14 años después: Baleares, de la ecotasa a medias al greenwashing turístico

(articulo disponible solo en catalán)

El nou govern balear d’esquerra plural (14 diputats del socialdemòcrata PSOE i 9 econacionalistes de MÉS amb el suport extern de 10 de PODEMOS) acaba de fer públic un “esborrany” per a la recuperació de la pionera i polèmica ecotaxa turística que va estar en vigor entre el 2001 i el 2003 en una de les zones més visitades del Planeta. L’anunci està començant a provocar la reacció contrària de la patronal hotelera, acostumada a controlar des de sempre el “frame” sobre els límits de la discussió democràtica sobre a qui beneficia realment el turisme, sinó també la crítica immediata d’un coratjós ecologisme social que assisteix com a mer convidat de pedra a aquesta aposta estratègica en el sector crucial que marca la vida i la política de l’arxipèlag.

Més enllà, emperò, del soroll mediàtic i de la guerra de trinxeres a esquerra i dreta que provocarà, l’experiència adquirida pels moviments socials amb la promulgació fa 14 anys de la popularment coneguda com a ecotaxa hauria de servir per fixar-nos en allò que és essencial des del punt de vista de la sostenibilitat ecològica duradora de les Balears. És a dir: el futur nou “impost del turisme sostenible” servirà per afavorir el decreixement turístic de la superpotència vacacional balear en un context planetari marcat per la urgència de preservar un clima benigne i baixar la pressió sobre l’exhauriment accelerat dels béns naturals com l’aigua o l’energia? O ja es veu el llautó des del principi que no passarà de ser una anècdota amb un impacte residual sobre la petjada ecològica de l'arxipèlag?

De cara a promoure un debat democràtic seriós amb capacitat d’interlocució ecologista i social davant l’aclaparador domini de les elits que es fan d’or amb el turisme, crec rellevant que ens fixem en alguns detalls clau sobre què es proposa més enllà de la propaganda. Alhora cal reflexionar el què s'amaga darrere la manera com s’està anunciant aquest nou impost per part de la majoria governamental d’esquerres, la primera que hi ha hagut mai a l’arxipèlag. El risc de trivialitzar i ser convertits en comparses de posicions partidistes fortament ideologitzades però amb una capacitat tendent a zero per posar en pràctica mesures de ruptura i decreixement absolutament urgents, és massa gran com per no intentar-ho.

El què d’un impost que no té res a veure amb la sostenibilitat

Sobre el què, la intenció és claríssima. Com ha afirmat el vicepresident Gabriel Barceló, s’ha de ser “conscient de la necessitat i la conveniència d’instaurar un impost per reinvertir en el producte turístic, que ens permetrà, a la llarga, millorar la nostra competitivitat”. Traduït, significa que allò “sostenible” serà el propi desenvolupament turístic no el balanç socioambiental de la comunitat que suporta més de 13 milions de turistes l’any amb una població de poc més d’un milió de persones. De les sis finalitats proposades, els fons recaptats (a raó d’1€ al dia en temporada alta en un hotel de tres estrelles, el cas més habitual, es preveuen ingressos d’entre 50 i 80 milions d’euros anuals) tindrien com a destinació quatre relacionades amb el propi sector turístic, una a patrimoni històric i cultural i només una a objectius conservacionistes. De les primeres, destaca la cruesa amb què es preveu la dedicació a la “millora de la qualitat i la competitivitat del sector turístic, foment de la desestacionalització, creació de producte turístic i promoció turística”. Igualment, la limitació a objectius de restauració i protecció del medi natural de l’única finalitat ambiental és un despropòsit, com si no existissin ni costos energètics, de transport, d’aigua i de residus en la factura que genera el turisme de masses.

Per tant, i a diferència del que es proposava a l’ecotaxa del 2001, que parlava explícitament de la sobrepressió turística sobre els béns naturals, hi ha un clar biaix proturístic de l’instrument fiscal proposat així com una limitació conscient de la capacitat d’incidència en els indicadors bàsics que expliquen la petjada ecològica insostenible de les Balears, lligats al creixement sostingut i sense fre del turisme. Basta recordar aquí que, com ha calculat magistralment Ivan Murray Mas, mantenir l’actual nivell de vida i consum requereix apropiar-se dels recursos equivalents a 14 arxipèlags com el de les Balears, una magnitud nou vegades superior a la mitjana mundial [1].

Cas que la proposta no millori en el seu tràmit legislatiu, el resultat està cantat: l’impost per al turisme sostenible ingressarà aproximadament l’equivalent al doble del pressupost actual de la direcció general de turisme (33,8 milions per al 2015), que aniran, molt majoritàriament a finançar l’expansió – o “modernització” per dir-ho en llenguatge políticament correcte – del turisme. La part residual anirà a inversions emblemàtiques en indrets terrestres o marins que resten sense explotar i que, com sol passar, serveixen per fer més atractiva la publicitat dels complexos hotelers i urbanitzacions turístiques propers.

Amb sort, la petjada ecològica insostenible no empitjorarà. El més probable, a la vista del que ha passat des que es va instaurar l’autonomia i es van començar a “protegir” espais naturals, és que el cost ambiental de viure a Balears segueixi creixent tendencial. L’impacte en termes de baixar la pressió turística directa i de reduir els consums en energia, transport, aigua i residus associats a aquesta demanda permanentment a l’alça, serà irrellevant.

És obvi que aquest autèntic estat d’emergència ambiental no lleva la son a les esquerres, tradicionals o noves, centralistes o sobiranistes, que són al govern de les Balears des d’aquest estiu amb una còmoda majoria parlamentària. El continuisme en els objectius resulta esborronador per bé que es recorri a una eina, la fiscalitat, que no fa gens ni mica de gràcia a l’establiment neoliberal. La conclusió esdevé demolidora: les esquerres locals, com les de la resta d’Espanya i d’Europa, malgrat les evidències científiques, en arribar al govern palesen un trastorn de dèficit agut d’atenció ecològica (TDAE). El fet és greu perquè aquesta vegada no hi ha l’excusa de l’existència d’uns vots decisius a pidolar a uns socis de dreta corruptes com va ser el cas d’Unió Mallorquina en el cas de l’època de l'ecotaxa (1999- 2003). Certament, en la versió oficial de les esquerres benpensants, les insuficiències d’aquest instrument fiscal s’atribueixen al xantatge i desinterès d’UM per la defensa de l’ambient. Com hem escrit des del testimoni de ser-ne part afectada directa en aquella primera experiència d'alternança de govern a la regió, potser el menyspreu i la ignorància de les implicacions ambientals del turisme de masses tenen sòlids fonaments en la banda esquerra de l’espectre polític balear. [2] 

 Un com penós, un perquè per rentar la cara i mobilitzar vots barats 

Abans de demanar-nos el perquè d’aquest TDAE, paga la pena a examinar què hi ha darrere el com de la proposta del nou impost de turisme sostenible.  Aquí resulta cridanera la manca de suport tècnic que dóna lloc a la proposta actual d’impost. De les declaracions de tots tres actors polítics que conformen la majoria parlamentària, es descarta per “inviable” el cobrament via ports i aeroports, les portes d’entrada úniques en espais insulars com els de l’arxipèlag. Aquesta asseveració no s’acompanya de cap testimoni de requeriment a l’Estat central en aquest sentit ni tampoc explora la possibilitat que els ports i aeroports de titularitat estatal, cas que no es permetés el cobrament en les seves instal·lacions, poguessin esdevenir contribuents subsidiaris de l’instrument fiscal a introduir. No és un tema menor, ja que aquesta és la clau per assegurar que pràcticament el 100% del turisme a les Balears pagui l’impost en lloc de fer-ho només la meitat com és en la proposta actual, que només es cobrarà en allotjament legals. Com va passar amb l’ecotaxa, el govern sembla que ha renunciat d’entrada a negociar amb el govern central i a fer-lo responsable subsidiari. D’aquesta manera, vull pensar que sense voler, es convertirà en un padrí de primer nivell de les grans immobiliàries i urbanitzadores i dels nous segments d’allotjament il·legal tipus Airbnb que capten, en la il·legalitat i el frau a la caixa pública, la meitat de les estades turístiques.

La lleugeresa a l’hora de descartar explorar alternatives de gestió necessàries, justes per bé que forçosament innovadores, es completa amb el desconeixement absolut del que és la fiscalitat verda i la seva realitat arreu del Planeta. Res en la proposta cita o pretén sortir a camí de la situació d’urgència socioambiental que agreuja el turisme de masses. En cap moment s’intenta justificar l’impost com a eina de reequilibri de la insostenible petjada ecològica regional. Tampoc no hi ha cap indici que s’hagin tingut en compte les potencialitats en matèria de fiscalitat ecològica que assenyalen, amb profusió de dades i exemples, informes de prestigi com el Green Tax Index 2013 de la consultora KPMG o l’Environmental Tax Reform in Europe: Opportunities for the Future de l’Institute for European Environmental Policy per encàrrec del govern dels Països Baixos. Una d’elles, tendència creixent, són les ecotaxes de caire regional o subestatal en àmbits tan variats com l’energia, el transport o l’edificació sostenible.

La mediocritat en les formes assoleix el seu zenit en fixar-nos en la informalitat amb què el nou impost s’ha presentat a l’opinió pública.  És a penes un primer esborrany per anar obrint negociacions per tal que en un any es pugui aprovar definitivament. És a dir, ni tan sols com a avantprojecte de llei d’un govern partidari d’un procés participatiu ample i reglat en les iniciatives legislatives especialment rellevants com podria ser aquesta. Qualsevol diria que el propòsit era fer un gest de cara a la galeria (hi ha eleccions espanyoles a dos mesos vista) perquè semblés que el nou Govern té una voluntat de canvi en el sector turístic. Per això, no calia complicar-se la vida ni engrunar-se les mans proposant una iniciativa legislativa concreta, argumentada en termes ambientals i de fiscalitat verda comparativa. Basta cultivar la imatge que es recuperava l’antiga ecotaxa per acontentar la clientela ecologista més crítica mentre, en realitat, es llança el globus sonda d’un impost finalista centrat en com augmentar el rendiment del “producte turístic” balear.

Amb la simple presentació d’un “primer esborrany” el govern d’esquerres genera expectatives “rupturistes” sense compromisos concrets que ja li podrien anar bé seixanta dies de les decisives eleccions generals espanyoles. Però alhora, i aquí hi ha una altra diferència fonamental amb l’ecotaxa del 2001, les finalitats previstes, lligades al creixement i a la reinversió turística com a prioritat absoluta, obren la via per aconseguir fer digerible la creació de l’impost a l’empresariat hoteler. Posant l’èmfasi en els 50-80 milions anuals de marge per invertir, el govern PSOE/MÉS amb suport de PODEMOS estira la canya de pescar per si la patronal hotelera o almenys un segment important del sector esdevé un aliat en lloc d’un enemic en la gestió. Venint com venim de l’escanyament financer per la Troika i Madrid de l’autonomia balear i d’una sequera obligada en projectes d’inversió pública d’interès hoteler, aquestes sumes anuals podrien ser objecte de negociació i pacte en el si d’una “Comissió per a l’impuls del turisme sostenible” (sic). La llista de regals en la sala d’espera dels pressupostos públics per a nous plans d’expansió i modernització és llarga: la Platja de Palma, Sant Antoni de Portmany o Illetes de Formentera... Per mostra només un botó: el 2014, 8 dels 31 milions amb què va comptar la direcció general de Turisme van anar a parar a tapar forats al mastodòntic i mafiós pou sense fons del futur Palau de Congressos de Palma.

Per als incauts, basta rellegir a qui ha encarregat el govern Armengol la redacció del projecte de llei. No a la conselleria de Medi Ambient ni tan sols a la Turisme, sinó a la d’Hisenda i Economia, controlada pel propi PSOE i, per tant, fent el pont a la vicepresidència de Turisme i la conselleria de Medi Ambient, gestionades pels econacionalistes de MÉS. Es tracta, en resum, de la coneguda estratègia de gestió empresarial del win-win que tant agrada i practica quan pot la socialdemocràcia realment existent: el govern fa com si canviés el rumb de la política turística a favor de la Natura i guanya prestigi davant la ciutadania progressista abans del 20D mentre ofereix en realitat una taxa de pernocta turística sense cap rellevància ambiental però que permetria dotar de fons pressupostaris públics projectes de reconversió turística llargament demandats per la patronal hotelera.

Com que l’empresariat turístic, les seves cúpules almenys, no té un pèl d’enze, ha captat de seguida el missatge. En contrast amb l’enfrontament directe contra el govern de centreesquerra del 2001 per l’ecotaxa, ara reaccionen amb crítiques de detall (per què no se n’exclou la gent gran ja que es fa amb els menors de 14 anys?) tot reflectint una oposició de perfil baix, centrada a treure el màxim del pastís que s’anuncia en forma d’execució d’obres que els facin feliços en zones de “reconversió turística”.

La resurrecció espectral de l’ecotaxa turística balear es revela així com una transposició grollera, electoralista i business friendly a la política pública sobre turisme de la coneguda estratègia publicitària de greenwashing que solen usar aquells governs i corporacions transnacionals que tenen molt a perdre amb la veritat. Si li surt bé la jugada a un PSOE que amb 14 diputats de 59 al Parlament regional ha tret els pitjors resultats de la seva història, serà la confirmació que els interessos dels grans empresaris hotelers i constructors segueixen sent el GPS de pràcticament tots els governs autonòmics que hem tingut des del 1983. Cal recordar que l’única excepció va ser precisament el brevíssim període del 1999 al 2001, el de la gestació de l’ecotaxa turística, que va quedar a mig camí entre una eina fiscal verda innovadora i una taxa vacacional de finalitats contradictòries.

Postil·la sobre el cap a on de l’ecologisme social en temps de flower power turístic

Cal saludar la rapidesa de reflexos del GOB, la influent associació ecologista de l’arxipèlag, contra l’evident presa de pèl del nou govern d’esquerres a l’ecologisme i a la necessitat d’avançar cap al decreixement turístic de les Balears que tanta qualitat de vida costa a la població resident i que hipoteca uns béns naturals cada cop més escassos. Ara bé: la dilapidació en menys de 100 dies del capital polític en matèria de sostenibilitat ambiental acumulat per les esquerres des de les eleccions del 28-M prefigura un fracàs rotund de qualsevol intenció de capgirar la prioritat proturisme i creixement a les Balears en aquesta nova legislatura. Serà el tercer govern en 15 anys amb participació de les esquerres que haurà estat incapaç de fer res concret en la direcció de baixar de veritat la petjada ecològica balear.

Mentre s’acosta l’impacte del canvi climàtic en aquesta regió del Planeta (un no-tema que té tots els números per esdevenir trending topic ens els propers decennis), l’estrès socioambiental no farà sinó incrementar-se a curt termini amb total indiferència per l’aplicació o no d’aquestes joguines fiscals placebo. La liquidació de les Primaveres Àrabs, el deteriorament de la situació política a Turquia i la crisi massiva de refugiades al Llevant mediterrani, han tornat a portar el nombre de turistes a les Balears per sobre dels 13 milions anuals. Res fa pensar que aquesta xifra s’estancarà, ben al contrari.

Vostès disculpin, però si realment estem per la sostenibilitat i la democràcia des de baix, no seria hora que l’ecologisme social i els i les activistes per unes Balears dignes comencéssim a plantejar el debat en termes rupturistes? Més enllà de la protecció del territori físic i del paisatge, hi ha la urgència i la capacitat col·lectiva de repensar quanta democràcia suporta el turisme de masses i el càncer neoliberal, com podem avançar de veres cap a una comunitat pròspera i amiga del Planeta a partir d’una iniciativa ciutadana transversal pel decreixement turístic i el benestar resident. Amb ecotaxes bio, òbviament. A la feina!