya, els estudis de la pròpia Agència Mundial de l’Energia (IEA) o d’investigadors de la Universitat d’Stanford (Califòrnia) que asseguren que el 100% del consum energètic necessari podria ser satisfet amb energies netes (eòlica, hidràulica i solar) vers el 2030. El gran emperò és de caire social i polític: la manca de voluntat de les elits de fer el canvi.

Klein titlla aquesta actitud de “racisme ambiental”. Sofreixen més i corren més riscos els més vulnerables, siguin persones (treballadors il·legals, llogaters d’habitatge públic, ...) o estats (Filipines, Kènia, Bangladesh,...). Per això, les grans Corporacions i les elits neoliberals els importen un rave. De fet, petrolieres i gasistes com Chevron i Shell han estat guanyant 0,9 bilions de dòlar l’any en l’última dècada i a penes han invertit un irrisori 2,5% dels profits en fonts renovables i alternatives (com la nuclear).

Mentrestant, els costos de fer front als fenòmens climàtics extrems s’estan tornant astronòmics. El 2011, el pitjor any fins ara, van suposar pèrdues de 380.000 milions de dòlars, més del doble que l’ajut internacional oficial al desenvolupament. Hom calcula que caldran 1,9 bilions anuals durant 40 anys (la meitat en estats del Sud Global) per fer front a aquesta fase de clima extrem en què hem entrat.

Hi ha diners per finançar aquest pla mundial de protecció del clima? La resposta de Klein és indicativa de la fusió d’interessos entre activistes climàtics i socials. Per proveir el “Pressupost de la Gran Transició”, podrien reunir-se gairebé dos bilions de dòlars l’any usant sis instruments clau: implementant la taxa Tobin contra les transaccions financeres especulatives; tancant els paradisos fiscals; creant una taxa de l’1% per als supermilionaris del món; reduint d’un quart de bilió de dòlars els pressupostos de les 10 primeres potències militars; i, finalment, eliminant tots els subsidis públics als combustibles fòssils. A més, caldria posar en marxa una taxa sobre el carboni (d’uns 50 dòlars la tona mètrica) que introduís compensacions per als pobres i les classes mitjanes.

La pròxima estació porta l’autora a descartar qualsevol temptació d’actuació voluntarista tipus les de la famosa Responsabilitat Social Corporativa (RSC). En paraules de Gus Speth, antic degà d’estudis ambientals i forestals de la Universitat de Yale: “Una empresa verda de confiança és aquella que està obligada a ser verda per llei”. La inexistència d’una autèntica democràcia econòmica fa que la caricaturitzada tàctica Nimby contra els parcs eòlics de tants col·lectius locals (“Not in my Backyard”: “No darrere de casa”) sigui comprensible. Ara bé, aquestes poblacions podrien esdevenir aliades del canvi, en POOL (“Please On Our Land”: “Sisplau, a casa”), si es convertissin en les propietàries d’aquests parcs i poguessin, consegüentment, repartir-se’n els beneficis.

La periodista canadenca no deixa canya dreta. Acusa el moviment ecologista de poca volada, de reduir el seu activisme climàtic a demanar una taxa sobre el carboni o a parar un oleoducte sense oferir alternatives de vida per a la majoria. Vist des de la realitat ibèrica, la crítica és punyent i crema atesa la inexistència de cap moviment social proclima mínimament rellevant fins avui...

Al capdavall, “Això ho canvia tot” se situa més enllà de la relació letal entre capitalisme i canvi climàtic. Incomodarà igualment a molta gent benpensant de les esquerres i l’ecologisme perquè posa en l’origen de la falta de solucions la persistència de la mentalitat “extractivista” en molts moviments de canvi social i polític. L’extractivisme seria una idea extremadament tòxica perquè expressa una relació no recíproca, dominant de la humanitat respecte a la Terra, de pura rapinya, sense adonar-se de les seves conseqüències sistèmiques.

Perquè visualitzem tots dos vessants (l’ortodoxament capitalista i la pretesament alternativa), aquesta primera part introdueix dues argumentacions que porten al límit les falses sortides al desajustament climàtic. Primer, no hi ha paradisos immunes al desastre en curs. Ho explica a través de la transformació de l’arxipèlag de Nauru, un dels territoris més remots del Planeta, d’un paradís preindustrial a una potència mundial en la producció de fosfats per a l’agricultura. Això li va permetre assolir a meitat dels anys 80 la renda per càpita més alta del món, petromonarquies del Golf Pèrsic incloses. Amb el declinar dels fosfats, va esdevenir un gran paradís fiscals amb 400 bancs fantasmes mot apreciats per la Màfia russa. El cicle es tanca amb un 90% del territori devastat per la mineria, un deute econòmic impagable, i ara la ruïna ecològica producte de l’augment del nivell del mar arran del canvi climàtic que fa que la franja de terra habitable s’encongeixi ràpidament. Per treure quatre rals, el país s’ha convertit en penal per a immigrants il·legals al servei d’una Austràlia racista. El resultat és un sentiment general de Solastàlgia, un terme inventat pel filòsof australià Glenn Albrecht per definir l’estat de desarrelament que ens embarga quan encara som a casa davant la desaparició, a causa del canvi climàtic,  del món en que havíem viscut. Com va dir Kinza Clodumar, l’expresident de Nauru a la conferència de Kioto el 1997: “Estem atrapats pel desert darrere nostre i per una inundació creixent i terrorífica de proporcions bíbliques a davant”. Mutatis mutandis, afirma Klein, l’evolució de Nauru és el mirall de la solastàlgia que ens està aclaparant com a espècie humana davant la devastació “a casa” que estem causant i que ens fa sentir cada dia més estranys.

El segon suposa un atac directe al sardònicament anomenat “extractivisme progressista”. Després de fer memòria que abans de la caiguda del Mur de Berlín, els txecs i els russos eren els campions mundials de carboni per càpita, l’autora repassa els casos de Bolívia, Equador, Veneçuela i Brasil per demostrar que els governs populistes i fins i tot “indigenistes” d’aquests estats llatinoamericans, si bé han aconseguit reduir significativament la desigualtat i la pobresa, han incrementat com mai la factura climàtica de les seves economies. Morales, Correa, Chávez, Lula coincideixen a haver accelerat l’explotació del petroli i el gas del subsòl de l’Amazònia i els boscos tropicals per tal de poder generar “beneficis” que poguessin repartir a la resta de la població empobrida de les seves comunitats, especialment en àrees urbanes i suburbanes. Això ha suposat no solament un increment insostenible de les emissions letals per al clima sinó el desplaçament, si no el sacrifici, de poblacions i cultures indígenes senceres. Com ha dit Patricio Molina, un eminent ecologista bolivià, davant aquesta perversió ideològica cal una nova definició de la idea de desenvolupament: “l’objectiu ha de ser l’eliminació de la pobresa, no dels pobres”.

Finalment, Klein rebla el clau fent memòria de les previsions de l’històric informe del Club de Roma del 1972 sobre els límits del creixement.  La insalvable tècnicament segueix sent que la Terra té un límit com a abocador de la pol·lució, inclosos els gasos hivernacle. Si el traspassem, i el cert és que ens hi estem acostant molt ràpidament, estarem al caire de l’abisme com a espècie.

II

Si el canvi climàtic va fer l’aparició en societat “en mal moment” perquè feia nosa a l’agenda neoliberal, no hi ha dubte que l’establiment econòmic i polític ha intentat dominar-ne la narrativa a fi que no se li escapés de les mans. Amb ironia ben corrosiva, l’autora dedica la segona part del llibre al “Pensament màgic”.

Comença denunciant la cooptació de força ONG ambientalistes per part de les Corporacions fòssils a partida de la famosa teoria del “win-win”. Posa l’exemple, absolutament marxià (de Groucho) del programa de protecció del pollastre de prada Attwatter, una espècie en extinció a Galveston (Texas), una zona eminentment petrolífera. Després d’anys de cooperació entre The Nature Conservacy i Exxon Mobil, el 2012 va desaparèixer el darrer exemplar de la reserva i se’n va completar l’extinció. El WWF, l’WRI o Conservation International reben fons copiosos de Shell, BP o Exxon Mobil. Però el treball conjunt és més estructural. The Nature Conservancy, l’organització ambientalista més rica del món, té invertits més de 22 milions de dòlars en Corporacions fòssils. Sovint, les inversions es canalitzen en favor del fracking de petroli o de gas sense parar esment que en les properes dècades alliberarà tant de metà que pot portar a uns nivells d’escalfament catastròfics...

De fet, aquesta cooperació funesta entre moltes Big Greens i les Corporacions fòssils suposa una ruptura amb la dècada d’or de la legislació ambiental als EUA, considerada “neonazi” o “comunista” des de la primera Administració Bush. Entre 1963 (amb la Clean Air Act) i el 1980 (el de la Superfund Act que sancionava el principi de “Qui contamina, paga”), hi ha haver una allau de lleis que milloraren sensiblement la qualitat i sostenibilitat de força béns ecològics comuns.

Tot va canviar el 1988 quan George H. W. Bush va arribar a la presidència prometent lluitar contra la pluja àcida amb un primer sistema de comerç d’emissions, l’Environmental Defense Fund. La nova narrativa parlava “solucions climàtiques” dins els mecanismes de l’economia de mercat. En els 90, amb Bill Clinton i Al Gore, aquest enfocament de mercat en el marc de negociacions elitistes entre Corporacions i establiment polític quedarà consolidat com a eina central del Protocol de Kioto de 1997, el primer i únic tractat de protecció del clima realment existent fins avui. Paradoxalment, malgrat aquesta “victòria” dels EUA, el Senat mai no l’ha ratificat i no és, per tant, d’aplicació al cor de l’Imperi industrial més poderós...

Els “mercats del carboni” han excitat l’enginyeria financera (a l’Índia hi ha empreses que procuren contaminar més perquè així treuen beneficis addicionals esprement els “drets” d’emissions!) i han creat una bombolla especulativa pròpia. No endebades sinistres protagonistes de la crisi actual com JP Morgan són alhora líders tant en finançament de la indústria del petroli i el gas i com de The Nature Conservancy. Més encara: ha creat noves figures “emprenedores” com els “cowboys del carboni” que visiten comunitats del Sud Global “venent el vent” com diuen a Madagascar o prometent “el diner del cel” en versió popular a Papua-Nova Guinea. L’assetjament a les comunitats indígenes és que venguin els seus boscos per fer-se rics per tal que les Corporacions i els estats industrials puguin seguir contaminant sense restriccions reals. Al capdavall, explica Klein, el que demostra això és que és més fàcil segellar un bosc poblat per gent políticament dèbil en un país pobre que aturar políticament els contaminadors corporatius.

Pel camí, els costos de la contaminació climàtica són transferits dels causants (les Corporacions) a les butxaques dels consumidors. Igualment, es fomenta l’apropiació per despossessió de terres comunals i selves. En mots d’Heriberto Rodríguez, del Moviment Camperol Unificat del Bajo Aguán d’Hondures: “Ser camperol aquí ha esdevingut un crim”.

El geògraf Bram Büscher ha encunyat el terme “Natura líquida” per simbolitzar allò que el capitalisme està fent al món natural. Tot es veu com desconnectat: un arbre no és un arbre sinó més aviat un dipòsit de carbó que fa servir la gent milers de quilòmetres lluny a fi de calmar les nostres consciències i mantenir els nivells actuals de creixement econòmic.

Un segon nivell d’il·lusionisme el protagonitzen les promeses de mecenatge dels arximilionaris “sensibles”. Així, el Warren Buffet que el 2007 afirmava que “fins i tot si no n’hi hagués [de canvi climàtic], cal construir l’arca abans que vingui el diluvi”, és ara un dels grans accionistes d’Exxon Mobil i del gegant Suncor, la principal companyia explotadora del projecte de portar el petroli de les Tar Sands canadenques als EUA, el contestadíssim projecte d’oleoducte Keystone XL. Bill Gates no s’està d’empenyorar 1.200 milions de dòlars en BP i Exxon Mobil, a més de promoure una star-up nuclear: TerraPower. La nineta dels seus ulls però són els projectes de geoenginyeria per barrar el pas del sol o eliminar huracans.

Richard Branson és potser el Messies més fantasma. Va prometre que, en una dècada, hauria invertit 3.000 milions de dòlars en biocombustibles i altres alternatives tecnològiques al canvi climàtic. Vuit anys després, les emissions dels avions Virgin s’han acrescut d’un 40% i equivalen ja a les emissions de tot Hondures, ha posat més diners en el projecte de Virgin Galactic per fer turisme fora del Planeta que en eines concretes proclima i s’ha convertit en un portaveu privilegiat de l’ampliació de l’aeroport de Heathrow a Londres i de l’oposició a una taxa climàtica global sobre l’aviació, un sector exonerat de tota responsabilitat al Protocol de Kioto però que constitueix un dels primers sabotejadors singulars del clima comú.

La tercera punta del “Pensament màgic” repassa l’intent d’oferir una solució tècnica al problema. Des d’una geoenginyeria generosament esponsoritzada per arximilionaris i Corporacions, es ven la idea que serà possible regular la radiació solar sobre el Planeta (Solar Radiation Management o SRM en l’argot). Es tractaria d’espraiar amb sulfat l’estratosfera imitant explosions volcàniques com la del Pinatubo, a Filipines, el 1991. El problema rau en la manca de fiabilitat de l’impacte regional de les prediccions. El mateix Pinatubo va reduir el 20% les pluges a l’Àfrica meridional i entre un 10 i un 15% al Sud-est asiàtic. 120 milions de persones van patir fam durant la pitjor sequera del segle. Què passaria si es provoqués artificialment un enfosquiment similar del sol? Klein torna a connectar aquí el problema climàtic amb el de la justícia global. Si les injeccions de sulfat es fessin al Nord, l’Àfrica subsahariana i bona part de l’Àsia del sud patirien sequeres encara més extremes. Però si la intervenció es fes a l’hemisferi sud, el Sahel gaudiria de més pluges mentre que els EUA i el Carib en perdien un 20%, hi hauria més huracans i el nord-est del Brasil quedaria erm. Mary Ann Lucille Sering, secretària del clima de Filipines, ho expressa així: “Començo a sentir que estem negociant qui viurà i qui morirà”.

Sense voler, aquests projectes traeixen la urgència d’una solució global per al ràpid deteriorament del clima que hem conegut. Molts enginyers, que depenen del finançament privat especulatiu, prefereixen no extreure conclusions “polítiques” de les dades que gairebé unànimement certifiquen els climatòlegs. Abans que complir amb la Convenció Internacional que, des del 1976, prohibeix usar el temps atmosfèric com a arma, flirtegen amb un Pla C: crear colònies per a grups humans selectes fora de la Terra. El mateix Branson ha declarat que vol ser un dels primers pobladors de Mart. En fi, una opció classista i humanicida que és inacceptable per al 99% de la nostra espècie i queés injusta per a la resta d’éssers vius del Planeta.

III

La darrera part d’”Això ho canvia tot” busseja en les alternatives, com era d’esperar. Naturalment, perquè no ho pot resoldre una pensadora sola, obre més interrogants que no pas en tanca. La seva posició parteix de la constatació que estan sortint noves resistències arreu del Sud Global però també en el Nord (a Halidaliki a Grècia, a Romania, a la Nord-Amèrica travessada per l’oleoducte Keystone XL des de les Tar Sands canadenques) a remolc del “temps de l’energia extrema”.  La imatge d’aquests nous moviments la simbolitza una anciana romanesa protestant amb un gaiato: “T’adones que el teu govern ha fallat quan l’àvia comença a revoltar-se”.

Amb els preus del petroli en màxims històrics, l’esgotament de les reserves convencionals i les millores tecnològiques, s’estan ampliant les fronteres de l’extracció. El cas més evident és l’auge del fracking, la fractura hidràulica per treure petroli i gas, que és relativament barat i ràpid d’explotar. Per fer-nos-en una idea del seu volum, Daniel Yergin, un consultor industrial, resumeix que “és com afegir una altra Veneçuela o Kuwait cap al 2020, tret que els grans jaciments són als EUA”. La febre d’or del fracking no té en compte ni el seu impacte en alliberament de metà, un gas hivernacle més mortífer que el CO2, ni els efectes secundaris locals en forma de petits terra-trèmols que generen el pànic entre les comunitats, avui ja documentats científicament. Dissortadament, el desastre provocat pel projecte Castor als Països Catalans ens ha obert els ulls sobre el que està en joc.

La disseminació de perforades i fracking arreu del Planeta en cerca d’energia fòssil topen creixentment amb la consciència popular que cal parar-les totes perquè abans que puguem resoldre la crisi global hem d’evitar empitjorar-la. Les noves coalicions ciutadanes ja no accepten sotmetre’s al sistema d’avaluació ambiental prèvia perquè no és útil a l’hora de protegir la salut i l’ambient. El nou paradigma és retornar al “principi de precaució” que es va abandonar als 80: no cal esperar a tenir una certesa científica perfecta per reaccionar si el risc humà i ecològic és evident.

L’autora alerta aquí que la cultura de l’extracció de combustibles fòssils és d’una radical manca d’arrels i resulta extremadament mòbil. La immensa majoria dels treballadors de les Tar Sands hi van per estar-s’hi de 3 a 5 anys, fer calers i poder-se retirar lluny després. La seva manera de veure la devastació que causa la seva feina és terrible: “És com si treballés en un altre Planeta”, per dir-ho amb la frase d’un miner de Wyoming. Els primers afectats per aquesta nova ferida a la Terra són, en contrast, els pobles indígenes, la majoria dels quals viuen i conserven la memòria del nostre passat, que pot ser la base per un futur diferent per a la Humanitat.

Paga la pena conèixer la Declaració de Fraser, del 2011, subscrita per més de 130 Nacions Primeres de Nord-Amèrica i moltes altres comunitats i persones contra la violació pel projecte de les Tar Sands del territori de la Colúmbia Britànica. No volen ni poden acceptar compensacions econòmiques per la pèrdua de la seva identitat ni per la desertificació de la comunitat vivent que els ha albergat durant segles. En la seva mentalitat, el bosc ja està desenvolupat, el bosc és vida, com recorda Franco Viteri, un líder sarayaku, a l’Equador.

Aquesta saviesa acumulada dels pobles indígenes té un aliat en les lluites populars per les moratòries o prohibicions de noves prospeccions petrolieres o de frackings. Estats tan diversos com França, Bulgària, Sud-Àfrica, el Quebec o Vermont ja les han decretat legalment. Entre les iniciatives més lloades per Klein hi ha el moviment de “desinversió” (les “Divestment iniciatives”) en els estats del Nord que estan portant a la retirada massiva d’inversions importants en companyies fòssils de colleges, universitats i ajuntaments dels EUA. Per exemple, la universitat d’Standford ha desinvertit més de 18 milions de dòlars aquest 2014 en companyies energètiques brutes. L’objectiu és aconseguir una campanya de boicot tan potent com la que va estigmatitzar les companyies tabaqueres com a enemigues de la salut.

Necessitem molta més energia popular però. En les nostres “democràcies fossilitzades” és difícil desplegar massivament les energies renovables com ara a Dinamarca o a Alemanya. Cal construir xarxes associatives i aliances de base fortes. Klein remarca que resistir sense oferir alternatives no té sentit: juntes són l’ADN del canvi, però, separades, porten al fracàs.

I no hi ha temps a perdre. La prioritat és el Sud Global, que ha de ser ajudat perquè nosaltres, el Nord desenvolupat, som responsables del 70% de les emissions hivernacles acumulades des de l’inici de la Revolució industrial. Si no cooperem, ens hi va la supervivència de l’atmosfera comuna. El clima ens agermana i ens obliga a replantejar-nos la vella qüestió del repartiment equitatiu, de la justícia global.

L’assaig acaba amb el relat del segon gran xoc personal experimentat per l’autora. En la seva desesperança i dificultats per ser mare, s’adona de l’impacte cada cop més gran de la industrialització en la reducció de la fertilitat humana. El miracle final d’un embaràs reeixit fan que entengui el missatge clau de l’Ecologia Profunda, que coincideix amb bona part de la saviesa perenne dels pobles no industrials: “els nostres sistemes estan concebuts per promoure més vida... i no ens referim només a vida humana sinó a la de tots els éssers que ens acompanyen”. En una frase molt suggeridora, Naomi Klein propugna que “el que està emergint és una nova mena de moviment dels drets reproductius del Planeta en el seu conjunt”. Sense citar-los, és evident que l’activista canadenca enllaça amb la trajectòria filosòfica d’Arne Ness, de Satish Kumar o de Vandana Shiva. Potser perquè l’experiència de l’oposició al Poder i els camins de la seva pròpia vida l’han portat a mirar més enllà de la immediatesa, un camí que la major part de moviments socials i col·lectius ambientals ni tan sols han començat a transitar...

El moment és d’extrema urgència planetària. Som a la “dècada zero” on es juga el destí del clima comú. Podem rescatar un banc però no l’Àrtic o l’Antàrtida occidental si es fonen. Hem après que no podem deixar la feina en mans d’elits i d’experts, siguin polítics o corporatius. Encara que sembli mentida, estem menys isolats del que haguéssim pensat fa poc: les noves estructures aparegudes durant el neoliberalisme (les xarxes socials, les noves cooperatives de treball, els mercats rurals, la banca alternativa,...) fan possible vertebrar comunitats malgrat la fragmentació de la vida postmoderna.

El missatge final és una crida a generar un moviment intergeneracional i global massiu, des de baix, en favor de l’atmosfera que compartim. L’amenaça imminent d’un canvi climàtic devastador i extremament desigual en els seus efectes socials podria fer de catalitzador d’un nou enfocament integrat de les lluites ciutadanes i ambientals pendents, fins ara tan atomitzades. Però amb la proposta hi ha explícita l’advertència: res no valdrà la pena si no repensem i reinventem els valors que ens donen sentit. La prioritat ha de ser refundar la idea dels comuns, d’allò públic, després de dècades de sabotatge neoliberal i segles d’extractivisme. Per això cal molt més que resistència activista. Necessitem despertar la nostra capacitat col·lectiva per la compassió profunda davant l’apocalipsi climàtic aquí i arreu.

Dues postil·les últimes a aquest llarga recensió d’un llibre que hauríem de llegir i recomanar a les amistats i als companys de les més diverses lluites i dissidències. Naomi Klein forma part des de fa poc de la direcció de 350.org, una iniciativa de protecció climàtica que compta ja amb implantació a 188 estats. Aquest moviment va ser fundat fa sis anys per activistes ecologistes nord-americans com Bill McKibben, que acaba de ser guardonat amb el Premi Nobel Alternatiu 2014. El seu èxit més gran ha estat la manifestació històrica del passat 21 de setembre que va reunir més de 400.000 persones de tota edat i condició a Nova York en la “Marxa Popular pel Clima”. Aquesta reorientació de les prioritats socials de l’activista pionera en l’antiglobalització és tota una declaració d’intencions i de coherència per a molts dels col·lectius i persones que volem un canvi real i busquem un sentit a tot plegat. I segona remarca rellevant. “Això ho canvia tot” es clou amb una frase dita per un jove activista grec en defensa dels béns comunals a Halidaliki. L’interpel·lat és qui diu pretendre ser el nou líder del poble en plena crisi global, no sols econòmica. Adreçant-se a Alexis Tsipras (i qui diu Tsipras podem entendre Pablo Iglesias o Evo Morales), deixa caure amb inquietud: “La història toca a la teva porta. Que tens resposta?”.